M'hi jugo un pèsol que, a les properes eleccions al Parlament, la derrota de CiU serà històrica. En benefici del dubte cal dir que no he encertat mai cap travessa política o futbolística. I que, en política, en dos anys poden passar moltes coses. Al capdavall no estan previstes fins el 2016.
Però només cal comparar els darrers resultats electorals de CiU i d'Esquerra. La federació nacionalista s'ha estancat al voltant del 22% -no és un mal resultat per un partit al govern- la qual cosa la fa recular gairebé a les generals del 2008. Llavors va obtenir un 21% encara que ambdues convocatòries no siguin extrapolables.
Mentre que la gràfica d'ERC és la de la Borsa en plena tendència alcista: del 7,8% a les generals d'aquell any fins el 23,7% d'aquest diumenge. Llevat de les generals del 2011 -on van treure un discret 7,1%- tot és pujada. Ja ho va dir Maurici Lucena: "Esquerra és un partit que està de moda". Perquè la política, com l'economia, de vegades també va per cicles.
Per territori, Esquerra ha guanyat a tot arreu, fins i tot a Barcelona ciutat. Vaig ser conscient de la magnitud del sorpasso quan vaig comprovar in situ que havien guanyat també a les dues meses electorals instal·lades a l'Ajuntament de Martorell.
Martorell és un feu electoral de CiU al Baix Llobregat on la federació governa el consistori, amb majoria absoluta, i ostenta amb Salvador Esteve fins i tot la presidència de la Diputació de Barcelona. En una, els republicans van guanyar 82 a 77 i, en l'altra, 71 a 68. A més, Iniciativa era tercera força política. Era una radiografia del país.
I això que CiU va celebrar dijous en aquesta localitat el penúltim acte electoral abans del míting final amb tots els pesos pesants de la campanya: Artur Mas, Ramon Espadaler -en substitució de Duran- i Francesc Gambús. Només Ramon Tremosa estava absent pel debat a TV3.
Per això, si els meus presagis es compleixen, CiU es trobarà el 2016 com el PSC després de les eleccions del 2010. En el pitjor dels casos amb Mas havent de deixar pas sense un successor clar al partit atesos, en aquest cas, els problemes amb la justícia d'Oriol Pujol.
Perquè el problema de CiU és que, en aquest cas, ha salvat els mobles. A mi em recorda la dulce derrota de Felipe González del 1996 quan, malgrat tots els escàndols de corrupció que van sacsejar el PSOE, el PP va obtenir només 15 escons per sobre. Però la història, que sempre es repeteix, és coneguda: Pacte del Majestic i majoria absoluta d'Aznar a la següent legislatura.
El fet és que la derrota ara de CiU per ERC -encara que hagi estat la primera- ha estat per la mínima. I no he sentit cap dirigent de la federació fent autocrítica. Començant pel president Mas que, a diferència d'aquella nit electoral del 2012, s'ha afanyat a treure pit. Ni tan sols el mateix Duran i Lleida.
Llàstima, quan arribi, la derrota serà més dolorosa.
