Com que no he volgut demanar la dimissió del secretari general de Cultura, Xavier Solà, fins llegir la transcripció sencera, no m'he atrevit a demanar-la fins avui. Més que res per estar segur que algunes de les coses que vaig sentir aquell 4 d'abril al Parlament eren autèntiques i no les havia somiades.

Gràcies a la seva compareixença vam poder esbrinar tot de detalls sucosos sobre la seva trajectòria professional com que és advocat "des del 17 d’octubre del 1994", que l'any 84 va anar "a estudiar a Barcelona", que va viure "en un pis d'estudiants", que té -o tenia- una "tia monja" o fins i tot que la vida li ha anat "relativament bé".

Entre d'altres serveis al país va fundar també una coral "a la parròquia de l'Almeda" (Cornellà) i va començar la seva vida laboral "als setze anys anant a tocar a casaments".

A Solà tampoc no el va afavorir vantar-se de ni llegir ni comprar El País, el diari que va aixecar el tema, i exhibir coneixements musicals sobre El cant dels ocells. Deixem Pau Casals en pau. Ja deu patir prou des de la tomba després que bategessin una autopista amb el seu nom.

Val a dir a favor seu que ell mateix es devia preguntar què feia allà aquell dia perquè qui hauria de donar explicacions era Josep Maria Matas. Però Solà és el número dos de Cultura i Matas no té cap càrrec oficial. I mentre a un el fan comparèixer al Parlament -fins i tot amb els vots del seu propi partit- a l'altre li organitzen sopars d'homenatge.

A més, cal admetre que tot el que va fer Xavier Solà és probablement legal, però com va dir Alícia Alegret (PPC) -i això que governa amb CiU a Reus-: "no ens sembla ni massa normal, ni massa ètic ni moral". Per això Jordi Turull -que ni tan sols és membre de la comissió de Cultura- es va haver d'esforçar a fons. El portaveu de CiU va acusar a l'oposició de "destrossar la persona" i fins i tot va ressuscitar els informes del tripartit.

Vaig ser dels primers a criticar-los, però per la mateixa raó seré també dels primers a criticar els negocis de Xavier Solà amb l'ACM ja que no ho fan ni Francesc-Marc Álvaro ni Marçal Sintes: de debò algú es pensa que aquest país necessita un catàleg de masies de 193.000 euros? O cobrar 55.000 per la gestió d'uns pisos que no es van arribar a fer mai?.

L'alt càrrec de Cultura va cometre a més aquell dia un error que contravé qualsevol manual de pràctica parlamentària: en comptes de fer autocrítica va treure pit. I CiU va cometre l'error de defensar-lo com si fos un dels nostres. Amb quina legitimitat pot demanar ara la federació nacionalista retallades i austeritat si un dels seus dirigents ha fet servir els recursos públics amb aquesta alegria?

Vaig sortir de la comissió amb la sensació que Matas i Sola han aprofitat l'ACM per fer negocis particulars. Legals, però negocis particulars al capdavall. Ara cal saber si són actituds individuals o és la punta de l'iceberg, perquè costa de creure que ningú no en sabés res i que, un cop destapat l'afer, Convergència mirés cap a una altra banda com ho ha fet.

Per això, la compareixença del secretari general de Cultura va contribuir, una mica més, al descrèdit de la política. Al cap i a la fi, l'Associació Catalana de Municipis és "una entitat privada" com va subratllar el portaveu de CiU, però finançada amb fons públics per ajuntaments alguns dels quals estan ara amb l'aigua al coll.

Com va dir Consol Prados (PSC): "és una compareixença que fa mal a la política cultural, i també creiem que fa mal a la política en general". Dolors Camats (ICV-EUiA) va haver de recordar-li -i ni Solà ni Turull ho van desmentir- que hi ha funcionaris que acabaran cobrant "menys de mil euros al mes" mentre ell va emetre seixanta-cinc factures per un import de 2.982 euros cadascuna.

Finalment, Toni Strubell (Solidaritat) va posar el dit a l''ull quan va manifestar que "tenim el deure entre tots de fer que la cultura d’aquest país rutlli, que tingui prestigi, que no pateixi per cap flanc per on atacar-la, i les persones que hi té al davant no ens poden ser indiferents". En el fons, com va destacar Pere Bosch (ERC) , és un tema de "transparència" i de "credibilitat", no pas de legalitat en el sentit estricte del terme.

Si com va dir al començament de la seva compareixença, Xavier Solà no ha "tingut mai aspiracions polítiques" ja pot pensar d'anar plegant. Faria un gran bé al seu partit. I, si no, el conseller Mascarell -que va cometre l'error de donar-li suport físicament- hauria pensar en cessar-lo.