Quan a Carles Puidemont li va tocar la loteria i Mas el va fer president vaig fer l’esforç intel·lectual -enorme, en algun cas- de llegir les quatre biografies que van sotir a corre-cuita sobre ell. Més aviat hagiografies. Totes d’amics, coneguts i saludats. Tractaven amb tanta neutralitat i distància el personatge que una comença així: “Catalunya ha iniciat un camí sense retorn cap a la nova República independent”. Espero amb candeletes el 2 d'octubre a veure què passa.

Potser la més professional és la de Jordi Grau  i Andreu Mas, que almenys intenten reconstruir la trajectòria del protagonista més que fer un simple retrat sentimental. Pel que fa a la resta, una és d'un amic íntim, l’altra d'un excompany d’institut i la tercera d'un excol·lega de feina.

Vaig arribar, en tot cas, a dues conclusions : la primera és que Carles Puigdemont no era un militant disciplinat de Convergència, sinó un tossut. “A mi no m’importa anar a contracorrent si crec que tinc raó”, confessa en una d'aquestes obres (1)

De fet, la JNC va acabar portant-lo “davant del comitè de disciplina” (2). I quan Convergència el va repescar anys més tard de candidat per Girona, gràcies a les gestions de Jordi Xuclà, va ser per una carambola. Al fracàs electoral de Zoila Riera cal afegir que l’anterior candidat, Carles Mascort, va plegar per amenaces de mort! (3). Roca ja deia que, en política, els enemics estan a dintre del teu propi partit. Els rivals, a fora.

En fi, Marta Pascal el convidava diumenge passat, en una entrevista al 324, a liderar el PDECAT a les properes eleccions. Puigdemont ha decidit posar fil a l'agulla immediatament. De moment, ha cessat de cop i volta quatre consellers en cinc dies. I això que són  del seu propi partit. La Dinamarca del Sud deu ser l’únic país del món en el que es fan dues crisis de govern en menys d'una setmana. Rècord difícilment igualable entre les democràcies occidentals.

També l'únic en el que el president surt al costat del vicepresidente per explicar els canvis perquè t'entren dubtes de qui mana. Carles Puigdemont té tendència a rebaixar el càrrec de president de la Generalitat i fa conferències a Brussel·les o a Madrid posant-se al mateix nivell que algun dels seus consellers. Això no ho hagués fet mai Pujol ni Maragall ni Montilla ni Mas ni Pau Claris.

L'escabetxina arriba després que dissabte l’aplaudissin fervorosament al consell nacional del PEDECAT. Ja sé que tots els que hi van tenen càrrec, però algun podria fer una mica d'autocrítida com l'exregidor de l’Escala. Jo, la veritat, quan veig per la tele o en persona -m'ha tocat cobrir-ho més d'un cop- no sé mai què aplaudeixen. Només cal veure l’evolució electoral de l’antiga Convergència: a Madrid han passat de setze a vuit. I, al Parlament de Catalunya, ho han pogut dissimular gràcies a la coalició electoral amb Esquerra. Però això un dia s'acabarà. Llavors más dura será la caída.

La segona és que Carles Puigdemont sempre deixa les coses a mitges. "És un home més d’idees empenedores que de gestió empresarial” justifica un dels autors consultats. (4). Potser recordar que va deixar la carrera a mitges, Emili Gispert li va barrar el pas a la direcció d’El Punt, el van enviar a fer teletips al Maresme -sé el que és: a mi també em van defenestrar quan treballava a El Mundo-, ho va deixar córrer i es va buscar la vida fent reportatges per Europa.

Quan va tornar, Carles Páramo el va col·locar a la Casa de Cultura de Girona i més tard va fundar l’ACN. Però tohom sap que l’Agència Catalana de Notícies va ser el projecte mediàtic de CiU -amb fons públics de les tres diputacions que governava aleshores- per fer la competència a ComRàdio, que era la ràdio dels socialistes. Sílvia Còppulo segur que ens en podria fer cinc cèntims.

En fi, amb tots aquests ingredients i sacsejant-los en una coctelera -"shaken, no stirred" que diria James Bond- he arribat a la conclusió que voldrà fer el referèndum de totes totes. I espero equivocar-me. Però el fill del pastisser d’Amer -és el segon de vuit germans- no voldrà passar a la història com un traïdor o com una persona que no acaba la feina.

Xevi Xirgo, va moderar dissabte un acte de Demòcrates

Tant se val, el millor de la lectura va ser descobrir que l’actual director d’El Punt-Avui, Xevi Xirgo, un dels que més ha alimentat la màquina de vapor del procés, va començar a la JSC! (5). Trobo que els conversos haurien de tenir per les idees que deixen enrere el mateix respecte que per les idees que abracen tot seguit amb tant d'entusiasme.

(1) Josep Riera Font: “Em dic Carles. De què està fet el president”. Ara Llibres, Barcelona 2016, pàg 79

(2) Op, cit. pàg 99

(3) L’evolució política l’explica bé també Carles Porta: “L’amic president”. La Campana, Barcelona 2016, pàgs. 110-114

(4) Jordi Grau Ramió / Andreu Mas: “Puigdemont, el president @KRlLS”, Pòrtic, Barcelona 2016, pàg 170

Josep Maria Flores: “De pedra picada”, Angle Editorial, Barcelona 2017, pàg 99