El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, va afirmar el passat dia 13, en una reunió de la sectorial de cultura del partit, que “portem quatre anys perdent el temps miserablement. Què n’hem tret? Què hem guanyat? Què hem fet?”. Malgrat que el dirigent socialista habitualment l’encerta, com al discurs de Nadal, en aquest cas s’equivoca de bat a bat.
En realitat, no portem quatre anys perdut, en portem quinze com a mínim. Amb l’agreujant que, en plena revolució tecnològica, el temps ara passa més ràpid. Els anglesos van necessitar quaranta anys per estendre el ferrocarril. Ara el món ha canviat en dues dècades. Fa vint anys encara no hi havia facebook (2004) ni twitter (2006).
En canvi, l’última legislatura de Pujol -aquella en la que va governar in extremis amb el PP- ja només va servir per preparar el llançament de Mas com a candidat electoral. A mitja legislatura, el 17 de gener del 2001, el va nomenar conseller primer per desesperació del líder d’Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, que va plegar de titular de Governació amb un cop de porta.
Des de llavors -o potser fins i tot des d’abans- tota l’orientació política del Govern va estar encaminada a reforçar Mas com a cap de llista de CiU. A mi em va quedar gravat el dia que, a la inauguració de la famosa Administració Oberta de Catalunya, els ordinadors no funcionaven.
Després d’una presentació solemne a la Llotja de Mar -va haver-hi rebombori i tot pel cost-, em vaig acostar a una hostessa de cames quilomètriques per preguntar-li com anava. Em va confessar que no estaven ni connectats a la xarxa. No a la xarxa d’internet, que llavors estava a les beceroles, sinó que ni tan sols a la xarxa elèctrica. Eren per fer bonic.
La resta de legislatures han estat, si fa no fa, similars. Maragall es va embolicar amb l’Estatut. Siguem francs: ningú demanava aleshores un nou Estatut. Però el candidat socialista volia ser president de la Generalitat i havia de desplaçar a CiU de l’eix catalanista que predomina a la política catalana.
No esmentaré tots els errors comesos d’ençà d’aleshores amb l’Estatut -alguns en pròpia porta- perquè necessitaria un llibre sencer en comptes d’un article. Ara per ara de l’únic que ha servit ha estat per autocarregar-nos la immersió lingüística. Vist el resultat més valdria no haver intentar blindar-la. Anàvem fent la viu-viu.
Montilla va ser el finançament. Teòricament “el millor de la història” -en opinió del propi expresident-, però ara estem amb l’aigua al coll. Negociar el finançament al final de quatre anys d’estira i arronsa amb l’Estatut era suïcida. Aquí sermpre acabem començant la casa pel terrat. Hauríem de fer cas de Joan Cruyff que ha passat a la història, entre d’altres fites, per aquella frase immortal: “la pela és la pela”.
La primera legislatura de Mas només va servir per desmuntar tota l’obra legislativa del tripartit amb les famoses lleis òmnibus. Esquerra, que les havia aprovat com a soci del govern d’esquerres, va votar entusiàstiacament per enderrocar-les. Quan semblava que s’havia posat les piles va avançar les eleccions malgrat tenir 62 diputats. Com els acabaran enyorant quan en tinguin una trentena.
Mentre que la segona legislatura només ha estat dedicada a la consulta: el monotema. Dimarts passat encara va sortir el conseller Puig en la roda de premsa de Consell Executiu per vendre la llei de simplificació administrativa que ha d'impulsar “l’activitat empresarial” i encara admetia quatre anys després de la primera victòria de CiU que quedaven “muralles burocràtiques” per enderrocar. Com volen que deixem enrere així la crisi?
Sí, ja ho sé: Espanya ens roba -16.000 milions, segons dades d’Economia i Finances-, Catalunya és una nació, tenim dret a l’autodeterminació i jo també vull la independència. Però, en política, més val no plantejar batalles que no pots guanyar. Hauríem de ser, amb perdó, més putes que les gallines. Amb perdó de les gallines.
També sé que tenim l’Estat en contra. Però, ben mirat, fa tres-cents anys que el tenim en contra i els nostres besavis van fer la revolució industrial amb una sabata i una espardenya. Sense recursos naturals i sense infraestructures. Però tampoc es miraven tant al melic -al segle XIX van patir cinc guerres!- ni es passaven tot el dia rondinant.
Per això, no podem supeditar l’agenda econòmica a la política. Ni esperar a la independència per fer un país nou. Jo també vull gelats de postre, però la resta de països, en plena revolució, no esperaran a veure què fem els catalans. Tampoc s'estaran quiets.
A més, els pobles per funcionar, necessiten energia i aigua. I aquí hem dedicat una immensa quantitat d’energia al procés sobiranista. El propi Iceta ja deia en la seva conferència del passat 10 de desembre -perdonin que citi per segona vegada un botifler com ell però és que sovint hi toca- que “tanta energia col·lectiva, política i mediàtica al procés independentista està erosionant, poc a poc, però de forma inexorable, la qualitat de la política i de les institucions catalanes”.
I Vicens Vives, suposo que un altre botifler per a molts sobiranistes, també deia que calia fer servir la història per estudiar “el doll d’on han sortit les energies del nostre poble”. Potser, tal i com està el pati, hem de recuperar els proscrits. A més de l’esmentat Vicens Vives; Pla, Gaziel, Prat de la Riba, Francesc Pujols, Ferrater Mora. Els catalans no podem anar de derrota en derrota fins a la derrota final.
Corea del Sud va ser una dictadura fins als anys 80, però ara els hi comprem els mòbils i els cotxes. I tenen mitja dotzena de multinacionals: Samsung, LG, Hyundai, Daewoo, Kia. Sí, d’acord: són independents, però també tenen el país dividit i un conflicte de guerra soterrada amb Corea del Nord i això no els ha impedit pas tirar endavant
Mentre que a Estònia, el primer que van fer després de recuperar la llibertat el 1991 va ser posar internet a dojo. Ara és un dels països més avançats en la matèria. Ho diu fins i tot la BBC. Aquí tot just comencem amb la fibra òptica. Amb quinze anys de retard!.
Tots els secretaris de Telecomunicacions que he conegut els hi he dit el mateix: internet és ara el que el vapor durant la revolució industrial. Però n’hi havia un que estava obsessionat amb el software lliure. L'altre amb fer la guitza a Telefònica. Tant se val, si no pots véncer el teu enemic potser que t'aliïs amb ell. I he vist ja un munt de projectes tecnològics fracassats com Menta o Al-pi. A l’antiga seu de Retevisión a la Diagonal, cantonada Numància, ara és una tenda de roba.
A veure si som com el Titanic i encara no ho sabem. El transatlàntic construït a Belfast -a les antigues drassanes hi han fet un museu- tenia setze compartiments estancs i, en teoria, era insubmergible. Però un iceberg va xocar el 14 de abril de 1912 a las 23:402 41°43′55″ Nord 49°56′45″ Oest i es va enfonsar amb el resulat prou conegut: 1.512 víctimes mortals.
Sembla que en l’enfonsament del luxós vaixell -a més de la boira i la velocitat- va influir també la mala qualitat de l’acer i dels reblons. Potser som els passatgers que, després de l’impacte, encara ballaven a primer classe sense ser conscients que els hi quedava menys de tres hores de vida. Només depèn de nosaltres, no d'Espanya.
Més sobre aquest tema: Decadència
