La Punteta · 26 de Gener de 2013. 17:21h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

La demagògia en política

Amb una cosa estic d'acord amb Jaume Borràs, que va publicar un article contra l'euro per recepta en rèplica a un altre que vaig fer jo a favor. Quan va dir que "en segons quines decisions polítiques manca valentia". I ja em perdonaran, però ja m'agradaria trobar un altre diari on es publiquessin rèpliques al director amb la mateixa celeritat.

Per això amb permís de Lluís Permanyer, que li va dedicar un punyent article  a La Vanguardia -i que de bon grat enllaçaria si el web d'aquest diari no fos tan complicat- sempre he tingut debilitat per Winston Churchill: va dir sempre la veritat als seus conciutadans. Fins i tot en els pitjors moments: allò de sang, suor i llàgrimes.

En canvi aquí impera el polític cotó fluix més amoïnat pel driblatge en curt, el titular fàcil i la propera convocatòria electoral. Passa amb el copagament, on ningú no s'atreveix a agafar el bou per les banyes, però malauradament també amb altres coses. Així estem.

Per això, d'entrada, voldria retre homenatge al líder de Reagrupament, Joan Carretero, que sempre diu les coses com són, encara que de vegades les digui pel boc gros. Carretero se'n va anar un dia a TV3 -quan encara el convidaven a TV3- i va defensar sense embuts el copagament.

Fins i tot es va avançar a CiU: “La primera mesura que faria seria posar una taxa administrativa a totes les receptes públiques: un euro per recepta. Això faria baixar el consum de medicaments en picat i la mala utilització dels medicaments” va afirmar un memorable 19 d'agost del 2010. L'exconseller va proposar també "una taxa" per evitar "la sobreutilització innecessària” dels serveis sanitaris. I això que és metge.

En canvi, la resta de polítics han fet figa. Per ordre d'importància començarem per l'actual president de la Generalitat, Artur Mas, perquè recordo que a la precampanya de les penúltimes eleccions va fer una xerrada a l'Hospital de Sant Pau sobre el futur de la sanitat, autoconvidat per la Fundació Josep Laporte (13 de maig del 2010).

Fins al final de la seva intervenció, de gairebé una hora, no es va atrevir a esmentar la paraula “copagament” i encara mirant de reüll els periodistes a veure quina cara posàvem. Però va deixar clar que n'era partidari: “No es tracta de posar peatges, però som els que més anem al metge de tot Europa i els que vivim més anys”.

En canvi, a mesura que s'acostaven les eleccions va començar a moderar el discurs temorenc de perdre algun vot. El 22 de juliol, en una entrevista a TV3, ja deia que "generalitzar el copagament per l'ús de la sanitat és un concepte en públic equivocat".

En arribar al Govern, va afluixar i van instaurar l'euro per recepta -ara suspès- que en el fons era un simple pedaç. Però el llavors portaveu i ara conseller Francesc Homs, en la roda de premsa del 26 d'abril del 2011, ja advertia que “si volem que el nostre sistema sanitari continuï essent de nivell alt alguna cosa hauríem de fer”.

Tanmateix, on hi ha hagut més demagògia ha estat en el bàndol esquerre; acostuma a passar. El llavors president Montila va dir el 9 de setembre del 2009 una frase que em va quedar gravada: "les coses gratuïtes no es valoren".

Ho deia pel copagament? No, ho deia per justificar que els pares catalans havien de pagar la meitat del portàtil a les escoles, un dels fracassos més sonats de Rodríguez Zapatero. Però si es podia aplicar a l'ensenyament també a la sanitat, oi? Al capdavall, de les primeres coses que va fer el tripartit va ser aprovar el cèntim sanitari. Un altre pedaç.

A les acaballes del seu mandat va tornar a ser franc: en una conferència al Cercle d'Economia el març del 2010 va deixar clar que "en un futur no llunyà haurem de plantejar fórmules per garantir la viabilitat del sistema per garantir el sistema sanitari". Montilla va recordar llavors que la sanitat pública és totalment gratuïta, però que "en canvi el copagament és un concepte totalment assumit en els serveis socials".

Però llavors per què Geli tampoc no s'hi va atrevir? El 10 de novembre del 2008 vaig anar fins a Esade per escoltar-li una conferència sobre el "Model sanitari català: claus per a la seva modernització" i, després d'una hora de conferència, només va esmentar de passada la paraula "copagament".

Geli va admetre que era "un debat d'Estat", però que "per als 300.000 obrers en atur ja no hi ha debat" en al·lusió a la crisi i que estarien exclosos. Encara va insistir: "el copagament no ens resoldrà el finançament del sistema sanitari". El que estic segur és que no l'ha resolt ella. I va estar-hi set anys.

Fins i tot hi havia contradiccions a ERC, cosa d'altra banda gens difícil en aquella època del Dragon Khan. El llavors president del partit, Joan Puigcercós, ja va dir en una entrevista a El Periódico el 13 de desembre del 2009 que “en salut pública, crec que s’ha de plantejar el copagament, perquè no podem suportar despesa”.

En canvi, la portaveu al Parlament i exconsellera, Anna Simó, ara amb una prejubilació daurada a la Mesa de la cambra, s’hi havia oposat en rodó només uns mesos abans, el 29 d'octubre del 2008: “El que no és pertinent és lligar la possibilitat de copagament sanitari amb temps de crisi".

I saben què deia la ponència marc del PSC al 12è congrés del partit? No esmentaven la paraula, però feien servir l'eufemisme de "coresponsabilitat": "L’èxit de qualsevol política, i per tant, de qualsevol servei públic requereix també el compromís de la ciutadania amb les institucions, per això, cal estimular la coresponsabilitat entre el sistema sanitari".

"Un bon ús dels recursos sanitaris i arribar a la sostenibilitat del sistema -continuava el document- requereix de l’aportació econòmica dels ciutadans i ciutadanes com succeeix en tants serveis públics, a través d’un sistema de copagament en funció de les rendes, del patrimoni i del tipus de patologia de cada usuari".

"Cal assumir -afegien- que introduir el copagament sanitari en el discurs polític ens pot portar a un desgast electoral, per tant, abans de la seva instauració cal un autèntic esforç de conscienciació social". Però és clar, tots plegats; una cosa és està al govern i l'altra a l'oposició.

I si no he esmentat l'actual conseller Boi Ruiz és potser perquè ha resultat el més poruc de tots, dit amb tot el respecte institucional que calgui: ha fet al Govern exactament el contrari del que defensava a l'oposició.

Ja sé que, probablement, molts de vostès són contraris al copagament, però els exemples exposats aquí serveixen també per reflectir quina mena de classe política tenim. S'hi pot estar a favor o en contra, però si no agafem el bou per les banyes -aquest i altres problemes- no ens en sortirem. En la meva modesta opinió, en aquesta qüestió hauríem de fer cas de Teresa Pàmies. I que consti que va començar al PSUC. Vergonya, senyors, vergonya.

 

 

 

Twitter: https://twitter.com/xriusenoticies



Facebook: http://www.facebook.com/xriusenoticies



Obres completes: http://www.contralabarcelonaprogre.cat/

Publicitat
Publicitat

2 Comentaris

Publicitat
#2 Albert, Barcelona, 28/01/2013 - 11:09

Lamentablement no hi ha més remei. La despesa sanitaria és simplement insostenible, ja no ara en crisis, sino inclús en èpoques de bonança. Sanitat i medicaments gratuits per tothom és una brutalitat que ens porta a l'abisme. S'han de trobar solucions i això passa pel copagament.

#1 josep tarragona, lleida, 26/01/2013 - 19:22

A mi no emsembla malament, es una quantitat modica i sempre es poden establir excepcions per gent necessitada, cronics, etc... en general els impostos que paguem son brutals, excessius i segurament una de les causes del nostre decliu global, ja que mes de la meitat dels rendiments son per a impostos