Publicitat
La Punteta · 6 d'Abril de 2015. 19:03h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

La inevitable ruptura de CiU

Qui ho havia de dir: al final CiU acabarà a hòsties com el tripartit. Com aquell primer tripartit en el que Pasqual Maragall va fer una remodelació de govern, l’abril del 2006, que va durar 21 dies. Els republicans Xavier Vendrell i Manel Balcells -consellers de Governació i Universitats, respectivament-, van haver de plegar al cap de tres setmanes per l’oposició d’ERC a l’Estatut. Crec que no hi ha hagut mai uns consellers tan efímers. Ni amb Pau Claris.

El segon va tenir una mort més digna -Montilla va aguantar fins al final, cosa que em penso que va perjudicar les expectatives electorals del PSC- però els darrers mesos era un campi qui pugui. Cada partit venia els seus projectes estrella. Esquerra va fer aprovar a corre-cuita la Llei de Vegueries i la Llei del Cinema -que ara han passat a millor vida- mentre que Iniciativa impulsava els seus projectes sobre memòria històrica. Fins i tot van inaugurar un museu, ara tancat.

Perquè Ramon Espadaler, en una entrevista concedida a Europa Press aquest dilluns, ha fixat les "línies vermelles" d’Unió en el document que la militància del partit haurà de votar el proper 14 de juny. La dada no ha estat escollida a l’atzar perquè és després de la constitució dels ajuntaments. Molts alcaldes de Convergència poden dependre dels regidors d’Unió.

Espadaler, d'altra banda, tampoc és un mindundi a Unió. A més de conseller d’Interior és el secretari general del partit i la persona cridada -si Déu vol, crec que es pot fer servir aquesta expessió en el cas d’un partit demòcrata-cristià- a rellevar amb el temps Josep Antoni Duran i Lleida. Per això ha llençat, en plena operació tornada de Setmana Santa, un globus sonda, un aviso a navegantes. Només calia veure la cara de funeral que feia, al TN, el vicesecretari de coordinació institucional de CDC, Lluís Corominas.

Doncs bé, les esmentades línies vermelles són: no sortir de la UE, consulta pactada amb el Govern de l’Estat i rebuig a una DUI. Cap de les condicions encaixen en el full de ruta aprovat el passat 30 de març per CDC i ERC que defensa, clarament, que les eleccions del 27-S són unes “eleccions plebiscitàries” i que “votar-les suposa un pronunciament favorable a la independència de Catalunya”.

En canvi, el full de ruta del 13 de març -encara que Unió tampoc s’hi va adherir- potser era un pèl més ambigu perquè parlava de “conèixer la voluntat del poble català sobre el seu futur polític”. Tot plegat amb la voluntat de facilitar l’adhesió d’EUiA -a Jordi Miralles li van caure pals de tot arreu l’endemà: del PSUC Viu al corrent intern Esquerra Plural- i de MES-Moviment d’Esquerres. Cap dels dos l’han signat ara i només s'hi ha apuntat de moment la plataforma de Toni Comín, Socialisme, Catalunya i Llibertat, que tampoc es pot dir que sigui un partit de masses.

Però llavors què passarà si Unió rebutja la independència el 14 de juny? Que CiU, després de 37 anys d’existència -va néixer el 19 de setembre del 1978 després de la patacada del Pacte Democràtic a les eleccions generals de l’any abans-, s’haurà acabat com a formació política. Potser sí que llavors podrà fer Convergència la famosa llista conjunta amb Esquerra.

Unió, per descomptat, també pot prendre mal. Un dia em deia un conseller, de CDC, que “abans es trencarà Unió que CiU” i és previsible que la profecia es compleixi. Alguns dirigents d’UDC del sector sobiranista -Toni Castellà, Titon Laïlla- poden passar a Convergència. Fins i tot potser diputades com Núria de Gispert o Elena Ribera. Mentre que d’altres -com Carles Sala (Habitatge) o Meritxell Ruiz (Ensenyament)- hauran de rumiar el que fan perquè tenen càrrecs oficials en conselleries de CDC.

