Hi ha una cosa que no entenc: si la dreta té tan dolenta per què ha guanyat darrerament a Islàndia, a Noruega, a Austràlia, a Baviera i ara a Alemanya? En alguns casos com a Noruega al primer ministre ni tan sols li ha servit fer de taxista -al final va ser una simple operació de màrqueting- ni al candidat de l'SPC sortint fent una botifarra a l'alemanya.

Perquè la veritat és que ser de dretes encara està mal vist. De fet, fins i tot el Papa deia la setmana passada que ell mai no ha estat de dretes. Collons, i que em perdonin els catòlics, però si el Papa no és de dretes llavors qui ho és?

A Catalunya, si fa no fa, passa el mateix: ningú no és de dretes. Al darrer baròmetre del CEO, el 39,1% es confessava d'esquerra i, a partir d'aquí, la cosa davallava: el 20,1% de centre esquerra, el 15,5% de centre, el 7,4% de centre dreta i el 3,8% de dreta. També hi havia més extrema esquerra (2,2%) que extrema dreta (0,1%).

Però dels 33 anys que portem des de la Generalitat restaurada, CiU n'ha governat 26 i l'esquerra només 7. La majoria de l'electorat encara manté un record inesborrable del tripartit. Ni tan sols algun partit que llavors n'era membre, com Esquerra, el reivindica ara com herència. Fins i tot malgrat que la gestió de Mas tampoc no és per tirar coets.

I, arran de l'assalt feixista de la Generalitat a Madrid, dijous passat el diari Ara demanava en un editorial "posar fi a la impunitat" de l'extrema dreta mentre que El Periódico, aquest diumenge, dedicava fins a quatre planes al mateix tema.

Però, és clar, ni ningú deia res de l'extrema esquerra malgrat que -pel que sospiten els Mossos-, anarquistes italians podrien estar al darrere de dos paquets bomba enviats a Barcelona en una setmana. Ser d'extrema esquerra està més ben vist que ser d'extrema dreta, malgrat que sempre diuen que els extrems es toquen.

El problema és que, en aquest país, ser de dretes encara és pecat com va posar de manifest Josep Martí, l'actual Secretari de Comunicació del Govern en un assaig pioner del 2008: Ets de dretes i no ho saps. Hauria de dimitir i posar-se a escriure una altra obra. Segur que té moltes coses a dir.

Amb l'agreujant que aquí -a diferència dels països anglosaxons, per exemple-, la dreta encara s'equipara amb el franquisme. De fet, hi ha tota una generació que es va fer d'esquerres perquè, durant la dictadura, els seus pares eren de dretes. I no només de dretes, sinó també franquistes. Esther Tusquets va deixar un llibre deliciós que ho explica: Habíamos ganado la guerra (2007)

Però llavors per què guanya la dreta? Perquè l'esquerra encara viu del cuento: aquesta mena de complex de superioritat moral de què ha gaudit des de l'època remota de la lluita de classes. Si la crisi no ho esgarria tot, que és una probabilitat, la classe mitjana ha esdevingut la que remena les cireres. I la classe mitjana vol treball, seguretat, ordre; conceptes que malauradament l'esquerra ha deixat en mans de la dreta. La cultura de l'esforç hauria de ser d'esquerres, però hi han renunciat.

Potser, a Catalunya, encara podríem diferenciar la dreta espanyola de l'esquerra espanyola, però en ple procés sobiranista això també se n'ha anat en orris. Al capdavall, l'oposició del PSOE a la independència és tan aferrissada com la del PP.

El socialista Joaquín Almunia, ara comissari a Brussel·les, va posar dimarts passat tota la carn a la graella contra la consulta. I el mateix han fet des de Felipe González o José Luis Rodríguez Zapatero. Sense oblidar històrics com José Bono o Juan Carlos Rodríguez Ibarra. No hi ha cap diferència entre PSOE i PP en la matèria i això del federalisme tots sabem -ells també-, que és fer volar coloms.

Si em busques em trobaràs:

Web personal: http://www.xavierrius.cat/

Elogis: http://www.xavierrius.cat/Elogis_xavier_rius

Insults: http://www.xavierrius.cat/insults

Twitter: https://twitter.com/xriusenoticies



Facebook: http://www.facebook.com/xriusenoticies