El passat 25 de gener li preguntava a Jordi Portabella si el pacte amb Reagrupament era per intentar conservar almenys la menjadora de la Diputació després de les municipals.
Amb la seva credibilitat habitual, l'alcaldable d'ERC ho va negar però dos dies després vam publicar a e-notícies que Esquerra ha recol·locat l'exdelegat del Govern de les Terres de l'Ebre a la Diputació de Barcelona malgrat que ha fet tota la seva carrera política les comarques de l'Ebre.
El fitxatge de Lluís Salvadó és també una recompensa per haver canviat de bàndol després del darrer congrés d'Esquerra. Salvadó, proper a Carod, es va acostar a Puigcercós -com el propi Benach o Jordi Portabella- a mesura que s'acostaven les eleccions al Parlament.
El canvi de bàndol va estar recompensat en tots els casos: Benach va anar de segon per Barcelona, Portabella va ser elegit president del consell nacional i alcaldable per Barcelona -que és el que volia- i el mateix Lluís Salvadó va entrar a la permanent del partit.
He estat -i sóc- molt crític amb el paper de Carod al Govern, però la manera com l'han venut els seus fidels -llevat de Rafael Niubò- per un plat de llenties passarà a la història d'Esquerra.
La Diputació de Barcelona -totes les diputacions- és la veritable menjadora dels partits. L'antecessor de Lluís Salvadó a la Diputació de Barcelona, Marc Sanglas, que era també el secretari de política municipal, va citar un dia un regidor d'ERC al seu despatx oficial per parlar de coses del partit. El regidor en qüestió va haver de dir-li que a l'hora que l'havia convocat, a mig matí, ell treballava.
La Dipu -com la resta de diputacions catalanes- és molt més opaca que el Parlament. Entre d'altres raons perquè no hi ha ni oposició: els alcaldes de CiU -a Barcelona no n'hi ha cap del PPC- en tenen prou amb una nova carretera o una subvenció per al pavelló d'esports. El llavors president Celestino Corbacho, quan n'era el president, ja va tenir la vista de posar el llavors alcalde de Sant Cugat, Lluís Recoder, de vicepresident cinquè.
Tampoc hi ha comissions com les del Parlament, ni es pot fer passadissos i els plens són de tràmit. A més, la Diputació de Barcelona és, juntament amb l'Ajuntament, de les poques institucions que ha estat governat pel mateix partit des del 1979. Amb l'agreujant que, a més, ho ha estat per majoria absoluta.
Els viatges de la Diputació són com els de Benach: l'anterior president del Parlament convidava tota la Mesa als seus desplaçaments oficials. Així ningú els criticava i va poder fer-ne més d'una seixantena arreu del món.
Amb la Diputació, si fa no fa, passa el mateix. Encara recordo el dia que vam publicar que l'expedició de 47 persones a Oslo (Noruega) en un viatge d'estudis per "fomentar la formació i l'intercanvi d'experiències a fi de reforçar la capacitat de lideratge per a definir un model d'atenció en serveis socials eficaç, eficient i de qualitat". Hi van anar alcaldes, regidors, alts càrrecs. Vaja pessebre.
Misteris del finançament local, les diputacions van menys escanyades que la Generalitat o els ajuntaments. Però el que no he entès mai és que un organisme provincial hagi de tenir una ràdio pública, una cadena de televisió local i un diari digital. Fins i tot patrocina uns premis de comunicació local que costen un ronyó cada any. Una herència de quan la Diputació, en mans del PSC, era un contrapoder de la Generalitat, en mans de CiU.
Que consti que, malgrat les aparences, no estic en contra necessàriament de la Dipu. La Llei de Vegueries que ens va vendre Esquerra és fum. I la Diputació de Barcelona ha fet coses tant importants com, per exemple, publicar tota l'obra de Shakespeare en traducció de Josep Maria de Sagarra. Però no sé si amb això n'hi ha prou.
