Publicitat
La Punteta · 1 de Febrer de 2012. 08:33h.

La crisi d'identitat del PSC

El PSC llangueix. La seva vida útil arriba a la seva fi. El darrer congrés no ha servit per reanimar un malalt que va perdre el nord fa molt de temps, a causa d'un trastorn de personalitat dissociatiu. La seva desintegració és propera, qui sap si passades les properes eleccions autonòmiques del 2014. Jo, si hagués d'apostar el faria per aquesta data.

El per què de tot plegat?

Des del 1980 i fins pincipis d'aquest segle XXI, aquestes dues personalitats havien conviscut bé. La força de l'anomenat cinturó vermell barceloní actuava de bàlsam anestesiant davant les pretensions d'un PSC més catalanista, més federalista. Efectivament, les aclaparadores victòries dels anys 80 i 90 del segle passat a les Eleccions Generals dels socialistes a Catalunya topaven amb la frustració de perdre any rere any davant la CIU de Pujol. Fent un símil futbolístic qualificaria que a ulls de les classes dirigents del PSC-PSOE, les eleccions generals eren la Champions, les municipals la Lliga i les autonòmiques la Copa.

Per entendre aquest fenomen, hom pot cercar com va néixer el PSC. El PSC neix de la fusió de tres forces socialistes a Catalunya durant l'època de la Transició: dues de caire catalanista i una que era la federació del PSOE a Catalunya, amb molta força entre la classe treballadora de l'àrea metropolitana de Barcelona i les seves segona i fins i tot tercera corona.

Un cop fusionats imaginint-se un equip de futbol que treu els titulars a les grans cites (eleccions generals i municipals) i deixa l'equip B, el comandat pels catalanistes, per a partits menys importants (eleccions catalanes). Tots han de jugar, però l'entrenador sap quan han de jugar uns i altres. L'entrenador passa per ser algú de les agrupacions de l'àrea metropolitana de Barcelona.

Així veiem que a totes les eleccions generals i fins les darreres, el PSC guanya a Catalunya. Però guanyava el PSC o guanyava l'equip A, els afins al PSOE? No tinc cap mena de dubte que aquest últim. Tan sols cal analitzar on guanyaven els socialistes: el cinturó vermell citat anteriorment.
A les municipals, les ciutats més poblades de Catalunya, com que coincideixen amb aquest cinturó van ser presa del PSC (Barcelona, Badalona, Cornellà, Terrassa, L'Hospitalet de Llobregat...).

Heus ací que arriben les autonòmiques i surt a jugar Raimon Obiols, avui dia encara abanderat de l'ala catalanista del PSC. Els resultats no podien ser més decebedors. Era incapaç de moure l'electorat que un any o dos enrere havia fet guanyar eleccions al PSOE en la seva marca a Catalunya, coneguda com a PSC-PSOE. Tampoc en Quim Nadal no ho va poder aconseguir. Aquest electorat veia aquests candidats a Catalunya com gent externa, aliena al PSOE. Els costava molt relacionar-los amb Felipe González que exercia una ascendència sobre el seu electorat com pocs líders ho han aconseguit a Espanya.

El canvi es produeix amb Maragall. Maragall gràcies al seu carisma guanyat per ser l'alcalde de la Barcelona olímpica, comença a despertar les simpaties dels votants socialistes que es quedaven a casa a les eleccions autonòmiques. El PSC guanya quasi 400.000 (d'ells 300.000 aproximadament a la circumscripció de Barcelona), supera el milió de vots a tota Catalunya a les eleccions de 1999 i mira de tu a tu CIU per primer cop des del 1980. I tot arriba al seu clímax el 2003, amb un altre milió i escaig de vots i la consagració del Tripartit. El PSC havia fet el cim gràcies sobre tot als vots d'aquells que votaven PSOE a les generals i es quedaven a casa per les autonòmiques. Disculpin però no em puc cansar de repetir-lo.

