Publicitat
La Punteta · 25 de Maig de 2015. 12:44h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

La bombolla presidencial

La Catalunya d'Artur Mas

Un dels problemes d’Artur Mas és l’anomenat periodisme presidencial com encertadament el va batejar un dia el director adjunt d'El País Lluís Bassets. No es pensin, tots els partits tenen uns periodistes més de la seva corda que d’altres. Els socialistes van dominar durant trenta anys molts mitjans de comunicació fins que les figures van començar a fugir. Però n'hi ha que encara creiem en la independència del periodisme. Han aconseguit tots plegats que el president de la Generalitat visqui dins d’una bombolla i hagi perdut, en part, el contacte amb la realitat. La Síndrome de la Moncloa en versió Plaça de Sant Jaume.

En efecte, si tos els que li fan la gara-gara, li donen copets a l’esquena o fins i tot li fan de guàrdia de corps li haguessin dit de tant en tant: “Artur, vols dir que anem bé?” potser CiU ara no estaria com està. Em refereixo -fent amics-, a Pilar Rahola, Francesc-Marc Álvaro, Vicent Sanchis, Toni Aira, Marçal Sintes, Vicenç Villatoro, Jordi Graupera, Joan Maria Clavaguera, Rafael de Ribot. Deixo de banda expressament Jordi Barbeta perquè ara té un exili daurat a Washington.

Potser me’n deixo algun -com Joan B. Culla, que no saps mai si va o bé- o n’he afegit algun de més. Demano disculpes, en aquest cas. Tampoc els segueixo de prop. I la meva falta de tacte és proverbial. El que més em dol és haver de posar a la llista Pilar Rahola. En primer lloc perquè fa més de vint anys que ens coneixem. I, en segon lloc, perquè mai ningú com ella havia tingut tanta influència en un president des de l’època de Ben Bradlee amb Kennedy. A ella li hagués fet cas.

Només cal llegir l’article de Francesc-Marc Álvaro d’aquest dilluns, l’endemà del 24-M, a La Vanguardia. El conegut columnista passa de puntetes sobre la derrota de Trias, atribueix el fet a “les disputes entre convergents i republicans” i nega “el desinflament del procés” malgrat la pèrdua de Barcelona. Per ell, l’important és que que el PP és "cada cop més residual”. Ho he dit algun altre cop, fins i tot a twitter: si a Francesc-Marc Álvaro no se li veiés tant el llautó tindria més credibilitat.

Mentre que Marçal Sintes, a El Periódico, titulava “CiU repeteix victòria a Catalunya”. No em facin dir el que deia la resta de l’article perquè sovint no puc passar del titular. N'he tingut prou amb el destacat: "El resultat no ha sigut tan bo com el 2011, però conservar l'hegemonia no és un detall menor". N'hi ha que són massa previsible. Semblava la roda de premsa de CiU hores després.

Almenys Toni Aira -juraria que el més llest i també el més honest de tota la colla- admetia la mateix diari la “Frenada en sec al procés sobiranista” encara que fos per suggerir, entre línies, ajornar el 27-S. M’estalvio parlar d’altres mitjans, com El Punt-Avui o El Singular, perquè no he aconseguit trobar la derrota de Trias en portada. Què és pensen que si no ho publiquen no existeix? Que la gent no ho veu?.

Però aprofito per fer una predicció encara que jo no he encertat mai una travessa, ni política ni futbolística: vistos els resultats tota la claca mediàtica de CiU renovarà les pressions a ERC per a la llista conjunta. O, com a mínim per congelar el compromís públic del president de convocar eleccions el 27-S. Ara qualsevol excusa és bona. Amb les coses del menjar no s'hi juga. Hi ha massa tertúlies en joc, massa col·laboracions, massa canongies.

Perquè si Mas perd davant Junqueras haurà de plegar com Montilla el 2010. Llavors deixarà el procés a mitges, un Parlament fragmentat, un partit sense successor clar i el país en un cul de sac. Les ganivetades a Convergència seran superiors a les dels idus de març en l'època de Juli Cèsar, però sense sang. Tot plegat en el cas que la federació sobrevisqui també a la consulta que ha de fer Unió sobre la independècia el proper 14-J, que tampoc n’estic tant segur. I menys ara.

El problema és que en aquest país, en ple procés sobiranista, confonem l’autocrítica amb l’alta traïció. Només cal veure els comentaris que em dediquen alguns lectors a un article en el que criticava el darrer incident entre Mossos i Policia: “no tens dignitat?, "ets periodista o juntaletras? patètic, oi?”, “ressentit”, “has canviat la subvenció de la Gene per la del CNI?”, “fes-t’ho mirar”, “acabaràs com el Boadella”, “cada dia tufeiges mes Rius”, “amics de l'e-notícies se us veu massa el plumero”.

L'últim en incoporar-se troba que estem plens de "feixistes espanyols maleducats". I això que devem ser l'únic digital que encara té lectors indepes i unionistes. El procés acabarà, també, amb la independència de la premsa. Se'ns demanen adhesions incondicionals. O amb mi o contra mi. I tot plegat per dir que, malgrat les acusacions del conseller Espadaler, el jutge ha acabat arxivant les diligències.

