Sort que el president de la Generalitat va dir, en la seva compareixença davant la premsa dimecres passat, que “no sé si hi haurà guerra bruta al 100%, el que sí que li puc assegurar és que nosaltres no la farem”. La frase va ser pronunciada només 24 hores després que convoqués eleccions en directe pel Telenotícies Vespre, fes una declaració institucional i entrevistessin Oriol Junqueras com a “cap de l’oposició” malgrat que va a la mateixa llista que el president.
El que va fer Mas -en prime time-, no s’havien atrevit a fer-ho ni Jordi Pujol, ni Pasqual Maragall, ni José Montilla. En la meva opinió, no ho hagués fet ni Pau Claris en el moment de proclamar la República Catalana el 1641 en el cas, òbviament, que hagués tingut TV3. República que, d’altra banda, va durar una setmana perquè de seguida vam demanar aixopluc al rei de França.
Llevat a esports que com és habitual van parlar del Barça, vam tenir doncs gairebé dues hores de procés a través de la televisió pública de Catalunya. I malgrat l’aparent èxit d’audiència -Mas va aconseguir un 25% de share i Junqueras un 19%- segueixo pensant que hi ha bombolla. En números absoluts, al líder de CDC el van seguir 478.000 catalans i al d’Esquerra 434.000 d’un cens total de 5,5 milions d’electors.
Però tampoc tinc clar que tots els telespectadors de TV3 votin la candidatura conjunta el proper 27-S. Com a les eleccions del 2012, que no tots els que van anar a la Via Catalana van votar després CiU. Va ser el gran error de càcul de Mas: pensava que guanyaria de carrer. Mai més ben dit.
El Sindicat de Periodistes de Catalunya es va afanyar a dir l’endemà que TV3 fa “el ridícul i és un motiu de desprestigi per als seus professionals”. Fins i tot que van ser “errades greus” -com la d’aquell “.Cat” monocolor-, però en realitat no van ser errades, tot era premeditat.
Els del SPC són els únics que s’han atrevit a dir la seva. En canvi, no he sentit protestar al Col·legi de Periodistes -aquells que portaven els blocs electorals a Brussel·les- ni al comitè d’empresa de TV3 -o com a mínim al comitè professional- ni al Grup Barnils -Rita Marzoa n’és membre-, per exemple. Tots deuen estar de vacances.
És curiós perquè l’altre dia repescava, entre els papers de casa, un dossier que va fer CiU durant el mandat de Pasqual Maragall -quan David Madí encara remenava les cireres a la federació- amb el títol explícit de “2 anys perduts, 2 anys de mal govern”. A la portada hi ha un rellotge de sorra, com si al llavors president se li acabés el temps.
A dintre les crítiques estaven agrupades en tres capítols: “ineficàcia”, “mentida” i “desprestigi”. Ves per on algunes d’aquestes es podrien aplicar ara a Convergència. Com la “d’un govern que no legisla”, la “supressió d’alts càrrecs”, el “Quart Cinturó” o la “manca d’efectius dels Mossos en diferents parts del territori”.
Però l’apartat que fa més patxoca és quan parla del “fracàs dels mitjans de comunicació públics catalans en mans del tripartit” perquè “en aquests dos anys s’han carregat la pluralitat i la independència amb nomenaments partidistes”.
Un dels nomenaments partidistes que llavors criticava CiU era precisament el de Rita Marzoa, ara votada per Convergència com a nou membre del consell de govern de la CCMA. Marzoa va ser escollida el passat 22 de juliol gràcies als vots de CiU i ERC -70 vots a favor- i tota la resta de la cambra en contra -58 vots no i 4 abstencions-. Per celebrar-ho se’n va anar de vacances l’endemà.
Pel que fa a Esquerra, si fa no fa el mateix. Al llibre “Revoltats” -una conversa entre Oriol Junqueras i Justo Molinero a càrrec de Saül Gordillo, jo sempre cito-, el president d’Esquerra arriba a dir que “caldria desgovernamentalitzar TV3” i que “de vegades comet l’error d’actuar com una televisió més governamental -de partit- que pública -de país-.” (pàg 143). Deu ser per això que hi surt entrevistat com a “cap de l’oposició”.
Ja ho he dit en altres ocasions: la independència de la premsa també sortirà tocada del procés perquè mentre a TV3 la fan servir com un kleenex la majoria de mitjans miren cap a una altra banda.
A la roda de premsa de dimecres passat a cap periodista se li va ocórrer preguntar sobre les interferències a Televisió de Catalunya. A mi tampoc perquè prou feina vaig tenir: vaig haver de fer les meves en castellà atès que el president no em va donar la paraula mentre contestava en català.
Això sí, va haver-hi un col·lega que va demanar sobre les “repressàlies” de Rajoy l’endemà del 27-S. I La Vanguardia és capaç de fer un editorial avui mateix sobre Sol Daurella -justificada, d’altra banda-, però no sobre l’espectacle de la llista amb polítics, sense polítics o a mitges.
Sap greu dir-ho però la premsa catalana, de vegades, fa vergonya. Ens hem venut al poder.