I com tot el que puja ha de baixar, va baixar. Maragall, juntament amb els seus socis de govern, emprenen una deriva cada vegada mes catalanista, i fins i tot en certs punts semblava voler rivalitzar amb ERC per ser el partit sobiranista d'esquerres a Catalunya. Això, juntament a la suma de passar-se tres anys aguantant disbarats dels socis de govern i elaborant un Estatut que va desgastar molt la població, provoquen la fugida de Maragall del PSC. Montilla el relleva com a President, però torna als 700.000 vots a tot Catalunya. Xifres molt properes al que varen aconseguir Obiols i Nadal. El cinturó vermell que havia anat a votar el 1999 i el 2003 es va sentir en certa manera traït pel missatge, cada vegada més semblant al d'ERC que al del propi PSC. La consumació del segon Tripartit ja va ser demolidor. Afegeixin vostès la crisi del partit a nivell nacional espanyol i entendran què va provocar el desgavell que tots hem vist. I és que no ens podem enganyar: per al gruix més importants de votants, possibles o reals, socialistes de la circumscripció barcelonina, el PSC no és un partit diferent del PSOE: és el PSOE a Catalunya.

I és que el PSC no entén que ser Mr.Jekyll (quan és mes PSOE) li porta millors redits electorals. Però si s'imposa el seu altre jo (Mr.Hyde) el fracàs està assegurat. Podria dir que mig milió de votants de la província de Barcelona del PSC són d'esqueres, socialdemòcrates, moderats de "centre", però no són catalanistes ni volen aventures sobiranistes sense comptar amb Espanya.

Aquesta tensió dins del PSC, de la qual setmana rere setmana anem veient mostres, només pot curar-se amb la separació i disgregació del PSC. L'ala catalanista (25 % de vots al darrer congrés) hauria de fundar el seu propi partit, disputar-li vots a ERC, i la població catalana tindria una visió més neta de l'autèntic partit socialista català i catalanista. D'altra banda, d'aquesta mena d'explosió estil Big Beng del socialisme català, n'hauria de sortir un nou partit socialista que fos la imatge del PSOE a Catalunya, també de manera, si més no, més nítida en forma d'un partit de centre-esquerra no nacionalista. Avui aquest espai l'està ocupant Ciutadans, i per poc que es distreguin els socialistes, Ciutadans li anirà menjant terreny.
A aquesta separació no creguin vostès que li auguro bon camí: l'ala catalanista és minoritària i no seria alternativa de govern al meu parer. L'ala més pro-PSOE tampoc no ho tindrà fàcil. El descrèdit en què està immers aquest partit a tota Espanya li fa poc solvent.

Per acabar i un exemple que espero vegin els meus lectors com a clarivident. Per posar noms: Castells o Tura no són compatibles en un mateix partit amb Corbacho o Chacón. 

 

Publicitat

6 Comentaris

Publicitat
#5 Oscar Barea López, Sabadell, 01/10/2012 - 18:48

No estaba muy informado de como funcionaba el PSC, pero ya veía hace tiempo que una cosa eran los votantes del PSC (gente que en realidad votaba al PSOE) y otra parte de la cúpula del partido (nacionalistas disfrazados de socialistas). No les auguro un buen futuro.

#4 Willi, Barcelona, 24/09/2012 - 10:15

Fino artículo, coincido en casi todo lo que relata. Pero creo que exagerado de optimismo, al proporcionar tantos Principios a un Partido que solo se mueve a golpe de encuesta y equilibrios de Poder.

#3 Cornella, Cornella, 02/02/2012 - 16:47

Uno de los grandes problemas del PSC, es que pasado su congreso no se sabe bien quien manda.
Navarro, Balmon, Iceta, Zaragoza o el Montilla

#3.1 robertg, bcn, 03/02/2012 - 04:55

manda chacon o sea los secuestradores de mi pais.
A por ellos hasta que no quede ninguno.

#2 Juan, BCN, 02/02/2012 - 12:07

Felicidades por el artículo, creo que refleja bastante bien lo que ocurre en el PSC.
Yo hace años que no les voto y la verdad es que me da igual que se separen o no, creo que no les volveré a votar.

#1 Otger, Badalona, 01/02/2012 - 11:25

Sembla mentida però es el primer article que llegeixo que reflecteix la realitat del PSC-PSOE.