Publicitat
La Punteta · 10 de Desembre de 2018. 10:18h.

DANIEL BOIRA

Kumbayà Déu meu

He llegit una carta adreçada als bisbes. El tema: l’escàndol d’una persona cristiana -familiar d’un polític català empresonat- perquè els bisbes no han sortit públicament a denunciar aquesta situació. Segur que aquest escàndol és compartit per més persones.


Quanta afició tenim a casa nostra de ser tan catòlics a l’hora de que l’Església doni el seu vist i plau o s’impliqui de manera explícita en qüestions d’identitat. I sovint no ens quedem aquí i els hem de fer veure també si han de recolzar determinats plantejaments morals (avortament, anticoncepció, etc.) Segurament perquè sovint no acaben de veure la realitat en la que viuen.


Potser els nostres bisbes i pastors no són plenament conscients que ells no són uns bisbes qualsevol, són bisbes del Poble de Catalunya, poca broma. Encara més, algun dia aquests bisbes els triarem nosaltres mateixos; això serà ja la llibertat plena -amb permís de la CUP-, i plenament evangèlica. Quan arribi això ja ni ens caldrà el paradís, per a què? Ves a saber ‘allà dalt’ a qui haurem de saludar o amb qui haurem de compartir alguna estona.


Qui escriu la carta ja deixa clar que no cal que els nostres bisbes siguin separatistes, això sí, si no ho denuncien, no accepten l’Evangeli, de fet només estaran buscant el poder. Els demana que denunciïn, “que tornin a l’Evangeli”, no hi ha terme mig. És a dir, no cal que siguin separatistes, però un elevat nivell d’equidistància sí que sembla imprescindible.


Obviament apel·la a la seva consciència. Això em recorda que el propi polític va dir que ell tenia la consciència totalment tranquil·la. Sort que el seu advocat -un bon professional- li dirà que sobre l’estat de la seva consciència és poc probable que cap jutge li pregunti.
“Són persones -continua- que no han fet mal a ningú” … Aquí potser sí que trobaríem algunes persones que seguien angoixades, resignades i fins i tot amb por els esdeveniments que s’anaven produint la passada tardor. És només una hipòtesi.


És ben clar que es parteix d’una premisa que no es discuteix: aquests polítics estan empresonats injustament … Si això es posa en dubte, ja quedarien força debilitats la resta d’arguments.


Pregunta binària, tipus referèndum: es pot afirmar que no existeix injustícia pel fet de tenir uns polítics en presó esperant un judici per uns fets que van protagonitzar, sense renunciar al missatge de Jesús?


Hem vist a moltes esglésies denúncies des del púlpit per aquesta situació … On queden els cristians que no veuen que es doni tal injustícia o, si més no, no estan disposats a assegurar que s’està cometent una injustícia? Estan fora de l’Evangeli? queden exclosos de la fe per la seva conscient o inconscient ceguesa? Són realment uns ignorants de l’Evangeli?


Jo davant aquestes iniciatives parroquials clamant justícia i acusant el govern o l’estat (hi ha variants) de prepotent i opressor, i plantant-hi l’Evangeli davant la cara mentres et fan aquests sermons … em costa d’entendre’ls. Intento anar a l’època de Jesús, el seu poble vivia dominat per l’imperi romà, era un poble sotmès, que ho viva amb major o menor resignació, però totalment conscients que estaven dominats pels romans. No sé trobar discursos de Jesús -abrandats o pacífics- denunciant aquesta situació objectiva i fora de tota discussió. La qual cosa, no vol dir que hi estigués d’acord; sembla que havia vingut per altres coses. En canvi trobem nombroses amonestacions als ‘indígenes’ i ‘autòctons’ de pura raça, els del seu poble, que eren qui realment controlaven i tallaven el bacallà.


Sincerament no ho entenc, no hi arriba el meu enteniment … Ja sé que alguns diuen que estem realment sotmesos i dominats, sobre tot intel·lectuals de gran talla com la Sra. Topor que compara l’Espanya d’ara amb la Rumania de Ceaucescu (???!!!) Per això Espanya és tan plena de romanesos com ella, el trobaven a faltar, suposo; i van venir en massa cap a aquí. No podem deixar que s’escapin talents com el d’aquesta senyora!!


Altres frases de la carta que no entenc. Reconec la meva incapacitat. “L’Església ha d’estar al costat del poble” De quin poble? Qui és el poble? Hi ha algú que no sigui ‘el poble’? qui és? De debó, necessito que m’ho expliquin de manera més planera.


La resta de cites sobre la caritat vers els presos, sí que s’entenen, aquestes sí. I a mi m’esperonen perquè reconec que mai he visitat un pres. I em dóna la sensació que qui escriu la carta ja fa anys que practica aquesta obra de caritat tan evangèlica.


El final és ben comprensible i desitjable per tothom: "Estimeu-vos els uns als altres".

Publicitat
Publicitat

2 Comentaris

Publicitat
#2 Kropotkin, Vic, 11/12/2018 - 11:56

Hoy voy a ayunar un par de horas hasta la comida. Y eso que no soy patriota... Jua, jua, jua,...

#1 botifler1914, Sinitaca, 10/12/2018 - 17:49

El tema de los políticos presos no es opinable, menos aún cuestionable, se ha combertido en dogma de fe y poco falta para que la Santa Inquisición vuelva a nuestra región.