Sembla mentida que jo, que he estat tan crític amb l’Oficina Antifrau, hagi d'acabar defensant el seu director, Daniel de Alfonso. Però és que ens ho vam passar pipa amb la seva compareixença de dijous passat. Allò sí que semblava una revetlla: amb petards i focs d'artifici. Només hi faltava la coca.
Els diputats esperaven un xai i els hi va sortir un llop. No m’ho havia passat tan bé des de la compareixença de Pujol. Aquella del "diuen, diuen, diuen". Ho he dit sempre, no et pots preparar-te una intervenció parlamentària amb només retalls de diari. Hi havia diputats que no s’havien llegit ni la llei de creació de l’Oficina. I això que es troba a internet. Ja els hi va etzibar el mateix compareixent: "muchos de ustedes son avezados lectores de los medios de comunicación".
El director de l'OAC va decidir, en efecte, que més val morir matant. No tenia res a perdre. Des de la més remota antiguitat, la millor defensa és un bon atac. Jo no sé si li agraden els toros, però s'ho va agafar com els toreros: valor y al toro. És també una llei clàssica de la biologia: qualsevol animal ferit -en aquest cas en els sentiments- reacciona amb una força superior a la sensació de perill. Simple instint de supervivència.
Pensin que, com a periodista, he assisit a hearings -l'examen que en teoria ha de superar qualsevol alt càrrec- que m'han provocat vergonya aliena. Encara recordo la reelecció del Síndic de Greuges, Rafael Ribó. Instants abans de comparèixer anava pels passadissos de la cambra cridant: “Antooooooniu, saluda” mentre s'abraçava a un dels diputats de CiU que, en teoria, l’havia d’examinar tot recordant els bons moments que havien passat en algun viatge oficial. Pagant la cambra, clar.
Ribó va aconseguir, a les acaballes del tripartit, que li ampliessin el mandat nou anys -es jubilarà amb 75 anys!- després que el PP hi votés a favor. Tres setmanes després va fitxar com a directiu el diputat que es va encarregar de convèncer la resta del grup parlamentari: Francesc Vendrell. Feia dos anys que buscava feina. Des que el va deixar tirat Josep Piqué. Continua al càrrec, l’exdiputat i el Síndic.
Recordo també el de Núria Llorach, que va passar del CAC al consell de govern de la Corpo. El dia de la seva compareixença no va tenir cap inconvenient en reconèixer que portava més de 25 anys militant a Convergència, però que aixo no tenia perquè afectar a la seva independència. No se sap exactament quins mèrits professionalts té la senyora Llorach en matèria audiovisual -més enllà de la militància en un partit polític concret- però ara ha arribat a presidenta de la CCMA pel mateix procediment.
Ara li han dit de tot al senyor De Alfonso, però perdonin: ja sabien el seu perfil professional, fins i tot el seu tarannà personal: El juliol del 2012, en plena polèmica per Eurovegas, va afirmar que era una ”molt bona inversió” i que els calés no tenen “color” encara que es facin servir els casinos per blanquejar. El Govern de CiU llavors estava encantat.
I el desembre del 2013 ja va amenaçar amb tirar de la manta en una entrevista a El Periódico: “segueixo tenint les meves cartes ... i més". Algú va fer llavors escarafalls? va demanar responsabilitats? va reclamar la seva dimissió? No. On era llavors el senyor Bonvehí?.
El problema no és el senyor Daniel de Alfonso: el problema és l’Oficina Antifrau com ja vaig explicar en un article anterior. L’OAC és resultat del complex d'inferioritat dels catalans: com que no tenim Estat creem tota mena d'organismes -la majoria inútils- per semblar-ho: el CAC, l'Oficina Antifrau. Els partits ho venen com un avenç democràtic, però a l'hora de la veritat només serveix per col·locar més gent al sector públic.
Per això, en el fons, la polèmica ha estat com una benedicció. D'entrada li ha permès al senyor Francesc Homs salvar una campanya que feia aigües per tot arreu a quatre dies de les eleccions. Homs -a diferència d’Artur Mas, que cosa que toca cosa que espatlla- deu tenir una flor en una determinada part del cos: en plenes primàries de CDC l’imputa el Suprem i ara això.
No cal dir, en aquest sentit, que els partits han aprofitat l’avinentesa. És legítim, però han sobreactuat: Puigdemont va parlar de GAL mediàtic. I Xavier Domènech ho va comparar amb el Watergate. Home, president, no és exactament el mateix i vostè que es periodista ho sap: al GAL hi havia delictes de sang. Cossos enterrats en cal viva.
El problema és que han tingut un atac de banyes: ara resulta que el director d’un organisme creat pel Parlament s'entén amb l'enemic i diu aquella frase que passarà a la història: “sóc espanyol per sobre de tot”. A més i li explica tot amb pèls i senyals al mateix ministre l’Interior, Jorge Fernández, que per més inri és del PP. Lleig, molt lleig.
ERC també s’ha afanyat a denunciar ambdós per prevaricació, revelació de secrets i tràfic d'influències, però em temo que -amb la llei a la mà- l’únic delicte és gravar les converses privades d’un ministre i difondre-les encara que el seu contingut sigui més propi de dos pinxos de taverna que d’un ministre i un alt càrrec de la Generalitat.
En fi, m’hi jugo un pèsol que l’escàndol tindrà poc efecte el 26-J. La corrupció, en general, té poca influència electoral: al País Valencià Francisco Camps va assolir la majoria absoluta mesos abans de ser jutjat pels vestits, a Andalusia el PSOE segueix a la Junta malgrat el cas dels ERO i a Catalunya Convergència camuflar el cas Pujol sota la fórmula de Junts pel Sí.
El més divertit serà si el Parlament el cessa -com és el més probable- i el senyor De Alfonso recorre al Contenciós-Admnistratiu. Ja els hi va advertir, durant la compareixença, que tot plegat “no es causa de cese, ni menos aún negligencia, y menos aún grave, y menos aún notoria, que es lo que prevé la ley para que ustedes me cesen”. “Cualquier tribunal en su momento estoy convencido de que así lo dictaminaría”, els va advertir algú que ha estat jutge durant 27 anys.
La Llei de l’Oficina Antifrau estableix com a motius de cessament les següents causes en el seu article 11è: renúncia, extinció del mandat, incompatibilitat, incapacitat declarada, condemna judicial i “neligència notòria”. Algú es va deixar “pèrdua de confiança” a l'hora de redactar-la. Estic convençut que els diputats consideraran incompliment “de les obligadions i els deures del càrrec” l’actitud del senyor de Alfonso, però potser un tribunal no pensa el mateix. Embolica que fa fort.
