He renunciat ja a entendre la política catalana: què no havíem de ser independents en 18 mesos? Perquè si l’objectiu no és la independència per què la legislatura ha de durar només 18 mesos? L’objectiu era esdevenir un Estat “com Àustria o Dinamarca”. No un referèndum d'autodeterminació pactat amb l'Estat.
El propi Artur Mas va advertir dimecres, en la seva entrevista a Catalunya Ràdio, dels riscos del “postureo” i va demanar “no presumir del que no es pot fer”. “Si algú es pensa que en setze mesos proclamarem la independència estem posant uns deures al Govern que no podrà complir”, va deixar anar.
Ell? Precisament ell?. Que ningú se’n recorda de la conferència que va pronunciar al Fòrum el 25 de novembre del 2014?. Jo, sí. Mas va explicar aquell dia que en el debat de política general del 2013 va demanar -com ara, que ho han recuperat- una “consulta de manera acordada amb l’Estat” i que si no s’arribava a un acord estava disposat a utilitzar qualsevol recurs legal “inclosa la convocatòria d’eleccions”.
Llavors -en un Fòrum atapeït de gom a gom de dirigents de CDC, alts càrrecs de la Generalitat i diputats al Parlament- va afirmar que “som exactament en aquest punt” i va proposar "unes eleccions plebiscitàries”. El que més em va cridar l’atenció aleshores és que digués que “només avançaré les eleccions si es compleix la condició anterior, és a dir, si són per fer la consulta”.
Era com posar la resta entre l'espasa i la paret: “Si es volen eleccions per canviar el Govern o per modificar la representació de cadascú en el Parlament, no hi haurà avançament”, va afegir. El president va exhibir un peculiar concepte de la democràcia perquè les eleccions es fan, bàsicament, per canviar de Govern si ho ha fet malament.
Tot seguit va proposar “una llista prou àmplia, transversal i forta, amb un programa prou clar, que obtingui la majoria en el Parlament i que permeti evidenciar davant del món que Catalunya vol esdevenir un nou Estat?”. “El mandat parlamentari seria curt, màxim un any i mig des de la constitució del nou Parlament i l’elecció del President de la Generalitat”.
“A l’acabar el mandat -va continuar-, el Parlament i el Govern promourien les noves eleccions catalanes, aleshores sí constituents, i coincidint amb les noves eleccions per determinar el vot a cada formació política, convocarien un referèndum a fi que les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya decidissin la proclamació definitiva del nou Estat”.
No cal dir que la conferència en si, amb Oriol Junqueras assegut a primera fila, tenia per objecte convèncer Esquerra de fer una llista conjunta ateses les magres expectatives electorals de Convergència. Aquí també va deixar anar aquella frase de “puc encapçalar la llista i estic a disposició, però també la puc tancar” que, al final, es va traduir en anar de quart per Barcelona.
Mas sempre ho va vendre com un sacrifici personal, però així s’estalviava d'haver de donar la cara als debats de TV3 i retre comptes sobre la seva tasca com a president sortint. Quan a la resta de caps de llista de Junts pel Sí -Raül Romeva, Germà Bel o Lluís Llach- els hi preguntaven sobre l'obra de govern de CiU sempre feien cara de pòquer.
Junqueras s’hi va resistir una mica perquè uns dies després, el 2 de desembre, replicava amb una altra conferència -aquesta al Palau de Congressos de la Diagonal- en la que proposava en canvi diverses "llistes de país". Però va acabar picant -en part per la pressió de TV3- i el 20 de juliol del 2015, a la terassa del Museu d’Història de Catalunya, van acabar presentat el que després tindria el nom electoral de Junts pel Sí.
El full de ruta de la candidatura establia clarament que, al cap del famós any i mig, el Parlament declarava la independència, tornava a haver-hi eleccions -aquest cop constituents-, s’elaborava una constitució Catalana i després un referèndum per aprovar-la o rebutjar-la. Però era un referèndum sobre la Constitució, no d'autodeterminació com ens volen vendre ara.
Per què, doncs, destacats dirigents de CDC han recuperat ara la idea del referèndum? Fins i tot un republicà com Joan Tardà en el seu discurs d’investidura a Madrid. Se n'han adonat que una cosa és somiar i l'altra governar? Que no podran mantenir el país en tensió durant setze mesos i mig?. Però què hi diu Oriol Junqueras?. Aquest divendres cap dels tertulians que l'han entrevistat a Rac1 ha pensat en preguntar-li.
Em temo que ens enreden. Pitjor: fa por que no ens enredin des d’un bon començament. De fet, hi ha una prova definitiva: si de debò vulguessin ser independents tramitarien les famoses lleis de desconnexió per la via d’avantprojecte de llei. És més ràpid. El Govern les aprova i les envia al Parlament. Al capdavall, només tenen el suport de la CUP. Per això no cal ni esperar un any i mig.
En canvi s’emboliquen amb una ponència conjunta. Hi ha una dita parlamentària que diu que el millor per eternitzar un tema és una ponència conjunta, un llibre blanc o un informe d’experts. L’Estatut també va ser per la via de la ponència conjunta i allò era un galliner amb setze membres -un d'ells l'ínclit Francesc Homs- que es barallaven per on calia posar una coma. Així va acabar.
A banda que no s’entén que vulguin fer una ponència conjunta quan quatre dels set partits del Parlament no volen partipar-hi. Això no és conjunta. Conjunt vol dir entre tots. Però llavors què els hi diran a la gent el proper Onze de Setembre? Com els mobilitzaran per a la Diada? Però, sobretot, què els hi diran a la bona gent que ha cregut en ells?.
