L'exvicepresident del Govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, es va estrenar el 5 de setembre el 2012 com a tertulià d'El Matí de Catalunya Ràdio -encara amb Manel Fuentes com a presentador-, però l’alegria li va durar un dia. El consell de govern de la CCMA va aprovar -en la meva opinió encertadament- que no hi podien participar polítics perquè era un espai d’opinió.
No sé si Carod hi ha tornat perquè la darrera vegada que el vaig veure per la tele va ser al sofà del Chester, però en dos anys tot ha canviat. Deu ser el procés. Els mitjans de la Corpo han esdevingut, de llarg, els que tenen més polítics per metre quadrat de plató.
Encara recordo, per exemple, que l’exsecretari general d’ERC Joan Ridao va sortir al programa Divendres del 24 d’octubre. Aquell dia, a la taula d’aquest espai de TV3 hi havia dos exdirigents d’Esquerra: Marina Llansana i ell. Semblava ERC TV.
L’exnúmero dos d’Esquerra -ara al Consell de Garanties Estatutàries, ja saben que només polititzen els altres- va repetir, dilluns, a Els Matins perquè acaba de publicar un llibre amb el nom ben original de “Podem ser independents?”. Però si amb aquesta promoció televisiva no en ven, ja pot plegar.
Agafem, per posar un altre exemple, aquest cap de setmana. Sílvia Cóppulo entrevistarà aquest dissabte Francesc Homs. Per variar. Si al conseller de Presidència no li agradés tant sortir als mitjans, el procés hagués anat millor. L’espai, que es fa des del Mont Sant Benet, tindrà també a la tertúlia l’exconseller Universitats, Josep Huguet. Dos en uno.
Dilluns, Mònica Terribas tindrà el coordinador nacional d'ICV, Joan Herrera, a Els Matins de Catalunya Ràdio. Divendres ja va entrevistar el portaveu i secretari general de Ciutadans, Matías Alonso, encara que en aquest cas devia ser un tràngol. I així tota la setmana.
Al TN vespre, amb l’excusa de la consulta, porten també una ratxa que déu n'hi do. La convidada d’aquest divendres va ser la presidenta del PPC, Alícia Sánchez-Camacho. Dijous, Joan Herrera; dimecres, Albert Rivera; i dimarts, David Fernàndez. No sé encara què tindrem la setmana vinent, però m’ho puc imaginar.
Sense oblidar el .Cat. El de dijous era un exemple genuí d’aquesta bombolla políticomediàtica: d’una banda Quim Arrufat, Montserrat Tura, i Josep-Lluís Carod-Rovira. I, de l’altra, periodistes de confiança com Vicenç Villatoro, Vicent Sanchis i Francesc-Marc Àlvaro.
Almenys podrien dissimular una mica i ficar-hi algú de Ciutadans o del PPC en pla sparring. No m'estranya que els de Societat Civil Catalana no hi volguessin ni sortir. A més, tres periodistes de CiU al mateix programa és un rècord difícilment igualable. Això no s’atrevien a fer-ho ni els socialistes amb Toni Bolaño de cap de premsa de Montilla. I això que, amb l’audiència que té, en una tele privada a l'Ariadna Oltra ja l’haguessin fotut al carrer.
O el programa Polièdric -l’entrevista vespre de Catalunya Informació- que quan no entrevisten Josep Rull és Jordi Turull. I si no Maurici Lucena, Jaume Collboni, Dolors Camats, Ernest Maragall o Joan Ignasi Elena. No és culpa del presentador, Martí Farrero, és clar; però trobo que li haurien de canviar el nom al programa perquè sempre surten els mateixos.
Sense oblidar l’entrevista del diumenge del 324. També en aquest cas ens van aixecar la camisa amb l’excusa de la pluralitat informativa. Diumenge serà el jutge Santiago Vidal -si fos del PP i anés a totes les teles no sé pas què diríem-. Mentre que el cap de setmana anterior va ser l’exconseller Antoni Castells. Tot, per descomptat, per fer bullir la consulta. A més, després te’ls tornés a trobar al Telenotícies migdia i vespre.
El problema és que a TV3, ho he dit sempre, confonen l’esmentada pluralitat amb les quotes, però darrerament el biaix ha esdevingut crònic. Com els malalts. Ja ho va dir el Sindicat de Periodistes -jo, citant un sindicat: qui m’ho havia de dir!-: “cap causa no mereix que llencem a les escombraries la imparcialitat i la neutralitat”.
Quan hagi passat tota aquesta fal·lera haurem de demanar responsabilitats no només a l’actual equip directiu, sinó també als professionals de TV3 -inclosos presentadors estrella- que han fet un acte de genuflexió davant el poder polític a canvi d’un ERO rebaixat i una presumpta estabilitat laboral. El famós qué hay de lo mío versió catalana.
Em sap molt greu dir-ho perquè crec que, un país com Catalunya, necessita una TV3 i una Catalunya Ràdio potents. Sobretot líders d’audiència. A més, entre el conveni i els 80 milions d’IVA que els reclama Hisenda, s’acosten mals temps. Però han traspassat totes les línies vermelles. Jo no mouré un dit per TV3. Se l'han carregada entre tots.
