El col·lega de La Vanguàrdia Llàtzer Moix detectava aquest diumenge un dels trastorns psicològics que darrerament han afectat Catalunya: “la temptació hegemònica”. Un fenomen curiós en el qual la minoria majoritària pretén imposar la seva visió política a la resta de la societat gràcies, en bona part, a "la manipulació dels mitjans de comunicació controlats pel Govern”. És a dir, TV3 i Catalunya Ràdio.
Modestament, jo n’he detectat una altra: tothom vol fer-se el progre. És una de les conseqüències d’haver-se carregat el marc conceptual -un altre mèrit d’Artur Mas-: ara tohom vol ser d’esquerres. Fins i tot Convergència competeix directament amb la CUP o amb Ada Colau en el terreny ideològic. No hi ha cap diferència en matèria de refugiats, pobresa energètica o la llei antidesnonaments, per exemple. No dic que no puguin estar-hi en contra, però almenys oferir algun matís diferenciat al seu electorat. Cap ni un: fins i tot es fan totes les fotos plegats.
La prova és la manifestació d'aquest diumenge a Barcelona amb el lema “Els drets no se suspenen: treball digne, drets socials i democràcia real”. D’entrada si es manifesten a favor d’una “democràcia real” que hem tingut en els últims trenta anys? Una dictadura? un règim autoritari? una autonomia de fireta?.
De fet, tothom sap que era una manifestació convocada bàsicament per cridar contra el PP a un mes de les eleccions generals. Només cal veure els convocants. L'esquerra habitual disfressada, en alguns casos, de societat civil independent: CONFAVC, FAVB, CCOO, UGT de Catalunya, Òmnium Cultural, ANC, Assat.50, AICEC-ADICAE, Comissió Promotora de la ILP Renda Garantida de Ciutadania, Taula d'Entitats del Tercer Sector; Súmate, AMI, Avalot, Acció Jove, AJEC, CNJC, Intersindical-CSC. A més d’ERC, CUP, ICV i PSC.
Personalment em costa de creure que el TC -en la qual hi ha una magistrada catalana, per cert- vagi expressament i únicament contra els pobres catalans. Enre d’altres raons perquè el Govern espanyol ha recorregut també les lleis de pobresa energètica d’Andalusia, Canàries, Navarra i el País Basc. És el que acostuma a passar quan legisles en matèries sobre les quals no tens competència.
Però Convergència ja fa temps que pateix la síndrome descrita. A la capçalera de la manifestació, en efecte, hi havia una destacada representació del partit amb la consellera Neus Munté; el president del grup parlamentari, Jordi Turull; i el diputat al Congrés Carles Campuzano.
La portaveu del Govern va afirmar que la seva pròpia presència tenia “tot el sentit i tota la coherència” malgrat que CiU va votar a favor de la reforma laboral del PP i un dels punts de la convocatòria era, precisament, “revertir les retallades començant per la darrera reforma laboral”. L’esmentat Carles Campuzano és un dels que, el 2012, va votar-hi a favor. Clar que ara deuen culpar a Duran.
Però encara és més sorprenent la presència d’Unió. La delegació d’UDC estava constituïda per la portaveu del comitè de govern, Montse Surroca, l’exdiputat al Congrés, Toni Picó, els membres de l’executiva d’Unió de la intercomarcal de Barcelona Ciutat, Isabel Pallejà i Salvador Ferran, i per Josep Zalacaín d’Unió de la Gent Gran.
A Unió van més perduts que mai: dos dies abans vaig veure Ramon Espadaler i l’exeurodiputat Salvador Sedó a les jornades del Cercle d’Economia. Potser haguessin pogut aprofitar l’avinentesa per explicar als empresaris reunits a Sitges que tres dies després es manifestarin contra la mateix reforma laboral que van aprovar al Congrés dels Diputas el 2012.
Catalunya és un país curiós en el que ningú diu que és de dretes. En els baròmetres del CEO sempre hi ha una pregunta sobre la ubicació esquerra-dreta i, en el de la tercera onada del 2015, la gent que es considerava alme nys de centre-dreta era només el 4,7%. Però, ves per on, Pujol va governar durant 23 anys, dotze dels quals amb majoria absoluta.
