Si jo hagués estat diputat al Parlament, encara que estigués al galliner com Joan Ignasi Elena, hagués presentat una resolució al darrer debat de política general que digués: “El Parlament declara la independència de Catalunya”. Segur que no hi hagués hagut prou pebrots per aprovar-la.
S’hagués acabat de cop el fum, el suflé, el teatro del bueno. Fer volar coloms, en definitiva. L’hora de la veritat. O blanc o negre. Perquè, amb la consulta, fa dos anys que la ballem. El dret a decidir, en el fons, és una manera tan legítima com qualsevol altra de tapar la resta de problemes.
Els de la CUP, per exemple, van presentar una proposta de resolució que proposava celebrar la consulta “amb independència que el Tribunal Constitucional suspengui cautelarment la Llei de Consultes” i no la van votar ni els d’ERC!. I això que van estar marejant la perdiu tota la setmana amb la desobediència. En pla Mahatma Gandhi.
Marta Rovira es justificava dissabte a Catalunya Ràdio dient que “no cal votar la desobediència civil al Parlament”. Llavors, on?. A l’esbart dansaire? a l’agrupament escolta? en un foc de camp?. De fet, la secretària general d’Esquerra admetia que això de la desobediència -com aquella proposta brillant d’aturar l’economia catalana una setmana- pot “impactar”.
Siguem francs: quan en política fan servir metàfores i eufemismes és que no les tenen totes. És com amb la pregunta. Com que divendres no em van deixar entrar a la roda de premsa de president a Palau em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li si no haguessin pogut plantejar una pregunta com la d’Escòcia: “Hauria de ser Escòcia un país independent”.
Però no, aquí, ens vam inventar la doble pregunta: "Vol que Catalunya esdevingui un estat?". I, en cas afirmatiu: "vol que aquest estat sigui independent?”. Jo crec que una pregunta així -a part que és un nyap- perd legitimitat perquè exclou fins i tot els partidaris del no. Encara que aquests no tinguin intenció d’anar a votar.
Aquí hem confós els mitjans amb la finalitat. Com si l’important fos la consulta. No, l’important és la independència. Si Rajoy, per casualitat, permetés la consulta als d’Unió i als d’Iniciativa se’ls hi posarien per corbata perquè llavors haurien de decidir què fan amb la segona pregunta.
La meva teoria personal és que, a Catalunya, hi ha menys sobiranistes dels que ens pensem. Encara que per la Diada omplim la Diagonal i la Gran Via senceres. A veure què passa a les properes eleccions. Com a Escòcia. Com que ho seguíem a través dels mitjans de la Corpo, ens pensàvem -llevat Ferran Requejo, quina vista- que guanyaria el sí de carrer. Però al final el 55,3% va votar en contra i un 44,7% a favor. Dos milions, contra 1,6.
En xifres absolutes, només 400.000 vots. Però, en un mapa, encara es veu més la golejada perquè de la trentena de districtes electorals el sí només va guanyar en quatre. El País -suposo que amb la seva mala bava habitual a l’hora de tractar el sobiranisme-, en publicava un dissabte i tot era vermell. El color del no. La prova que ha estat una derrota en tota regla és que el primer ministre, Alex Salmond, ha dimitit. Com un senyor. Em pregunto si dimitirà Mas si no hi consulta.
Encara pitjor: aquest diumenge he anat a Cardona. A l'encesa de la Flama de la Resistència. Ha estat emocionant. Mas -i Junqueras, per cert- han entrat a la col·legiata del castell amb tothom dempeus i aplaudint. Amb crits de "president, president". I, en acabat, d'"in-inde-independència". Allò semblava un míting de CiU.
Però jo només pensava en la informació que publicava aquest diumenge El Periódico. Catalunya ha superat ja l'endeutament previst per a tot l'any: quasi 62.000 milions d'euros. Montilla el va deixar en 35.000. Mas l'ha quasi doblat en quatre anys. Vostès s'imaginen la Generalitat que deixarà el president al seu successor?. Perquè, amb independència o sense, els interessos s'hauran de pagar.
