A hores d'ara suposo que tothom sap que, almenys a curt termini, no serem independents. Amb 62 diputats no anem enlloc. Fins i tot encara que sumem els deu de la CUP. Si per reformar l’Estatut calen 90 escons com volem encetar un procés d’independència amb només 72?. Per escollir el Síndic de Greuges fa falta també dos terços de la cambra.
Els primers que ho han vist clar són els de la CUP que s’han afanyat a dir que amb 62 + 10 no n’hi ha prou per fer una DUI. Els segons els del New York Times que han afirmat que, amb aquest resultat, no n’hi ha “per trencar amb Espanya” i que, en el fons, les eleccions “només han deixat més confusió”.
Els yankees tenen part de raó: Quants diputats tenia Artur Mas el 2010? 62. Quants diputats té Artur Mas el 2015?. 62. Han passat cinc anys i, en matèria d’aritmètica parlamentària, estem on estàvem. De fet, estem pitjor perquè el 2010 va sortir investit president gràcies a l’abstenció del PSC i va pactar els Pressupostos amb el PPC només uns mesos després.
Hi havia garrotades per arribar a acords amb CiU. Allò era el paradís per als convergents: tothom els hi anava al darrera. Mas -conegut a l'oposició com Robocop o Madelman- havia aconseguit una xifra que si no superava les majories absolutes de Pujol almenys se li acostava.
Jordi Pujol, en efecte, havia passat dels 43 diputats el 1980 a tres majories absolutes consecutives: 72 escons el 1984, 69 el 1988 i 70 el 1992. CiU tenia el novembre del 2010 l’oposició en estat de shock, la premsa -fins i tot la més crítica- descol·locada i els seus engrescadíssims. Si aquest país necessitava reformes, que les necessitava, era el moment de fer-les.
Ara el món ens mira. Però l’única reacció internacional ha estat el del president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, que almenys ha tingut la gentilesa de confondre les eleccions al Parlament amb un referèndum. A més del d’Alex Salmond -el mateix que va dir durant el procés que els casos d’Escòcia i Catalunya eren diferents- i el del líder del Sinn Feinn, Gerry Adams. Sort que almenys no ens ha felicitat Alexis Tsipras. De cara a Brussel·les, amb aquests aliats internacionals no calen enemics.
Però ara qui governarà Catalunya? Perquè Mas no només ha de sortir investit -a mi em comença a recordar el 2003: llavors també va guanyar les eleccions- sinó governar una Generalitat endeutada fins a les celles i amb tot els ponts amb Madrid trencats. Ara no només haurà de pactar la investidura amb la CUP, sinó també governar amb ells. Amb una mica de sort veurem Antonio Baños de conseller en cap. Per fi un dels nostres -un periodista- en la més alta instància executiva del país.
Unió no ha obtingut representació parlamentària, però em sembla que els de Convergència els trobaran a faltar. Al final serà veritat el que deia Duran a la campanya que tot plegat acabaria amb un govern d’esquerres. Vaig començar a intuir-ho el dia que, al míting de l’Hospitalet, Carme Forcadell va convidar els bancs a marxar o quan Raül Romeva va dir allò de “bon vent i barca nova”. Com Convergència hagin de renegociar un crèdit amb la Caixa ho tenen pelut.
