Tinc tres teories sobre l'estàtuta de Franco: la primera que era per tocar els collons al sobiranisme. Si el Born havia estat el santuari del Tricentenari ara calia dessacralitzar el centre. Que millor que una estàtuta de Franco equestre just davant de l'edifici per deixar les coses clares. De retruc, si els sobiranistes van recordar les seves víctimes -les del 1714- nosaltres recordem les nostres amb una altra exposició: les del 1939.
Al cap i a la fi, de les primeres coses que va fer Ada Colau en arribar al càrrec va ser canviar-li el nom. D’El Born Centre Cultural de Barcelona a El Born Centre de Cultura i Memòria. No és exactament el mateix. També és una forma de deixar les coses clares: ara mano jo. Qui paga, mana.
La segona, que és una cortina de fum. Durant set dies no s'ha parlat de res més. Però si no han aconseguit aprovar ni el PAM (Programa d'Actuació Municipal) ni les ordenances fiscals. El govern de l'Ajuntament fa una mica com el govern de la Generalitat: postureo. Crec que de les poques decisions preses un any després de les municipals és que les bicicletes puguin continuar circulant per la vorera.
I la tercera és aquella frustració històrica de l'esquerra: com que no vam poder enderrocar Franco fem almenys que quatre eixelabrats enderroquin la seva estàtua. Ningú no demanarà ara responsabilitats als autors de la proesa o pels desperfectes en una obra d’art, encara que sigui d’un dictador.
Al capdavall, Franco va morir al llit. Almenys a Portugal van fer una revolució. Francesc-Marc Álvaro té un llibre sobre aquesta mala llet acumulada. Hi ha un capítol batejat precisament amb el títol “No tots els herois lluitaven per la democràcia”. I encunya el terme d'"afranquisme" per definir tota aquesta "majoria social anestesiada" (1).
Certament, sense el suport -per activa o per passiva- de les classes mitjanes, incloses les catalanes, el règim no hagués durat tant. En el fons, també a Catalunya, va haver-hi menys antifranquistes dels que ens pensem. Ara no ens fem els valents.
Com diu Gregorio Morán: “La Transición fue en gran parte la victoria, no sé si póstuma o egregia, de las clases medias alimentadas durante la dictadura. Esperar para evolucionar. No había por qué arrisesgarse, ni comprometerse, porque al final se haría lo que era inevitable hacer y todos estaríamos en la misma situación”. Doncs això.
(1) “Els assassins de Franco”, L’Esfera dels Llibres, Barcelona 2005
(2) “El precio de la Transición”, Akal, Madrid 2015, pàg 95
