Començo a tenir seriosos dubtes sobre el lideratge d'Oriol Junqueras. Dimarts passat va tenir ocasió de comparèixer en l’habitual roda de premsa de cada dimarts per donar la seva versió sobre les més de 700 empreses que han marxat de Catalunya.
Algunes tan importants com CaixaBank, BancSabadell, Planeta, Gas Natural, Abertis, Catalana Occidente, Bimbo o Pastas Gallo. També La Bruixa d’Or, fins ara amb seu social a Sort, la capital del Pallars Sobirà.
Però no ho va fer. En canvi, van sortir el portaveu del Govern, Jordi Turull, i el conseller d’Exteriors, Raül Romeva, per parlar dels Jordis i pregar diàleg. Turull va esmentar aquesta paraula una quarantena de vegades. Independència només dues. Són els nous temps.
El vicepresident va preferir anar a primera hora del matí a Rac1. I al vespre a TV3. Premsa amiga. A més, és més còmode una entrevista entre col·legues que contestar les preguntes d'una trentena de periodistes.
Em vaig perdre per prescripció facultativa la de Rac1. El metge m'ha prohibit terminantment escoltar dues entrevistes de Junqueras el mateix dia. Però la del programa Més324 va ser aquella en la que el vicepresident va culpar de l’èxode empresarial a policies i guardies civils per “colpejar els ciutadans que van a votar”.
Xavier Graset només va gosar dir: “però creu que marxen per això”?. I Oriol Junqueras va insistir en la seva tesi: “qualsevol demòcrata del món que veu que es colpeja als votants segur que molta simpatia no li genera”.
Vaig pensar que no es trobava bé. O que potser s'ha havia pres alguna cosa que li havia sentat malament. Com a mínim n'hi havia per dir-li: "vicepresident, de debò s'ho creu?". Però malauradament l’entrevista no passarà a la història com la del Nixon-Frost. De fet, Graset -col·laborador també d'El Punt-Avui- ha estat un dels puntals del procés.
N'hi ha prou per veure el programa que fa o els tertulians que convida. En efecte, Junqueras estava com a casa. Quan el presentador li va dir que havien d’anar acabant encara va allargar la conversa. No hi havia manera de tallar-lo.
I com que el Parlament està tancat des de fa setmanes amb l’excusa de la campanya del referèndum tampoc compareixerà en comissió. En realitat, només el van obrir per a la intervenció de Puigdemont el dia de la independència. Però s’han estalviat fins i tot el debat de política general, que habitualment obre el període de sessions. Això va de democràcia, que diuen.
En fi, vaig començar a tenir seriosos dubtes sobre Junqueras el dia que es va ennuegar davant els micròfons de Catalunya Ràdio. Aquell dia -estem parlant d'un llunyà 17 d'octubre del 2014- quan va dir: “fem-ho d’una vegada, si us plau, ho demano amb esperança i al mateix temps amb l’angoixa d’aquell que sap que perdre el temps no és bo”.
Precisament és el que estan fent ara. De totes les opcions del Govern la convocatòria d’eleccions anticipades és l’única que no es plantegen. Probablement el vent s’enduria moltes coses i no podrien tornar a parlar en nom del poble com ho fan ara.
Però vostès s'imaginen que Kennedy s'hagués emocionat en plena crisi dels míssils de Cuba com va fer Junqueras amb Mònica Terribas? Segurament ara ni vostè ni jo estaríem aquí. Hagués esclatat la III Guerra Mundial.
Té fusta Oriol Junqueras per ser president de la tan anunciada República Catalana? O simplement per presidir la Generalitat de Catatalunya? El que deia: començo a tenir-ne seriosos dubtes. Vist el balanç, fa por de pensar que l'economia catalana està a les seves mans.
