Les Terres de l’Ebre han estat, històricament, la rerebotiga del país. Hi hem abocat de tot: centrals nuclears, plantes tèrmiques, abocadors, parcs eòlics. La cosa comença a torçar-se a Tarragona, on tenen la petroquímica, però augmenta a mesura que t'allunyes de Barcelona.
Si puges al coll de Balaguer, al terme municipal de l'Hospitalet de l'Infant, la visita és espectacular. Als teus peus tens dues centrals nuclears. Una, Vandellòs I, tancada des del 1990 per un greu accident. Va anar d'un pèl. L'altra, Vandellòs-II, continua en funcionament. Encara van trobar lloc per posar-hi una central de cicle combinat.
I això que refrigerar una central nuclear amb aigua de mar és de bojos. Qualsevol vailet sap que l’aigua de mar corroeix la cadena de la bicicleta. El dia que peti Vandellòs II -va ser acabada el 1987: porta 30 anys de vida operativa- haurem de córrer tots fins a Perpinyà. Esperem que els francesos ens donin asil.
A l’estiu, en aquesta zona -propera a nuclis turístics com Salou o Cambrils- està densament poblada. Port Aventura i Ferrari Land queden a mitja hora de cotxe. Sense oblidar tampoc que més enllà, a Ascó, hi ha dues centrals més. Ambdues en marxa.
La cosa ve de lluny perquè els alemanys, a finals del seglx XIX, ja van instal·lar-hi una química a Flix. En aquella època devia ser una zona inhòspita i de difícil accés: el lloc ideal. Des de llavors s’hi ha estat abocant residus gairebé ininterrompudament.
Tot plegat va transcendir perquè el 2002 -encara amb Ramon Espadaler de conseller de Medi Ambient- es va detectar mercuri a la xarxa d'aigua poable. Van fer una opeació de neteja i va arribar fins a Tarragona!
Una de les coses més impotants que va fer el tripartit -el mèrit és de Salvador Milà i després de Francesc Baltasar- va ser iniciar la descontaminació del pantà de Flix. Però anys després l’operació encara està encallada i amb greus acusacions de corrupció cap a l’empresa adjudicatària, Aquamed.
Curiosament, Josep Pla aspirava a que les primeres centrals nuclears a Catalunya les posessin al costat de casa seva: a la platja de Torroella de Montgrí. Llavors l’energia nuclear encara és vella com una mostra progrés.
El 5 d’abril del 1965 escriu al seu dietari: “es podria lligar l’agricultura i la hidrologia de la platja amb la central atòmica” (1). Em sembla que també tenia interessos personals: havia heretat uns terrenys a Aigua Xelida (Tamariu) i pensava que pujarien de preu.
Però ja se sap que, a l’hora de la veritat, l’empresari Pere Duran Farell va triar les terres de l’Ebre. No sé si en aquell temps ja hi arribava l’autopista. El turisme devia ser quasi inexistent. Tot ben lluny de Barcelona.
Els quaranta quilòmetres entre el Perelló i l’Hospitalet eren coneguts, en l’època medieval, com el desert d’Alfama. No hi havia cap font. Per això l’Infant Pere, fill de Jaume II i Blanca d’Anjou, va fundar el 1344 l’hospital que encara es conserva. Els pelegrins arribaven exhausts.
Les Terres de l’Ebre han quedat, doncs, una mica com la Catalunya de segona divisió. És una línia imaginària que inclou també algunes comarques de Ponent. L’oblit d’aquesta zona potser només és equiparable al del Pallars, de Gerri de la Sal cap amunt.
A l'Ebre també hi hem llançat de tot. Un dia vaig fer una passejada pels seus marges a l'alçada de Tortosa i vaig ensopegar fins i tot amb una rentadora abandonada. Sense oblidar totes les espècies invasores: el silur, la mosca negra, el musclo zebra, el cranc americà, el cargol poma i per descomptat el mosquit tigre. El silur, un peix gegant, és carnívor. Un hipotètic atac a un banyista seria una excel·lent pel·lícula de terror.
La marginació arriba, d'altra banda, al tema de la llengua. Ja sé que Pompeu Fabra va proscriure el lo -no sé si per allunyar-nos del castellà-, però és que en aquestes comarques diuen lo i naltros. En canvi, el català occidental no surt mai a TV3.
Ja ho va dir un dia Lluís Foix -que és d’un poblet de l’Urgell: Rocafort de Vallbona- en una entrevista: “TV3 ha ajudat a uniformitzar la llengua”. L’any 2000 van estrenar un culebrot, El cor de la ciutat, on sortia l’actor Nacho Fresneda parlant un català amb accent magrebí perquè interpretava un nouvingut, Huari Ajiram.
En canvi, no hi sentiran mai l’accent de Lleida o de lo Sud en una sèrie de ficció o un programa d’entreteniment. Només si surt algú fent decles pel TN. Han acabat imposant el català de can Fanga. Probablement el català més mal parlat.
I ara diré una heretgia: No sé si després de la desfeta del 1714 aquesta gent vivia millor. Proporcionalment parlant perquè la vida era molt dura. Però dóna la sensació que llavors era una puixant regió econòmica.
Visites qualsevol localitat i ensopegues amb un edifici històric d'estil barroc o neoclàssic. Inclòs, per descomptat, l’Església parroquial. Visitin, per exemple, Tivissa o l'abandonada Corbera d'Ebre. El rei Carles III ja va ordenar, a finals del segle XVIII, construir el port dels Alfacs a Sant Carles de la Ràpita. Havia de ser un dels més grans del Mediterrani.
Un dia, passejant per la serra de Llaberia, vaig ensopegar amb un senyal turístic -que il·lustra aquest article- el qual retia homenage als pagesos que “entre els segles XVIII i XV” van construir bancals i marges per conrear-hi ametllers i olivers. La cultura de l'esforç. Ara són terrenys abandonats. Envaïts per la vegetació.
En fi, per això, quan l’any passat va haver-hi la polèmica per la paella de Cadaqués (Puigdemont, Rahola, Melero, Trapero, etc) vaig pensar: quin immens error. Almenys l’haguessin pogut fer a la Punta del Fangar. La pijeria va a la Costa Brava, però no posa els peus les Terres de l’Ebre.
