La refundació de Convergència ha tingut un efecte fulgurant: de moment han votat amb el PP i Ciutadans. Això ho arriba a fer Duran i Lleida i el pengen d’un pi al mig de la plaça major d’Alcampell. En el cas que aquesta localitat de la Franja tingui un pi al mig de la plaça major, que tampoc ho sé.
Dilluns sentia Marta Pascal i David Bonvehí, els predestinats a dirigir el nou Partit Demòcrata Català, dient en un acte de precampanya de la candidatura oficial que “ens hi volem deixar la pell” i que volen “retrobar-se amb tothom”. Algú els hi hauria de dir ara que no cal. Francesc Homs els hi acaba de fúmer la campanya enlaire.
Perquè a més ha reaccionat com el nen entramalitat que no vol reconeixer la malifeta. En comptes de donar la cara i dir: sí hem estat nosaltres, què passa? Ho hem fet per garantir que un partit sobiranista tingui grup parlamentari al Congrés o, amb la cantarella habitual, per “defensar els interessos de Catalunya”.
No, ho ha negat. “Ja m’agradaria a mi saber de qui són aquests vots, però les votacions són secretes. No sé si es podrà saber mai de qui són”, ha afirmat traient pit a TV3. De retruc ha carregat contra la prensa, que és la tàctica habitual en aquests casos: matar el missatger. Homs es pensa que encara és conseller de Presidència, que és el departament que reparteix les subvencions i posa els tertulians a TV3.
Per això ha passat d’amagar-se -dimarts va anul·lar un parell d’entrevistes i encara l'esperen en la tertúlia nocturna de la Ser- a haver de donar la cara a tot arreu: a les 8.45 a Catalunya Ràdio, a les nou a a Rac1, a les 9.20 a Onda Cero, a les 10.10 a Espejo Público d’Antena 3 i a les 12.20 Al Rojo Vivo de La Sexta. Ha passat de l’escaqueig als remordiments de consciència.
El problema és que a Homs no se’l creuen ni els seus socis d’Esquerra. Com deia Joan Tardà a TV3: “Jo el que ha fet CDC no ho hauria fet, però a mi les interioritats de casa dels altres se me’n foten”. “La gent es busca la vida, i buscar-se la vida és una obligació des que ets nen i treballis en el que treballis”, ha afegit. Això: un buscavides. En pla Paul Newman.
Però tot plegat posa en evidència també un buit de poder al nou Partit Demòcrata. Qui ha decidit el vot a Madrid si encara no hi ha direcció?. El propi Homs? Artur Mas?. És significatiu el silenci de l’expresident de la Generalitat, que ni tan sols ha sortit en defensa del seu exconseller més proper.
Fins ara pensava que Mas era un supervivent nat: un surfista. Estava equivocat: Homs també és de la mateixa fusta. Però la seva estratègia no és en línia recta -en la mesura que poden ser rectes les línies en política-, sinó la d’anar tapant forats. Per això estem com estem.
Fa feredat només de pensar-hi: Hem estat quatre anys en mans d’aquest personal. No endebades Francesc Homs ha estat considerat com el “gurú”, el “cervell”, l’”ideòleg” del procés -en expressions de Tian Riba- per tots aquells periodistes que li han fet la pilota fins ara. A mi, en canvi, darrerament m’assalta una pregunta: com es guanyaria la vida Francesc Homs si no es dediqués a l'activitat pública?.
Amb una mica de sort el cap de llista de CDC a Madrid ha posat en risc no només la investidura de Mariano Rajoy -Ciutadans ha posat ja el crit al cel-, sinó la mateixa moció de confiança de Carles Puigdemont. Queden dos mesos per al setembre, una eternitat en política, però la CUP votarà a favor d'un president del partit el qual vota amb el PP a Madrid?. No havíem de desconnectar?. Embolica que fa fort.
En fi, si no han estat ells els vuit diputats del PDC a Madrid tenen l’ocasió de dir-ho. A part de Francesc Homs són: Carles Campuzano, Lourdes Ciuró, Míriam Nogueras, Jordi Xuclà, Sergi Miquel, Ferran Bel i Antoni Postius. Però pensin que Nixon va haver de dimitir no pel cas Watergate, sinó per no haver dit la veritat.
