Ja em perdonarà Zygmunt Bauman, però l’autèntica societat líquida és aquesta: al tren s’han colat dos joves amb el meu bitllet. I ara em diran racista, però eren magrebins. El que em dol en aquests casos no és la nacionalitat, sinó que ho fan amb tota impunitat. Com si fos la cosa més normal del món.
Després, he comptat una desena de persones amb els peus damunt el seient. Fins i tot una mare ensenyant-li a una criatura com es fa. El nen, és clar, farà quan sigui gran el que ha après quan és petit. I n’hi havia un que anava descalç i tot.
Per evitar l’olor de formatge he passat a un altre vagó. Però llavors he hagut d’aguantar un concert de música àrab que sortia d'un mòbil. Fins que m’he aixecat d’una revolada i els demanat, molt amablement, si podien abaixar el volum.
De vegades tenir cara de mala llet té avantatges. Per una vegada m’han fet cas. En altres ocasions t’envien a pastar fang. O directament t’arrisques a que et trenquin la cara. Quan han baixat a Cornellà només m’han dedicat una mirada desafiadora. El secret en aquest cas, com amb les dones, és aguantar la mirada.
Encara he tingut sort. El dia abans vaig haver d’advertir a una parelleta que està prohibit fumar. Fins i tot entre vagó i vagó. Com, d’altra banda, és ben visible a tot arreu.
La flaire del porro arriba sovint fins a l’extrem del vagó. El que no entenc és que si ho poden fer a l’estació -en ple aire lliure-, esperin a pujar al tren per fer-ho. Deu ser pel simple plaer de fer-se el valent.
En arribar a la Plaça de Catalunya hi ha un embús. La gent fa servir l’escala per seure-hi, però això impedeix el pas a la resta de viatgers. Quan arriben dos trens alhora, cosa que passa sovint, cal fer mans i mànigues.
Hauria d’estar prohibit per raons de seguretat. Un dia tindrem una desgràcia i allò serà un coll d’ampolla. Una senyora gran, amb problemes de mobilitat, no sabia com fer-s’ho i ningú no feia el gest d’aixecar-se.
Però quan se’m va ocórrer dir, si us plau, si ens deixaven passar va ser com una revolta popular: tothom va començar a queixar-se del mateix. La gent, en el fons, n’està fins als nassos de l’incivisme.
En el viatge de tornada ha continuat el suplici. En aquest cas he coincidit amb un grup d’una dotzena de joves. Un d’ells fins i tot ha fet una exhibició de rap. No parava de contorsionar-se per demostrar les seves habilitats. Deuria pensar que estava a Brooklyn o que allò era Operación Triunfo.
Encara sort que tot eren homes perquè, si hi ha noies, el sexe masculí tendeix a l’exhibició. És una norma que es repeteix en altres espècies del regne animal, sobretot en època de zel, però que en l’home arriba al seu zenit gràcies al seu domini del llenguatge: “a mi me la chupas” o “follo más que tu”.
També he estat testimoni de com les noves generacions cuiden l'idioma amb frases de l'estil “estoy hablando contigo, gilipollas” o “a ver si te doy una patada en los huevos”. N'hi havia per fer una tesi doctoral.
En aquests casos sempre hi ha un gall, algú que porta la veu cantant, que exerceix de líder. M’estalvio la col·lecció de crits, rialles i bromes que la resta de passatgers hem hagut d’aguantar estoicament. Si hi hagués hagut Michael Douglas, en aquella pel·lícula A day of fury, crec que l’hagués engegat a trets.
Confesso que, quan he arribat a la meva estació de destinació, he quedat sorprès perquè alguns d’ells tenien bitllet i tot. Em pensava que seria una sortida massiva com he presenciat en d’altres ocasions. Però, els que exhibien el paperet en qüestió, mostraven aleshores vincles de solidaritat amb la resta. “Moha, ¿qué haces?. Pásate por aquí”, deia un mentre aguantava les portes de sortida.
Miri, conseller Vila, jo no sé si vostè té aspiracions polítiques o no. Però si les té faci alguna cosa a Rodalies. Per marcar perfil no n’hi ha prou amb publicar un llibre per encàrrec o ser el primer conseller a criticar Pujol. Cal recuperar, com el pa que mengem, el respecte, la convivència, l’autoritat.
Jo sóc un ferm partidari de l’imperatiu kantià. Aquell que es resumeix en no fer als altres el que no vulguis que et facin a tu. Ho he dit altres cops: l’espai públic hauria de ser com el menjador de casa. Però Rodalies s’ha convertit en una selva.
El seu predecessor al càrrec, Lluís Recoder, almenys va posar en marxa aquella aplicació al mòbil que permetia denunciar conductes incíviques a Ferrocarrils. Però vostè -en el tema ferroviari- no ha fet res d’ençà que va arribar al càrrec. Animi’s a fer-ho això també a Rodalies.
En el benentès que, amb això, no n’hi ha prou. Ha de posar segurates a cada tren i revisors a cada estació. En pla emboscada. Estic convençut que si tots els que viatgen de franc paguessin el bitllet seria més econòmic. O, com a mínim, no hi hauria l’increment per sobre de l'IPC de cada any. Els que paguem estem farts de fer l’imbècil.
Per als soferts usuaris del servei no hi ha hagut cap diferència des del famós traspàs de l’Estat el 2009 -encara amb Quim Nadal de conseller!- llevat que, als vagons, ara han pintat amb lletres ben grosses Rodalies de Catalunya.
L’escriptor George Steiner (1929) diu en un llibre que és una perla, ‘La idea de Europa’ (Siruela), que Europa és, abans que res, “un café repleto de gentes i palabras”. Jo estic convençut que si l’home viatgés en Rodalies arribaria a la mateixa conclusió que Spengler: Europa està en decadència.
Espavili, conseller, li queda poc temps. El dia que tots els que encara paguem decidim deixar de pagar, el transport públic entrarà en fallida. I les classes mitjanes d'aquest país en comencen a estar fins el capdamunt.