Certament, la força electoral d’Unió és una incògnita, però fins i tot en aquest cas potser és més fàcil saltar per la borda que continuar tocant en l’orquestra del Titanic. Crec que al carrer Nàpols tampoc han fet enquestes internes, però quants diputats poden aspirar a tenir si el darrer baròmetre del CEO augura 31-32 escons per a CiU?. En una llista en la que Mas haurà d’incloure consellers (Homs, Gordó, Vila), homes de confiança (Rull, Turull, Corominas) independents -diuen, diuen, diuen que a Carme Forcadell encara no li ha demanat- i quota femenina.

Tant per tant potser provar sort sols encara que la mar estigui moguda. Els partits són un reflex de la societat o, almenys, del seu electorat. I al document de refundació de CDC hi ha un paràgraf que em va cridar l’atenció. Quan diu que el partit va néixer “amb la voluntat d’aplegar en un mateix projecte polític catalanista persones provinents de diverses famílies ideològiques, amb l’objectiu d’esdevenir el pal de paller de la política catalana”.

No sé si Convergència està ara en disposició de convèncer un sector tan ampli de l’electorat. L’ambiguïtat calculada de Pujol -de sobiranistes a catalanistes- li va permetre aconseguir tres majories absolutes consecutives el 1984, 1988 i 1992 amb 72, 69 i 70 diputats a cada convocatòria electoral.

Aquella Convergència s’ha acabat, ja no tornarà. El que va ser vicepresident quart del Congrés Josep López de Lerma va dir fa molts anys a un jove Josep Rull durant un comitè executiu nacional que “entre l’original i la fotocòpia, la gent sempre tria l’original”.

El 27-S pot confirmar o desmentir la dita, però la pregunta clau és: com afectarà al Govern la crisi definitiva de CiU? Mas farà fora els tres consellers d’Unió? I als catorze diputats d’Unió al grup parlamentari què faran?. I als ajuntaments?. Si les eleccions són al setembre potser no cal patir, però tot plegat pot acabar amb un ball de bastons.

L’Estatut va escombrar tota una generació política. El 30 de setembre del 2005, després de ser aprovat pel Parlament, es van fer una foto per a la història Carod, Manuela de Madre, Benach, Maragall, Mas i Saura. Fins i tot sortia Josep Piqué, encara que el PP no el va votar. Doncs bé: cap d’ells, llevat Mas, va sobreviure a l’Estatut.

Ara, el procés pot acabar amb una altra generació. Però no sé si el país té capacitat per genera líders polítics cada dos per tres. Els països, per funcionar, necessiten partits sòlids a dreta i esquerra, però també líders per tirar endavant.

 

 

Xavier Rius és director d'e-notícies

 

Segueix-me a twitter

Web personal

Tots els articles

Elogis

Insults

Publicitat

14 Comentaris

Publicitat
#10 BEJOTA, bcn, 07/04/2015 - 19:22

Això de la unitat d'España ho veig molt fotut. Els catalans estan farts de subvencionar l'estat per rebre a canvi unes inversions pírriques i anar veient com es debilita el seu estat del benestar.

WAIT AND SEE

#9 Pepón, Bcn (España), 07/04/2015 - 17:54

La clase política catalana es bastante lamentable. Era impensable que el Govern dels Millors pudiera ni siquiera igualar a los tripartitos y ya ves, los han superado con creces. Han montado un merdé creyéndose sus propias mentiras sobre el apoyo verdadero al prusés. Un auténtic nyap

#8 Manolo, Barcelona, 07/04/2015 - 16:45

ZSr Rius

No en su totalidad, pero estoy bastante de acuerdo con su escrito

CIIU está muerto y el Gran Timonel está acabado

#7 FSX, Catalunya, 07/04/2015 - 16:38

Sabent de sobres que Espanya no és una societat normal, no entenc per què tants posts comencen amb la frase 'En una societat normal...'.

#6 FSX, Catalunya , 07/04/2015 - 16:34

Com molt bé ha dit Rius al final del seu article: dels que es van fer la foto de l'Estatu, només ha sobreviscut políticament en Mas, la resta estan tots morts i enterrats. Alguns no volen entendre que Mas és un fora de sèrie que enterrarà tothom, Pujol i Rajoy inclosos. I si no, al temps.