La culpa no és de la CUP, la culpa és de Mas. De la conferència que va fer el passat 25 de novembre al Fòrum, la frase que més em va cridar l’atenció va ser aquesta: "A mi també m’agradaria fer eleccions cada quatre anys". Com si les eleccions, a Catalunya, les convoqués l’Esperi Sant en comptes del president de la Generalitat.
Les eleccions del 2012 ja les va convocar en tornar de Madrid i veure la Plaça Sant Jaume plena. Ja em perdonaran, però quan vaig veure Vicent Sanchis a primera fila vaig pensar per primer cop que això del procés no sortiria bé.
Palau havia tocat a sometent i, al carrer Sant Honorat, es va concentrar la mal anomenada societat civil amb entitats com l’Institut d’Estudis Catalans o Òmnium Cultural. Hi havia intel·lectuals independents de la talla de Muriel Casals, Isona Passola, Jaume Sobrequès i Salvador Cardús, entre d'altres. En resum: els nostres.
Perquè, sí la Plaça Sant Jaume estava plena gràcies a militants de CDC, de la JNC o fins i tot de Reagrupament. També hi havia pancartes de #Tots amb el president. Però quanta gent hi cap a la Plaça Sant Jaume plena de gom a gomb? Tres mil persones? cinc mil? set mil?.
Va ser el primer error de Mas: confondre una manifestació amb una previsió electoral. Greu error de càlcul. Hi havia consellers que eren partidaris de convocar eleccions el març de l’any següent o fins i tot de no convocar-les.
Allò era el paradís en termes parlamentaris encara que CiU no hagués assolit la majoria absoluta el 2010. Al capdavall, Mas va pactar la investidura amb el PSC i uns mesos després els Pressupostos amb el PP. A més, en períodes de crisi, les eleccions anticipades acostumen a castigar el partit al poder.
Després, a les eleccions del 2015, va tornar a cometre el mateix error. En aquest també hi havia consellers que li van suggerir que, en cas d’anunciar-les, es reservés la data.
Però de nou va tirar pel dret: eleccions el 27 de setembre per aprofitar l’efecte Diada. Potser també, si hem de ser malpensats, perque era la Mercè. En teoria agafaria molts votants de Barcelona fora de la ciutat.
Tant se val. En aquest cas també sabia que malgrat l’invent de Junts pel Sí no arribiria a la majoria absoluta i necessitaria la CUP per a la investidura. Que és el que va passar malgrat el famós “Hem guanyat, hemos ganado, we have won, nous avons gagné” de la nit electoral.
Per això sembla mentida com un home que ha anat a l'Aula pugui cometre tants errors. A aquest pas, el prestigi d’aquesta escola privada acabarà pel terra. Perquè el següent error va ser el segon debat d’investidura.
Mas, en comptes d’arrossegar-se -presidència col·legiada, moció de confiança en nou mesos, etc.- havia de posar la CUP entre l’espasa i la paret: si volen me’n vaig, però llavors el procés quedarà encallat. La transició nacional necessita un govern i un lideratge fort i ningú no pot negar que jo hagi donat la cara. Fins i tot davant el TSJC.
Hi havia un 75% de possibilitats que els diputats de la CUP li haguessin dit que no, però estic convençut que davant la pressió haguessin afluixat. En cas contrari, hagués pogut sortir per la porta gran. Els dolents haguessin estat els altres. Llavors sí que tenia opcions de tornar-se a presentar i recuperar molts vots per al seu partit. Es digui com es digui.
Ara Mas pot triar entre el suïcidi o una llarga agonia. Jo, de debò, espero que la CUP l’acabi fent president perquè llavors voldrà dir que aquesta formació antisistema ha tocat sostre electoral. Difícilment tornaran a assolir deu diputats. Però a ningú se li amaga que governar amb la CUP, vist el que hem vist fins ara, serà un calvari.
El pitjor és: què deuen pensar a Europa de nosaltres? Havíem de ser Àustria o Dinamarca i ens estem acostant perillosament a la Grècia de Siriza. De moment anem empatats ja en nombre d’eleccions anticipades: dos a dos. Però ningú garanteix que no arribem primers en aquesta cursa particular.
No és per defensar la CUP, però la culpa no és seva. És d’Artur Mas i Gavarró.
