La Punteta · 12 d'Agost de 2022. 09:27h.

JORDI GARCIA-PETIT PÀMIES

Jordi Garcia-Petit Pàmies

Independentistes enjogassats

Deia Lenin que l’esquerranisme era la malaltia del comunisme,  ¿serà l’infantilisme una de les malalties de l’independentisme, que en té unes quantes? Els nostres compatriotes independentistes són, afortunadament,  revolucionaris de pacotilla, però juganers de primera.

Els dirigents independentistes  es defineixen com a demòcrates i pacífics en la seva ruta cap a la independència, ni l’un ni l’altre mode polític ha estat evident i efectiu. No els queden gaires mitjans més per fer una revolució, car no altra cosa seria una secessió contra un estat que s’hi oposa i contra el segment majoritari de la societat que també s’hi oposa.

Entre els mitjans restants hi ha: les performances, l’11 de setembre de cada any, les concentracions davant els jutjats, els tribunals o les presons;  la carta adreçada a gairebé tothom més amunt  d’una presidència de comunitat de veïns (Jean- Claude Juncker, aquell irònic bon jan president que fou de la Comissió Europea, en va rebre una i els contestà “la independència no s’assoleix per carta”);  joguinejar amb persones, símbols o coses, a veure si el món, a més de mirar-los, els admira, els hi canta “bingo” i els premia amb la independència de Catalunya.

Fins ara, tampoc no han aconseguit provar l’eficàcia de tals mitjans, però sens dubte que són de bon tros humanament preferibles als mitjans emprats per Lenin.

Exemples d’accions juganeres, els que vulgueu. Hom diria que ja  són el mitjà preferit, atès el fracàs de la DUI, l’escassa credibilitat de l’1-O,  el declivi de les performances o les cartes que ningú no llegeix. Repassem-ne algunes.

“No hi soc”, quan el rei ve a Catalunya,  “si no el veig, no hi és” ; tapar l’ E d’Espanya a la matrícula del cotxe enganxant al damunt un CAT, al cap i a la fi l’ E  identifica un país que “no és el nostre”; portar el passaport i el DNI  de Catalunya a la butxaca, com fa  en Carles Puigdemont, per si la independència arriba  de sobte; el nas de pallasso d’en Jordi Pesarrodona per espantar la guàrdia civil; el bona nit cada nit d’en Joan “Bonanit” a cop de  megàfon davant la porta de Lledoners; escandir coralment “Lli ber tat – Lli ber tat” als entreactes del Liceu i el Palau;  la colla d’amics  refrescant-se riallers  a la piscina de la Rahola  al ritme jocós d’ “IN DE PEN DÈN CIA “; posar-se una careta amb el rostre del nostre estimat president, com a prova de fidelitat a l’absent, com fa en Joan Canadell...

Tanmateix, el joc més espectacular de tots amb milers de participants a mode de comparses ha estat tenyir-se de groc, el color per  la llibertat dels presos i, sobreentesa, la  de Catalunya. Eren grocs llacets, llaços i llaçades -penjats per tot arreu, de les  pitreres al cim de les muntanyes -, flocs de cabells i cabelleres o el cuir cabellut sencer -també s’han vist gossets amb el pelatge esgrogueït-, penjarolls, polseres, braçals, peces de vestir -calçotets i bragues inclosos-, muntures d’ulleres, joguines, mones de pasqua, pastissets, grafits, adhesius, banderoles... la república infantil del groc!

També és un joc declarar “persona non grata” la família reial, com ha fet l’Ajuntament de Sitges, que, d’altra banda, fa els ulls grossos amb la munió de manters al Passeig Marítim; declarar alliberats municipis de la Catalunya profunda a l’espera de poder alliberar Barcelona, el “cap i casal”; hissar grans estelades a l’entrada de municipis d’una grandària que s’acosti a la del “rojo y gualda” de la plaça de Colon de la capital de l’estat veí...

Són jocs  infantívols d’independentistes enjogassats amb els que  joguinegen   a veure si tenen sort amb la jugada i toca la independència, a la que no renuncien  els nostres governants, com acaba de recordar-nos-ho el conseller d’Interior Joan Ignasi Elena, expert en doble joc,  el del transfuguisme i el de  vetllar pel respecte al carrer de la Constitució i l’Estatut en els quals la independència, que ell reclama,  no hi té cabuda.  

Jocs que, fins i tot ens divertirien, si nos fos que tant joc enfarfega  i algun joc com el de “No hi soc” surt car a Catalunya.

 

 

 

Publicitat
Publicitat

2 Comentaris

Publicitat
#2 Andrea, Barcelona, 13/08/2022 - 17:22

Serien divertits, si no fos... perquè ens enfronten als catalans i enfonsen Catalunya cada cop més però, ells segueixen jugant... fins on aguantarem aquest joc.

#1 Lluís, St. Cugat, 12/08/2022 - 13:47

Tota la raó. I el que que ens queda per endavant...