Puigdemont està jugant amb foc. Vostès saben que tot el desplegament dels Mossos d’Esquadra es basa en un simple acord polític entre el Govern de l’Estat i el de la Generalitat? Es va signar el 1994. Amb el PSOE al poder. La primera comarca on es van desplegar va ser Osona. No es va enllestir del tot fins el 2008 amb el conseller Saura.
Vostès saben que l’esmentat acord ni tan sols ha estat refrendat per una Llei Orgànica? Al contrari, la Ley Orgánica de Fuerzas y Cuerpos de Seguridad del Estado, la mateixa que ara critica el conseller Forn, relegava les policies autonòmiques a gairebé cossos auxilars de la Policia i la Guàrdia Civil.
El 1986 va ser votada a favor pels companys de partit de Joaquim Forn encara que llavors ell era jovenet. Entre d’altres per una diputada, Maria Eugènia Cuenca, que amb el temps arribaria a consellera de Governació. Ja em perdonarà la Maru que ara faci memòria.
No estic criticant el vot perquè eren altres temps sinó remarcant que tot el desplegament dels Mossos penja d’un fil. Està basat en la bona voluntat entre les dues parts. També en els faits accomplis, per descomptat. Perquè ara sortosamente costaria molt deixar-lo en suspens. Però en teoria l’Estat podria fer marxa enrere.
Potser recordar també que, a Pujol, no li van interessar els Mossos durant les seves primeres legislatures. Estaven per fer bonic. En el seu programa de govern va prioritzar la construcció de l’Administració catalana -amb més o menys encert-, la immersió linguïstica o la posada en marxa de TV3. Era l’etapa anomenada de reconstrucció nacional.
Hi ha aquella anècdota verídica -la recull fins i tot l'expresident a les memòries- que el dia que va prendre possessió li va dir a Lluís Prenafeta, llavors tot just nomenat Secretari General de Presidència: “Lluís, tu saps que és la Generalitat? La Generalitat som tu i jo”.
Fins el començament dels 90 no va fixar el desplegament dels Mossos, relegats aleshores a tasques de vigilància d’edificis oficials, com a objectiu polític. D’entrada va plantejar que es fessin càrrec de la seguretat del Camp Nou perquè allò de veure la Policia Nacional a l'estadi del Barça era com un greuge. Sobretot els dies de partit amb el Madrid. A mi m’ho havia explicat el propi Delegat del Govern espanyol, Miquel Solans. Tants anys després espero que em permeti la indiscreció.
Per això, com deia, estem jugant en foc. A més, és el propi Ministeri de l’Interior qui paga aproximadament el 80% del sou dels agents. La resta -els complements- els abona la Generalitat. Sí, ja sé que és amb els nostres impostos, però tenen l’aixeta pel mànec. I, si no recordo malament, a la cerimònia de graduació anual a l’escola de Mollet -ara Institut de Seguretat Pública de Catalunya- també juren o promente la Constitució i l’Estatut.
Els que tenen la santa paciència de seguir-me ja saben el que penso del procés: no haguéssim hagut d’arribar mai fins aquí. O almenys arribar-hi així. Si fas un pols a l’Estat has de tenir les esquenes ben cobertes. I aguantar el cop.
El que no pot ser és que el vicepresident Junqueras trenqui amb el FLA i l’endemà enviï els papers que li reclamavane des del ministerio. Que la Sindicatura Electoral es dissolgui a la primera multa. O que el conseller d’Interior, Joaquim Forn, digui que “som imbatibles” el dia que li intervenen els Mossos. De fet, als països moderns, el conseller del ram no fa mítings. Es queda al marge de les campanyes electorals.
La campanya del referèndum ha acabat sent una campanya en la que Junqueras tanca un míting amb els crits de “Visca la democràcia y viva la España democrática”. Rufián apel·la a votar només per fotre el PP. I Puigdemont fa una crida contra “el franquisme” quaranta-dos anys després de la mort del dictador. Això, a Europa, no cola. No hi ha cap cancelleria europea que hagi mogut fins ara un dit per nosaltres. Silenci absolut. Afer intern.
Per això tot plegat fa olor a Dencàs. Espero no passar per la vergonya de veure ningú fugint per les clavagueres. Però no tibem tant la corda: el 6 d’octubre, el llavors conseller anava cridant per ràdio: “Catalans, dempeus”. Primer va apel·lar als seus, després als anarquistes i finalment fins i tot als espanyols!.
I saben què va passar? Res. L'heroïcitat va durar just deu hores. Van ficar el president de la Generalitat i tot el Govern a la presó i no va passar res. La resta de Catalunya va tornar a obrir la persiana de la botiga l'endemà. La Catalunya que surt per TV3 és la de les mobilitzacions al Departament d'Economia, davant el TSJC, dels estudiants o els mítings de Junts pel Sí i la CUP, però tampoc és tota Catalunya.
Si us plau, prou o ens cremarem. No només estem posant en perill el futur dels Mossos sinó també l'autogovern. Poc o molt el període de més autogovern -i més llarg- que hem tingut en els darrers 300 anys. Anem amb compte també que no acabem fent el ridícul com a país. Així no anem enlloc.