Ara els de Convergència tampoc se’n recorden -la política no té memòria- però vaig ser un dels crítics més implacables i impecables del tripartit. Tant que, el dia de la presa de possessió de Mas, Dolors Camats em va preguntar: "tu ara, què"? pensant que seria recompensat pels serveis prestats. "No t'equivoquis, Dolors, jo faig de periodista". La prova és que, per sort, no em van posar ni a les tertúlies de l'Oracle. I això que hi va tothom.

Si en dubten poden preguntar a l'expresident Montilla, que també em va patir, sobretot a les rodes de premsa. O a qualsevol dels consellers d'aquella època: de Joan Saura -em sap greu: ara té problemes de salut- a Antoni Castells passant per Mar Serna, entre d'altres. Fins i tot crec que Quim Nadal guarda un record inesborrable: em va patir set anys al peu del canó, la major part com a portaveu del Govern.

Per això, l’altre dia em vaig trobar Josep-Lluís Carod-Rovira a la conferència de la historiadora anglesa Maragaret MacMillan organitzada per la Caixa i em vaig posar de genolls mentre em flagel·lava amb la corbata en senyal de penitència. També ho vaig fer un cop, per cert, amb Jordi Hereu en un dinar de la Cambra de Barcelona.

Mediàticament parlant, llavors els de CiU només tenia La Vanguardia i l’e-notícies. La Vanguardia perquè era proconvergent -cosa que no ha deixat mai de ser- i e-notícies perquè jo sempre he estat convençut que la premsa ha d’estar més a favor de l’oposició que del govern. Sobretot si ho fa malament. I, amb franquesa, jo no tinc la culpa que el govern dels millors ho hagit fet -a l’hora de governar, no parlo del procés- igual o pitjor que el tripartit.

El més greu saben què és? Quan Mas estigui a punt de caure pel penya-segat com un personatge de dibuixos animats amb els ulls embenats els mateixos que ara li diuen: Artur, endavant, fins al final el deixaran sol. He arribat a trobar-me votants d'Esquerra que et diuen: "A Mas no el votaria mai, però quin gran president". Com si per governar no es necessitessin vots.

No he llegit, per exemple, cap article de Vicenç Villatoro sobre Pujol des d’aquella famosa confessió del 25 de juliol. No m'estranya, d'altra banda: com pots sortir en la seva defensa -del polític, almenys- si t'han recol·locat a dit al CCCB?. I això que va fer tota la carrera política -i no sé si també la literària- a l’ombra del llavors president.

Mentre que l’esmentat Joan B. Culla va trigar un mes per marcar distàncies d'amagatotis en ple agost (Diari Ara: “Pujol, l’enigma i el greuge”, 24 d’agost del 2014). Em sap greu perquè tornaré a esmentar Francesc-Marc Álvaro perquè va matar el pare, a cara descoberta, només cinc dies després amb una plana sencera a La Vanguardia.

Que el president Mas no em faci cas a mi ho entenc: jo no he estat mai un periodista de confiança. Ni dels uns ni dels altres. Però els mateixos que han inflat la bombolla -inclosa TV3, per cert- la faran explotar. Mas no és que s’estigui jugant només la seva carrera política -de fet està jugant amb foc-, sinó que ens estem jugant tots plegats el futur del país.

El que li vaig dir, president, aquell dia en acomiadar-nos d'aquella conversa a peu dret al lavabo del Parlament: estic, com sempre, a la seva disposició. El que no sé és si encara està a temps de salvar-se.

 

Segueix-me a twitter

Web personal

Tots els articles

Elogis

Insults

Publicitat

28 Comentaris

Publicitat
#22 DaniD, Barcelona, 27/05/2015 - 14:55

I això ho escriu Xavier Rius, que té grans simpaties per CiU i pel seu entorn.

Ara pensem en com ens sentim els que no li tenim cap simpatia davant la realitat que plasma aquest article. Prefereixo contenir-me per no escriure paraulotes...

#21 Els segadors, bcn, 27/05/2015 - 09:02

Mas aliado dels segadors i rabasaires de la Cataluña profunda ha abierto las puertas de los ocupas y perroflautas de la Cataluña urbana. En este pais la clase media y moderada no esta representada. Y el 27S Mas

#20 tm, Gràcia, 26/05/2015 - 22:11

Bo, transparent, però, si us plau, vigila l'ortografia.

#19 Oriol2, BCN, 26/05/2015 - 15:49

Ehem... estàs dient seriosament que el Mas fa cas del que li diu un personatge com la Pilar Rahola? Ara començo a entendre perquè tot això ha anat tan malament. És clar que deien que la Camacho consultava una pitonissa...

#19.1 tm, Gràcia, 26/05/2015 - 22:12

és la seva biògraf, per si no ho saps

#19.2 Oriol2, BCN, 27/05/2015 - 18:18

Va escriure un llibre titulat "La màscara del rei Artur", que ja seria motiu suficient per no tornar a adreçar-li la paraula. Però bé, val, que el biografiï, que això no fa mal. Però de veritat que es pren seriosament els consells d'un personatge com la Pilar Rahola? Després tot va com va...

#18 El món de'n Rius, Barcelona, 26/05/2015 - 09:14

Rius, tú sí que vius en una bombolla, en la de l'immobilisme unionista de dretes descaradament de Ciutadans. No entenc què t'ha passat perquè la teva ideologia hagi fet aquest gir i perquè permetis tot tipus de comentaris feixistes. La difusió del teu diari cau i caurà, no com Nació Digital