Aquest diumenge se m'ha escapat un renec a twitter: “estic fins a la polla que els demòcrates només siguin ells”. Hagués pogut fer servir un eufemisme -com amb el procés- de l'estil fins al capdamunt, fins als nassos o àdhuc fins als collons. Però és que realment estic fins a la polla.
Al cap i a la fi, el president Puigdemont ha afirmat després de participar en l’acte a favor de Mas, Homs, Ortega i Rigau que “a cada racó de Catalunya on hi ha un demòcrata hem aixecat avui de manera clara la veu per defensar les nostres institucions”. I la secretària general d'Esquerra, Marta Rovira, que “serem a totes les places i carrers que calgui per donar suport als càrrecs electes que defensen la democràcia”.
La resta no som demòcrates?. Però si Puigdemont no ha passat ni per les urnes: el va posar Mas a dit. Cosa perfectament legítima, d’altra banda, perquè en el nostre sistema polític el president no l'escullen els votants, sinó els diputats al Parlament. Encara que després se li va encomanar i va posar el 19è per Girona d’alcalde. Menys lliçons de democràcia, president.
Perquè, en efecte, parlen com si la resta no fóssim demòcrates. Aquí hi caben no només els votants de Ciutadans, del PSC o del PPC -poca broma: 1,6 milions de vots en total- sinó també els 366.000 de Catalunya sí que es Pot o els 102.000 d’Unió encara que finalment no van treure cap escó. I suposo que també els indepes que no ens hem cregut el procés des del començament.
Posats a donar lliçons potser recordar també que Convergència, ara PDECAT, va acollir molts alcaldes franquistes durant les primeres eleccions municipals del 1979. El més conegut de tot era l’incombustible batlle de Camarles (Baix Ebre) entre 1979 i 1997, Primitivo Forastero, que fins i tot va combatre a la División Azul.
O el de Montlanc, Josep Gomis (1964-1983), que va arribar a president de la Diputació de Tarragona, diputat a Madrid i conseller de Governació. Ho va fer molt bé, per cert. El 2013 va publicar les seves memòries, “La solitud del despatx” (Cossetània); les quals, malauradament, encara no he llegit. Ells també són mals catalans?.
El llavors president de la Generalitat, Artur Mas, va afirmar al ple del Parlament sobre la sentència de l’Estatut el 16 de juliol del 2010 que s’havia d’encetar “un nou camí”, però “evitant al màxim les fractures socials dintre de Catalunya”. “Crec que aquest és un bé a preservar" va insistir aleshores.
A Catalunya no hi ha fractura social com a Veneçuela ni divisió com als EUA després de l’elecció de Donald Trump, però no tinc cap dubte que si segueixen per aquestí camí -distingir entre catalans bons i dolents- n’hi haurà. Estan dividint el país gairebé per la meitat entre els 1,9 del sí, els 1,6 del no i els quasi 500.000 del sí però no.
Aquesta no és un lluita d'una dictadura contra la democracia, sinó per la independència. El problema és que es pensaven que seria bufar i fer ampolles. Que seria possible tirar endavant sense trencar cap plat. I ara que que l’Estat ha posat en marxa tots els seus mecanismes -com d’altra banda era previsible- només saben apel·lar a allò del “mandat democràtic”. Em recorda la meva infància quan, a classe, es queixava un alumne: “señorita, me he pegado”.
