El primer que ha de fer el nou govern després del 28-N és aprimar la Corpo. Encara que eventualment fos d’EUiA amb Jordi Miralles de president de la Generalitat. Aprimar la Corpo és una urgència, gairebé una emergència nacional en temps de crisi. TV3 no ens pot costar més de 300 milions d'euros a l'any. És una barbaritat.
En aquesta afirmació hi estarà d'acord fins i tot el nou president de la CCMA, el republicà Enric Marín, perquè en la seva primera compareixença parlamentària després del seu nomenament -el passat 9 d'abril- ja es va preguntar si "estem davant una plantilla sobredimensionada".
Amb els números a la mà, a la Corpo sobren com a mínim 700 persones. A TV3 són 2.300 persones -2.700 amb Catalunya Ràdio- mentre que a Telecinco són 1.100 i a Antena 3 uns 2.100. Les dades d'aquestes dues privades són antigues, però estic segur que amb la crisi més aviat han baixat que no pas pujat.
Potser hauríem de nomenar Jaume Roures de president de la CCMA -al capdavall va començar de productor d'esports abans de fer l'imperi Mediapro- perquè un dia me'l vaig trobar amb una tertúlia i em va assegurar que feien La Sexta amb cent persones.
Si teníem cap remordiment per començar a fer expedients de regulació d'ocupació a TV3 se'ns va passar el passat 29-S amb el trist paper que va fer la tele pública el dia de la vaga general. La nostra ha perdut l'agilitat informativa dels primers temps -quan hi havia trempera- com va demostrar aquell dia amb escreix.
La cosa ve de lluny. El director del Diari de Girona, Jordi Xargayó, ho expressava amb un article el passat 3 d'octubre: "el dia que ETA va assassinar Ernest Lluch, Crónicas marcianas va informar més i millor que TV3". "Va costar el càrrec al cap d’nformatius de la cadena, però ja aleshores no era una qüestió d’incompetència personal, sinó estructural", recordava.
"Uns mesos després -afegia-, l’apagada informativa es va repetir quan un dissabte a la nit ETA va matar un mosso d’esquadra a Roses. TV3 no va tenir capacitat de reacció davant una notícia d’inqüestionable impacte i va mantenir la programació habitual. El dia de la vaga general van tornar a certificar que no hi són mai quan se’ls necessita".
"TV3 viu d’un passat gloriós (en els seus inicis va trencar motllos amb un estil fresc i innovador respecte a l’aleshores anquilosada Televisió Espanyola); viu de ser l’única cadena generalista en català (8TV no ha fet mai una aposta seriosa per convertir-se en alternativa); i viu dels partits del Barça. Amb TV3, els catalans tenim un problema que és diu més de 300 milions d’euros de diners públics anuals, mentre s’exigeixen sacrificis als ciutadans”.
Potser és ja un problema de mentalitat. Almenys el dia de la vaga de funcionaris hi havia un nodrida representació de la cadena en solidaritat malgrat que viuen molt millor que els funcionaris. El mateix Jordi Xargayó ho explicava en un altre article el 7 de febrer del 2010: "TV3 és la segona empresa de comunicació de l’Estat amb major nombre d’empleats, tenen tres pagues extraordinàries (juny, setembre i desembre); mitja paga extraordinària a l’abril; una paga de prop de 500 euros a l’agost per cada fill menor de 18 anys; 35 dies de vacances; cinc dies de permís de lliure disposició cada any; plans de pensions; assegurances; uns permisos per matrimoni (20 dies), canvi de domicili (2 dies) o per malatia greu de familiar (3 dies) superiors als marcats per l’Estatut del Treballador i un llarguíssim llistat de condicions (salaris, horaris, hores extres, dietes, etcètera) inimaginables en qualsevol empresa". I encara fan vaga?
A més, els partits han creat un monstre burocràtic. Jordi Barbeta, en un article a La Vanguardia el passat 24 de març arran de la fuga d’Albert Sáez, ho resumia així: “para dirigir los medios de comunicación dependientes de la Generalitat hay un presidente, una directora general, 12 consejeros, una directora de Televisió de Catalunya y un director de Catalunya Ràdio y sus emisoras filiales. Además existe un consejo asesor de programación y contenidos de 21 miembros más". I tots cobren, clar.
Crec, finalment, que a TV3 li ha passat el pitjor que li pot passar a un mitjà de comunicació: perdre reflexos. Aquesta temporada hem assistit a l'estrena de nous programes amb l'ADN de la casa con El convidat o No me la puc treure del cap, però a diferència d'altres privades com Telecinco o Antena 3, tampoc ha sabut aprofitar el filó de les sèries històriques sobre la Transició.
Al capdavall, la minisèrie sobre el 23-F, que tants bons resultats d'audiència va donar a TVE, estava feta per una majoria d'actors catalans. Potser tampoc cal fer-ne una sobre Felipe i Letizia o Raphael, però a Catalunya hi ha prous temes com per haver recuperat una mica la nostra història recent. Fins i tot el gran Lluís Homar fa ara de pretor romà a Antena 3.
