Tothom sap que la prohibició dels toros a Catalunya va ser una revenja per la sentència de l’Estatut. La sentència és del 27 de juny del 2010 i la votació del Parlament un mes i un dia després: el 28 de juliol.

Ho he dit a twitter i un amable lector que es defineix com a “tolerant” al seu perfil m’ha etzibat ja que sóc un “manipulador professional”. Mentre que un altre, en pla conseller Rull, ha assegurat que “a Catalunya mai més es veurà torturar un brau. Carnicers, no gràcies”. Sospito que ambdós ferms partidaris de la revolta dels somriures.

Però en certa manera ho admetia el periodista Salvador Cot -ja veus que et vigilo, Salvador- en un article el passat mes d’agost quan afirmava que “la prohibició dels toros va ser la primera de les lleis de desconnexió que va aprovar el Parlament” (1).

Mentre que el conseller de Cultura, Santi Vila, també reconeixia en un dels seus llibre -no em facin dir quin perquè és un home de producció editorial paral·lela a les seves aspiracions polítiques- que “ens vam deixar influir per un discurs molt identitari: prohibir a Catalunya els toros era distingir-se de l’Estat”. Clar que a Vila li agradan els toros i considera que la cultura catalana és “espanyolíssima”. Amb afirmacions com aquesta no arribarà mai a president de la Generalitat.

Un Parlament dividit, en efecte, va prohibir aquell dia els toros pels pèls. Fins i tot alguns partits van donar llibertat de vot als seus diputats perquè si no la sessió hagués pogut acabar com un comitè federal del PSOE. Al final van es va aprovar per un vot: 68 a favor (32 de CiU, 3 del PSC-CpC, els 21 d'ERC i els 12 ICV-EUiA), 55 en contra (7 de CiU, 31 del PSC-CpC, els 14 del PPC i els 3 del grup mixt) i 9 abstencions (6 de CiU i 3 del PSC-CpC).

És veritat que era resultat d'una iniciativa legislativa popular (ILP) i havien recollit 180.000 signatures, però ja se sap que les ILP es poden tramitar o rebutjar. El passat 16 de maig van rebutjar la ILP del sistema educatiu amb els vots de Junts pel Sí el PPC encara que, en aquest cas, tenia un menor nombre de signatures de suport: 66.000.

Ara el conseller de Territori, Josep Rull, un dels que es va significar més en contra, s’ha afanyat a anunciar solemnement als passadissos de la cambra que “no hi tornarà a haver corrides de toros a Catalunya digui el que digui el Tribunal Constitucional”. Catalunya va dir que no i Catalunya continuarà dient que no”, ha insistit. Notable cohesió d'un govern en el que titular de Territori diu una cosa i el de Cultura una altra. I això que són del mateix partit.

La idea és transmetre que el TC és un tribunal franquista. Ja ho va dir també la diputada de la CUP Mireia Boya amb la proposició de llei sobre les víctimes del franquisme, matèria sobre la que el Parlament tampoc té competències: “Corrin, corrin al Tribunal Constitucional”.

Rull ha insistit que els toros és “un espectacle públic basat en la mort i el patiment d’un ésser viu”. Per la mateixa regla de tres hauran de prohibir ara els correbous -ah, no, que són nostrats- a les Terres de l'Ebre. O fins i tot el transport de bestiar a Catalunya, quan veus els porcs enllaunats com sardines en direcció a l'escorxador.

De pas també el menjar halal -que cada dia té més adeptes a Catalunya- perquè els animals són degollats de cara a la Meca sense cap mena mirament. Aquest és un país curiós en el que hem prohibit la tradicional matança del porc i, en canvi, acceptem el ritus musulmà. I pobre de tu que diguis res perquè Jaume Assens et podria acusar de seguida d'islamofòbia.

En fi, jo no aniria mai als toros, em semblava un espectacle salvatge, digne d’altres èpoques. Però tampoc l’hagués prohibit per llei. Els toros a Catalunya, com a d’altres parts de l’Estat, havien entrat en decadència. La prohibició només va servir per revifar la polèmica. Entre caçar pokemons i anar als toros no dubto que els nostres joves -i algun de gran- prefereixen la primera opció a la segona.

(1) El Punt-Avui: “Els toros, primera desconnexió”, 5 d’agost del 2016