Publicitat
La Punteta · 20 d'Abril de 2015. 11:13h.

XAVIER DEULONDER

Jo em planto pel català

Si diumenge passat, al Passeig del Born, la Plataforma per la Llengua va organitzar un acte per demanar que, a Catalunya, la llengua comuna hi sigui el català, comencem, en primer lloc, per explicar que, en qualsevol país o territori, sempre hi ha una llengua comuna: la que hi predomina en tots els àmbits de relació social i que, per això, tothom necessita dominar-la a la perfecció —i no tan sols tenir-ne un coneixement passiu, és a dir, entendre-la i prou— per poder així integrar-se, és a dir, viure i treballar amb normalitat, en aquell territori; així doncs, si, per exemple, ens trobéssim amb algú que després d’haver viscut anys i panys a Nova York no tingués un òptim domini de l’anglès, deduiríem que, a la ciutat dels gratacels, aquella persona deuria moure’s en un àmbit social específic on no saber anglès no seria cap problema, però que dins del conjunt de la societat neoyorkina constituiria un món apart. I ara passem a la segona qüestió: malgrat el que, durant els darrers tres decennis, han pretès fer-nos creure els teòrics del bilingüisme, la Catalunya real d’avui dia no és pas una excepció a aquesta norma, ja que hi ha una llengua que fa la funció de llengua comuna: el castellà, una cosa que a la gent que es mou en l’entorn ideològic de l’espanyolisme no sols li sembla bé, sinó que encara es queixa de l’excessiva presència del català en els àmbits públics, fins al punt d’enyorar, tal com ho fa Francisco Caja, els bons temps d’abans de l’any 1978, on la presència social del català era residual.

Com en qualsevol país lliure i democràtic, que a Nova York la llengua comuna sigui l’anglès no és pas obstacle per a l’existència de comunitats lingüístiques, és a dir, perquè hi hagi neoyorkins que, en determinades circumstàncies, facin servir una llengua diferent de l’anglès. Doncs bé, el que es va demanar diumenge passat al Passeig del Born, és que a Catalunya i, també a tot arreu dels Països Catalans, la llengua comuna hi sigui el català, és a dir, arribar a aconseguir que a Barcelona el català tingui el mateix estatus social que l’anglès a Nova York.

Aquest gir de cent vuitanta graus en la situació lingüística de Catalunya no es pot aconseguir pas a curt termini, ni tan sols admetent que, després de la independència, l’única llengua oficial de l’estat sigui el català, ja que mentre tots els catalans sapiguem el castellà, és impossible eliminar-ne la presència social sense recórrer a mètodes repressius i totalitaris, impropis d’un sistema democràtic i inacceptables en qualsevol país civilitzat. Per això, el primer pas per restituir al català el paper de llengua comuna que va tenir a Catalunya fins a principis del segle xx, cal començar per deixar de considerar obligatori saber el castellà, és a dir, a l’escola, l’estudi i aprenentatge del castellà ha de ser una matèria optativa; qui vulgui que als seus fills els ensenyin castellà, cap problema, i qui vulgui que els ensenyin una altra llengua o matèria, també. D’aquesta manera, d’ací vint o trenta anys, arribarà al mercat laboral una generació jove on podrà haver-hi gent que el castellà o bé no el sàpiga o el sàpiga malament; llavors, serà a partir d’aquest moment, però mai abans, que, a Catalunya, fins i tot a Barcelona, editar llibres o revistes, representar obres teatrals o exhibir pel·lícules en castellà deixarà de fer-se, no pas perquè estigui prohibit —una cosa del tot inconcebible i inadmissible— sinó perquè, en l’aspecte comercial, ja no resultarà rendible.

I, amb això, espero haver deixat ben clara una idea, que a mi em sembla fonamental: mentre tots els catalans sapiguem el castellà, el català estarà sempre condemnat a ser una llengua de segona o tercera divisió, perquè com que a Catalunya el castellà el sap tothom, no cal pas fer les coses en català, i qui s’obstini a demanar que l’atenguin en català serà un perepunyetes identitari, a qui es podrà desqualificar titllant-lo d’extremista o de fanàtic. Així doncs, si per qüestions polítiques ens veiéssim obligats a admetre el castellà com a llengua cooficial de la República Catalana —que millor que no— això ho podrem acceptar, sempre i quan, però, quedi clar que el caràcter optatiu i voluntari de l’estudi del castellà a escola és una cosa innegociable; d’aquesta manera, a Catalunya, el castellà tindria una oficialitat de segona, igual com la que té el català al País Valencià, on els governs autonòmics del PP sempre s’oposen a l’obligatorietat de l’aprenentatge del català.

Publicitat

39 Comentaris

Publicitat
#36 Alejandro Rodríguez, Barcelona, 29/04/2015 - 17:34

Muy bonito: fomentemos la ignorancia para construir la patria. Esto me suena.

#34 Paula, Palma de Mallorca, 29/04/2015 - 09:35

Lo que propone este señor no es más que que lo que vienen haciendo desde hace décadas, primero disimuladamente y ahora ya descaradamente: una limpieza étnica. Por cierto, la oficialidad del castellano YA ES de segunda, y desde hace mucho tiempo.

#33 David, Barcelona, 28/04/2015 - 15:52

El inculto que ha escrito esto, ¿en serio es titulado en algo?

Catetismo en estado puro. Verguenza de catalán.

#32 Raul, Barcelona, 28/04/2015 - 14:12

La reclamació aquesta que vau fer, quants éreu? 20 persones reclamant absurditats? Perquè que jo sàpiga, i per molt que et dolgui, amb el català no vas més enllà de l'Ebre o dels Pirineus i i acabarà sent residual si encara la impuseu més!

#31 Joanet, NY, 28/04/2015 - 12:46

Porto a NY des de fa mes de 4 anys y hi han millions de persones a aquesta ciutat que parlen nomes castella o xines; aquesta es una de les ciutats mes multiculturals del mon, i precissament aixo es el que fa de NY el centre del mon. No parlis ni possis examples cuan no tens ni idea!

#31.1 tony, litlle helm, 29/04/2015 - 11:26

Tienes razón,vivo en Texas, y aquí el ingles y castellano se habla,y la constitución no habla de un idioma oficial.