Aquest dijous, cap a les dues de la tarda, he vist la diputada de Ciutadans Inés Arrimadas i li he demanat una entrevista. M'ha dit que sí, que cap problema. Fins i tot li he fet les fotos al Parc de la Ciutadella una de les quals il·lustra aquest article.
No era una entrevista política, sinó més aviat personal de l'estil qué hace una chica como tu en un partido como Ciutadans. Però estava segur que, malgrat la seva joventut (1981), se'n sortiria perfectament gràcies a la seva formació. Al cap i a la fi és llicenciada en dret i administració d'empreses per una universitat de Sevilla.
A més, indubtables atributs físics a banda, la jove diputada de Ciutadans s'ha convertit en una de les sensacions d'aquesta legislatura independentment de la seva ideologia com ja vam posar de manifest temps enrere.
Per això, a mitjà tarda m'he quedat de pedra quan m'han trucat del gabinet de premsa de Ciutadans per dir-me que ells havien de "gestionar" l'entrevista. "Gestionar?", he pensat. En què estem convertint el periodisme?.
Llàstima, Inés Arrimadas ha perdut l'ocasió de sortir a e-notícies, almenys de moment. El primer que he fet quan han insistit és anul·lar la petició. He pogut entrevistar altres persones de la seva mateixa corda política com Ramon de España o Juan Carlos Girauta sense que ningú no hagués de gestionar res. Ella s'ho perd.
Ja em perdonaran els companys que estan a l'altra banda de la barrera, però la funció del periodista és saltar-se el cap de premsa. L'altre dia ja vaig enviar a pastar fang a la nova cap de comunicació de la CCMA, Elisabet Ventura, perquè mentre estava parlant amb el president de la Corpo, Brauli Duart, el va venir a rescatar.
Brauli Duart no és només un dels lectors més antics d'aquest digital -ja ens llegia quan estava a Interior- sinó un dels més pacients perquè, si cal, també rep. Però no hi ha res que m'emprenyi més que estiguis parlant amb un conseller o un alt càrrec al qual hi tens accés i vingui el cap de premsa a veure què diu.
Amb el que he arribat jo a escriure de TV3 -i sobretot amb el que m'han arribat a dir- té collons que acabi a crits amb la cap de premsa de la Corpo. Crec que no m'ha perdonat que publiquéssim que era l'esposa d'un regidor de CiU de Manresa. Em pregunto si hagués arribat mai al càrrec de no ser-ho. Tant se val: no sóc rancorós, però creu i ratlla.
Per descomptat hi ha altres caps de premsa que ho fan molt bé com el Carlos Fernández de Governació, l'Esther Domingo d'Ensenyament o l'Esther Sastre d'Interior. Almenys, cap d'ells no s'ha ficat mai al mig d'una conversa quan parles amb el conseller o consellera de torn.
I això que la política de comunicació del Govern no és per tirar coets. El Manifest de l'Homs el van filtrar primer a Catalunya Ràdio i després a la resta de mitjans, però jo no el vaig rebre fins ahir al matí. I encara després d'insistir. En fi, un desastre.
El pitjor que li pot passar a un cap de premsa -o de comunicació- és pensar que l'important és ell. La proximitat amb el president, el conseller o l'alt càrrec en qüestió produeix sovint aquesta estranya variant del síndrome d'Estocolm. Jo n'he conegut més d'un. És allò de voler sortir a la foto.
No cal dir que també n'hi ha que saben quin és el seu lloc, però el que agraeixes més -a banda del tracte personal- és la capacitat que té de facilitar la teva feina. El bon cap de premsa és aquell que sap vendre el seu conseller. I sense que es noti. Jo jutjo un cap de premsa pels titulars que em dóna. El cap de premsa que no m'explica coses és un mal cap de premsa.
El mestre Wifredo Espina -jo m'empassava amb deu o dotze anys les seves columnes a la portada d'El Correo Catalán-, deia precisament ahir en una entrevista al Quadern d'El País que “avui el periodisme té una manca d’esperit crític brutal" i que els gabinets de comunicació "cobren per fer propaganda". Malauradament, té raó: cada vegada hi ha més intermediaris entre la font i la notícia.
