Tenia moltes esperances dipositades en la nova portaveu d'Economia del PSC, Rocío Martínez-Sampere. De fet, vam ser dels primers a e-notícies a detectar que podia anar cap amunt. I això que va ampliar estudis a la London School of Economics. El prestigi de la LSE ha caigut en picat -com el d'Esade, per cert- des que es va saber que havien regalat la tesi doctoral a un dels fills de Gaddafi a canvi d'un milió de lliures esterllines. Almenys a la LSE ha dimitit algú. A Esade no ha dimitit ni Carlos Losada.
Però les meves esperances s'esvairan ràpidament si torna a fer una roda de premsa com la del passat dia 8 quan va reclamar eliminar l'euro per visita que proposa el Govern per finançar la sanitat. A Catalunya hi ha 7,6 milions d'usuaris de la sanitat -les dades són del 2009, deuen haver crescut des de llavors-, 111.000 empleats, 424 caps, 831 consultoris locals i 69 hospitals de la XHUP. Com ho paguem tot plegat?
El 2009 la sanitat ja costava 9.400 milions d'euros, més d'una quarta part dels pressupostos del sector públic de la Generalitat. Per això, no he entès mai que els socialistes -i l'esquerra en general- s'oposin al copagament sanitari: en aquest país surt més car fer un tallat -fins i tot al bar del Parlament- que anar al metge.
Gerhard Schröeder, un socialdemòcrata com Martínez-Sampere, va aprovar el copagament a Alemanya -10 euros per trimestre- en el marc de l'Agenda 2010, el programa de reformes que va impulsar en el seu segon mandat. Si no s'ho creu, que llegeixi les memòries de l'excanceller encertadament titulades en castellà "Decisiones" -pàg. 380-. Si Alemanya està on està -i nosaltres estem on estem- és en bona part perquè Alemanya té l'esquerra que té i la catalana practica el surf.
Amb el tema del copagament hauríem de fer cas dels metges. El doctor Carretero, que fa de metge a Puigcerdà, ja ho va proposar en una entrevista a TV3 el 19 d'agost del 2010: “La primera mesura que faria seria posar una taxa administrativa a totes les receptes públiques: un euro per recepta. Això faria baixar el consum de medicaments en picat i la mala utilització dels medicaments”.
I el més important que va dir el doctor Broggi durant la seva campanya al Senat -Esquerra una mica més i el mata només per intentar mantenir l'escó al Senat- va ser que calia establir algun tipus de copagament, perquè els usuaris no anessin al metge per "bajanades". L'altre dia parlava amb un metge que té una pacient de disset anys que ha anat deu cops a urgències en un mes. A disset anys no s'està gairebé mai malalt.
Els socialistes, com tots els partits diuen una cosa quan estan al govern, però una altra quan s'acosten eleccions o estan a l'oposició. Encara recordo que el 10 de novembre del 2008 me'n vaig anar fins a Esade per escoltar una conferència de la llavors consellera de Salut, Marina Geli, sobre el finançament de la sanitat. Només va gosar treure el tema cap al final. I de refiló.
En canvi, l'aleshores president Montilla va admetre en una conferència al Cercle d'Economia el 26 de març del 2010 que "en un futur no llunyà haurem de plantejar fórmules per garantir la viabilitat del sistema per garantir el sistema sanitari". Montilla va recordar llavors que la sanitat pública és totalment gratuïta, però que "en canvi el copagament és un concepte totalment assumit en els serveis socials".
La veritat és que Rocío Martínez-Sampere en tenia prou d'escoltar el que va dir l'exministre d'Indústria, Joan Majó, divendres mateix durant la inauguració del congrés del PSC de Barcelona: "hi ha gent que ha de poder anar gratuïtament a la Seguretat i hi ha gent que no".
Si no, també pot repescar la ponència marc del PSC del 2010 on s'admetia, sense embuts, que "cal estimular la coresponsabilitat entre el sistema sanitari i les persones tot canviant el missatge i la comunicació vers la ciutadania per un ús responsable dels serveis de salut i per la correcció d’exigències insostenibles".
"Un bon ús dels recursos sanitaris i arribar a la sostenibilitat del sistema requereix de l’aportació econòmica dels ciutadans i ciutadanes com succeeix en tants serveis públics, a través d’un sistema de copagament en funció de les rendes, del patrimoni i del tipus de patologia de cada usuari", afegia el document.
Val a dir, en tot cas, que amb el copagament tots els partits han fet demagògia. La portaveu d'ERC al Parlament, Anna Simó, va afirmar el 29 d'octubre del 2008 durant una roda de premsa que "no és pertinent lligar la possibilitat de copagament sanitari amb temps de crisi"
En canvi, Joan Puigcercós reconeixia en una entrevista a El Periódico el 13 de desembre el 2009, que “en salut pública, crec que s’ha de plantejar el copagament, perquè no podem suportar la despesa”. Encara va ser més clar a El matí a 4 bandes de Ràdio 4 el 7 de maig del 2010: “ens hem acostumat a que, el que és gratuït, no ho valorem". “Hem de dir al ciutadans, amb valentia i claredat, que totes les prestacions que estem donant ara, potser no les podem garantir”, va insistir.
Un dels errors d'Artur Mas -a més de no presentar un decàleg de mesures contra la crisi tot just arribar- va ser no aprovar el copagament als cent primers dies de govern. Llavors tenia l'oposició en estat de xoc, la premsa enlluernada pels seus 62 escons i -com ara- la caixa buida.
Però CiU també ha estat objecte de les seves pròpies contradiccions. El mateix Mas, en un acte preeletoral maig del 2010 a la Fundació Josep Laporte, no es va atrevir a esmentar ni la paraula “copagament”, però va acabar defensant-lo perquè “som els que més anem al metge de tot Europa". En canvi, a Els matins de TV3, el 22 de juiol del 2010, ja va canviar el discurs perquè s'acostaven eleccions: "generalitatzar el copagament per l'ús de la santiat és un concepte equivocat". I ara, finalment, ha impulsat una mesura a mitges com és el tiquet moderador.
I el PP? El portaveu al Parlament, Enric Millo, va manifestar el passat 19 de juliol del 2010 que "no estem pel copagament". "He patit les hores d'espera, les hores llargues a urgències o al cap; però això no vol dir que s'hagi d'anar al copagament" va assegurar. La guardo com una relíquia per quan la nova titular, Ana Mato, hagi d'impulsar meusres de copagament.
Governar és l'art d'agafar el bou per les banyes i, si cal, prendre decisions doloroses. Però de vegades em pregunto si amb aquesta classe política -que unes vegades diu blanc i altres negre- ens en sortirem com a país.
Personalment sóc partidari del copagament perquè no tinc cap mútua -com Dolors Camats (ICV) o Jordi Cañas (Ciutadans) per exemple- des que em vaig haver d'esperar sis hores a la sala d'espera de l'hospital de Sant Joan de Déu de Reus durant una Setmana Santa per posar a lloc el guix d'un dit trencat d'un fill meu.
El metge que em va atendre -alemany, per cert- no parlava ni català ni castellà, però sortosament a aquest no li devien exigir el nivell C. I a la sala d'espera era gairebé l'únic autòcton, però això és un altre tema que els nostres polítics també s'ho hauran de fer mirar tard o d'hora. Copagament, ja: excloem les vídues, els aturats, els menors de 16 anys, els pensionistes i els malalts crònics, però la resta tots a pagar. Jo, el primer.
Recomano aquest llibre (11,40 euros) encara que sigui meu:
http://www.contralabarcelonaprogre.cat/
També em pots seguir al twitter:
