Publicitat
La Punteta · 2 d'Agost de 2015. 16:03h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

La democràcia del kleenex

El regidor de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona Josep Garganté va fer l’altre dia la darrera gran aportació a la política catalana: va llançar bitllets falsos de 500 euros durant l’últim ple abans de les vacances. Crec que era per protestar contra la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern -una de les coses sobre les que també ha hagut de rectificar l’alcaldessa-, però com que l'espectacle va eclipsar el contingut tampoc n'estic segur. Jo també hi estic en contra, però ara que els de la CUP vagin a demanar el vot al Pirineu.

El que més em va agradar va ser quan es va referir al rei Joan Carles -el bust del qual s’havia retirat fins a nova ordre- com el “vell cap dels torturadors”. Quan va dir això vaig pensar automàticament en Mao, al que se li atribueixen 70 milions de morts; Hitler, amb 50; o Stalin, 30. Amb la diferència que el pare de l’actual República Popular de la Xina encara el veneren a la plaça Tinanmen, on hi té penjat un retrat gegant.

Però no, es referia a l’antic cap de l’Estat sobre el qual -tot sigui dit- pesen oficialment la responsabilitat de dues morts. Una la del seu germà, Alfonsito, a Estoril mentre jugaven amb una pistola, segons la versió oficial. Un tràgic accident familiar mai aclarit del tot, però costa de creure que fos un homicidi perquè Juan Carlos era el primer en la línia de successió. Llavors tenia 18 anys i la víctima, 15.

La segona, l’elefant mort a Botswana -pel mig hi ha també algun òs a Rumania- que, al capdavall, va accelerar la successió. Encara recordo les paraules espontànies del monarca en sortir de la clínica després d'aquella operació de maluc: “Lo siento mucho. Me he equivocado y no volverá a ocurrir”. Sortosament hem avançat molt des d’aleshores, però si les haguessin pronunciat Carles I (1600-1649) o Lluís XVI (1754-1793) durant les respectives revolucions a Anglaterra i França potser haguessin salvat el cap. En matèria de revolucions els francesos s'han endut la fama, però els anglesos van executar un rei un segle abans.

Al senyor Garganté me’l vaig trobar en un bar del carrer Llibreteria el dia de la seva presa de possessió. Instants després que una companya de grup sortís del lavabo per posar-se la samarreta que després van lluir al ple. Però quan em disposava a saludar-lo no va voler encaixar la mà amb l’excusa que l’havia tractat “com una fera ferotge”. L'expressió és textual d'un tuit que em va enviar posteriorment, el 24 de juliol, i que guardo com una relíquia.

No sé si per haver estat un dels mitjans que informar dels desperfectes ocasionats a una càmara de TV3 durant una vaga general. Càmara que, evidentment, no en tenia cap culpa. Curiós concepte té l’esquerra de la funció de la premsa. No m’havia passat mai que un polític -de dreta o d’esquerra-, no em volgués donar la mà. Però, no cal dir-ho, li estic molt agraït.

Al capdavall, el desprestigi de la política ve de lluny, però s’ha accelerat en els últims mesos. Catalunya és un país curiós en el que el tema estrella abans de les vacances ha estat si calia una llista electoral amb polítics o sense.

Jo, en aquest cas, pensava en l'alcalde de qualsevol petit municipi. Posem de 900 habitants. Del Pallars, la Garrotxa, el Bages o el Montsià. Tant se val. D’aquests que al matí es dedica a fer de pagès, a la botiga o al petit negoci familiar i a la tarda -o a l’inrevès- fa d’alcalde. Què deu pensar quan els propis partits reneguen de la política? A les properes eleccions, quan el vagin a buscar, els enviarà a pastar fang.

Perquè, en realitat, el problema de la llista conjunta és que Artur Mas no volia concórrer amb les sigles de CDC perquè se la fotaria i va estar pressionant a Esquerra i la CUP per fer una llista conjunta. Per això la CUP va contraatacar amb una llista sense polítics i Esquerra amb una llista sense Mas. Entre l’espasa i la paret, el president va acabar acceptant al final una candidatura en el que el líder del partit va quart. Però l’estira-i-arronsa he estat tot un espectacle.

Malauradament, hi ha més exemples. Jo crec que els historiadors del futur es posaran d’acord en fixar l’inici d’aquesta segona decadència que ens afecta quan vam tenir un conseller primer, Josep Bargalló (2004-2006) que es vantava d’anar sense corbata.

A la corresponent entrada de la Wikpèdia hi surt amb només onze línies. A l’edició en català es van apiadar d’ell i la van fer més llarga però llevat d’obra publicada -com el “Ball de Diables de Torredembarra. Deu anys d'una tradició centenària” (1997)- no he sabut trobar obra de govern. Jo crec que se sentia tant insegur pel càrrec que va decidir anar sense precisament com un senyal d’identitat.

Val a dir que la cosa, des de llavors, ha degenerat. Si Tarradellas aixequés el cap se’n tornaria a Saint-Martin-le-Beau. És coneguda aquella anècdota segons la qual un dia el va anar a veure Lluís Xirinacs amb un jersei de coll alt i el president de la Generalitat provisional li va etzibar: “què, mossèn d’excursió?”. Perquè, en política, les formes són de vegades tan importants com el contingut.

Al Parlament, aquesta legislatura, la corbata ha entrat definitivament en desgràcia. Hi ha diputats, sobretot de l’esquerra, que hauran passat més a la història per les seves samarretes que per la seva obra legislativa. La indirecta no va pel David Fernández -malgrat la seva propensió a aquesta indumentària i fins i tot a la xancleta-, sinó per algun diputat d’EUiA el nom del qual més val no recordar. És coneguda la seva inclinació als focus i els titulars.

Encara que el diputat de la CUP també va aportar el seu granet de sorra a desprestigiar la institució quan, entrevistat per El Periódico, va manifestar que “El Parlament és ‘matrix’, un teatre de vanitats”. Amb la comissió de frau fiscal -més coneguda pel seu nom curt de comissió Pujol- també va dir que el nivell d’alguns col·legues li causava “vergonya pròpia i aliena”. Clar que, en aquest cas, potser té raó perquè no es pot fer una comissió d’investigació a base de retalls de diaris. Per això millor que no facin res.

Però hem assistit fins i tot a espectacles musicals des de la tribuna de convidats de la cambra. Com quan van interpretar una rumba catalana el dia que es va donar suport a que fos declarada patrimoni cultural immaterial de la UNESCO.

La presidenta, Núria de Gispert, que habitualment renya a tort i a dret perquè està prohibit fins i tot aplaudir segons el reglament, va dir en aquella ocasió que “potser hauríem de convidar els rumberos en cada sessió plenària, a l’inici”. Mentre que Artur Mas es marcava uns passos a l’exterior de l’hemicicle. Moment estelar que van immortalitzar els companys d’El País. El que s’ha de fer, president, per uns vots.

La presidenta, per cert, també va contribuir a degradar el càrrec el dia que va sortir a la contraportada del mateix diari vestida de fada. I m’estalvio altres comportaments recents com utilitzar el seu despatx oficial per a fer reunions de partit.

En fi, posats a desprestigiar la política tampoc podem deixar de banda l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Tot just escollida ja va dir que no descartava “desobeir lleis injustes”.

Però si una llei és aprovada per la sobirania popular qui diu que és justa o injusta?. Si jo hagués viscut a Barcelona, per exemple, m’haguessin vingut unes ganes immenses de deixar de pagar impostos i taxes municipals perquè, com se sap, és una de les ciutats més cares de l’Estat. I personalment em sembla molt injust.

L’últim exemple del peculiar concepte que té l’alcaldessa de la democràcia l’ha donat aquest mateix diumenge entrevistada pel col·lega Ivan Vila a El Punt-Avui. Curiosament, Colau ja diferencia entre “derrota política” i “votació perduda” com si fossin coses diferents, però quan el periodista li recorda que “una votació perduda en el ple és una derrota política”, contesta que “és una derrota en el ple, sí. Però en democràcia el que importa és el que opini la majoria ciutadana, que s’expressa regularment en el ple però no només en el ple”. Les negretes són meves. De cop i volta s'ha carregat la democràcia representativa.

De fet, ha afegit que “la democràcia no es limita al ple, que és un element bàsic de la democràcia, però no l’esgota. La democràcia és molt més que no pas això”. En resum: la democràcia és com un kleenex, quan l’has fet servir el llençes. Anem amb compte perquè, als anys 30, a la República de Weimar van començar igual.



Twitter

Web personal

Més articles

Elogis

Insults

 

Publicitat

21 Comentaris

Publicitat
#14 Rafael.la Cases i Noves, La Silvanya d'Amunt, 03/08/2015 - 16:49

Hi ha molta gent que espera amb delectació el tercer llibre històric sobre el procés del Sr. Ramón de España. Hi ha tant material i tan im - pressionant!
Hi ha tants Gargantés per donar joc!

#13 Trinxaire, Vic, 03/08/2015 - 12:27

I am walking this morning. One hour.
Oh, Impressive !

#12 Oriol2, BCN, 03/08/2015 - 12:17

Per cert, al diputat de la CUP hauries d'haver-li recordat les paraules de Zhou Enlai després que Foster Dulles es negués a donar-li la mà.

#12.1 Oriol2, BCN, 03/08/2015 - 21:18

El que m'ha posat el -1 sap què va dir Zhou Enlai després que Foster Dulles es negués a estrènyer-li la mà?

#12.2 Jan, Barcelona, 05/08/2015 - 10:53

Va dir-li que ells dos només coincidirien en un accident automobilístic, crec.

#12.3 Oriol2, BCN, 05/08/2015 - 12:37

De fet, no. Això de l'accident automobilístic ho va dir Foster Dulles sobre Zhou Enlai.

#11 Oriol2, BCN, 03/08/2015 - 12:15

La desobediència de lleis injustes té una llarga tradició. Gandhi, Luther King... la visió de la cosa pública que dones en aquest article té més de Bismarck que de De Gaulle.

#11.1 Xavier Rius, Martorell, 03/08/2015 - 17:09

No menystingui Bismarck. Va inventar l'Estat del Benestar. Va ser el primer en aplicar polítiques socials.

#11.2 pepe, andorra, 03/08/2015 - 18:09

hay q banear a ese Bismarck, sr. Rius, seguro que es el troll del Casper con otro nombre.

#11.3 Oriol2, BCN, 03/08/2015 - 21:17

Escolti, senyor Rius, jo no menystinc Bismarck. Ben al contrari, li reconec tots els seus mèrits. Ara bé, Bismarck no era un demòcrata, i en canvi la desobediència civil ha arrelat en democràcies sòlides.

#10 Carlos Gomez, Bcn, 03/08/2015 - 09:16

Tenim una Bodega Bohemia a preu i infules de Moulin Rouge.