L’endemà de la primera intervenció al Parlament del vicepresident i conseller d’Economia -sobre el decret de pròrroga pressupostària- vaig dinar amb un exconseller i va augurar que, amb Junqueras, patiríem.
Va encertar en el pronòstic, però va errar en el temps: ja hem començat a patir. La prova és la compareixença d’aquest dilluns en comissió per explicar les línies mestres del seu departament. Va ser tan fluixa que l’endemà tots els diaris de paper han titulat diferent:
- “Junqueras desplegarà la nova Agència Tributària” (La Vanguardia)
- “Junqueras ve ‘insostenible’ el déficit y la CUP le pide que impague la deuda” (El País)
- “Junqueras se centrarà a retallar la despesa de la Generalitat” (El Periódico)
- “Junqueras refreda la reforma de successions” (Ara)
- “Junqueras s’aboca a la hisenda i el contrll de la despesa” (El Punt-Avui)
A mi em va passar una cosa molt curiosa: em vaig quedar bloquejat. No sabia per on titular. Però com que sóc el director em puc permetre el luxe de no escriure res. En canvi, els col·legues de TV3 ho van enfocar, al Telenotícies, pel pla d’eficiència en la despesa.
Tot i que el més benigne va ser el company Xavier Grasset el vespre al programa 324: “Junqueras explica les línies dels Pressupostos”. I això que, com que encara no n'havia parlat amb els grups parlamentaris, no ha explicat res sobre el tema. En realitat, només va donar pinzellades, algunes ja conegudes.
El vicepresident deu estar tan acollonit sobre com fer quadrar els números que va innovar també en el llenguatge: negociar els Pressupostos -no sé pas amb qui- és obrir “canals de convesa”, crear nous impostos “estudiar noves vies de fiscalitat” i intentar estalviar posar en marxa “un pla d’eficiència de la despesa”.
Després de la compareixença va tenir la gentilesa de fer un off the record amb la premsa -light, més aviat va ser un bon dia- i va dir que no ens podíem queixar que ho havia explicat tot. Per uns moments vaig pensar que havia presenciat una altra compareixença. De fet, el desànim a la sala de premsa era general. Fins i tot entre col·legues més avesats als números que jo.
Honestament, crec que ningú en va treure l’entrellat llevat el portaveu d’ERC a la comissió, Roger Torrent, que va haver de sortir en auxili del vicepresident. El diputat de Ciutadans Antonio Espinosa va admetre que no l’havia defaudat: “Ha hecho hoy lo que suele hacer siempre: hablar mucho para decir poco”.
El del PSC, Òscar Ordeig, li va fer una pregunta fonamental: “tenim la tresoreria assegurada per als propers anys?”. El de Catalunya sí que es Pot, Joan Coscubiela, va dir que la compareixença hauria d’haver servit per saber la política econòmica del Govern, però que “els catorze primers minuts els ha dedicat a fer un recordatori de repeticions de conceptes que ens ha explicat moltes vegades, els vuit següents, a parlar del món…”.
Mentre que el del PP, Enric Millo, va demanar si els consellers han renunciat, com els diputats, a la paga extra o l’han recuperada. Sospitosament, la qüestió -com d'altres- va quedar sense resposta. Finalment, Eulàlia Reguant, de la CUP, va fer un discurs contra l’”acumulació” de capital i la “globalització neoliberal”. No sé pas com governaran plegats.
Ben mirat, el millor que li podria passar a Oriol Junqueras és que la formació anticapitalista no voti els Pressupostos i els hagi de prorrogar. Almenys s'estalviarà maldecaps i podria anar fent la viu-viu. Aquella vella fórmula del tripartit que, al final, també va emprar Mas: Qui dia passa, any empeny. Però esperàvem més d'un líder polític que, un dia, va tenir la presidència de la Generalitat al seu abast.
Un dirigent del PSC em va comentar una vegada que un dels problemes de Catalunya és que havíem posat catedràtics d’universitat a fer de consellers d’Economia. Tenia tota la raó, però em començo a preguntar si ha estat bona idea fer el mateix amb doctors en història. A veure si, tot plegat, acaba com aquella cançó d'Els Pets -"Tarragona m'esborrona, Constantí em fa patir"- versió junkie.
Espero equivocar-me. El país, a l'espera d'un somni, s'ha instal·lat en l'anar tirant.
