Jo, als del Macba, els fotaria tots a fora. Inclòs el director, Bartomeu Marí, per baixar-se els pantalons. El director d’un museu, com el d’un diari o el d’una empresa, està per manar. No per fer la figa-flor. Si no en sap, que plegui.
Vostès s’imaginen que haguéssim dit tots plegats si, en comptes del rei Joan Carles, l'estàtuta de la polèmica hagués fet cara de musulmà o de negre?. Segur que tots els que es manifestaven ahir contra la Islamofòbia -la colla de sempre: David Fernández, David Companyon, Jaume Collboni, Oriol Amorós i Joan Tardà- s’haguessin manifestat també contra el MACBA.
Perquè Catalunya és un país curiós en el que sis dies després que matin dos jubilats catalans de vacances a Tunis s’organitzen manifestacions contra la Islamofòbia. I això que a la parella en qüestió no els van matar terroristes catòlics ni protestants ni mormons ni budistes, els van matar en nom d'Al·là. El dia abans es va organitzar una manifestació de rebuig a l'atemptat a la Plaça Sant Jaume i en canvi eren quatre gats.
Però, tornant a l’estàtua, imaginem-nos per uns instants que en comptes de ser Joan Carles I hagués estat Artur Mas o Oriol Junqueras, posem per cas. I s’exhibís al Centre de Arte Reina Sofía, al centre de Madrid. L’exposició podria dir-se llavors “La bèstia i el procés”. O potser no caldria ni canviar-li el nom.
Què dirien llavors els nostres intel·lectuals, els nostres progres, els nostres mitjans de comunicació, fins i tot els nostres friquis?. Perquè el procés sobiranista ha generat també una fauna que déu n’hi do. Almenys abans el hi feia vergonya sortir de l'armari, però ara parlen d’un o altre tema com si fossin veritables autoritats en la matèria.
Què diria també el CONCA si en comptes del rei Joan Carles hagués fet cara de Carles Duarte, el president de l’organisme. Un senyor en teoria sensible al que li agrada la poesia i sempre va amb corbatí pel món. Com si fos un anglès.
O la resta de membres de tan benemèrit organisme: Gemma Sendra -suposo que ja sap que si surt de regidora haurà de deixar el xiringuito-, David Albet, Mercè Gisbert o Pilar Pacerisas. Sempre, clar, que alguns d’ells fossin coneguts més enllà dels respectius cercles artístis i culturals. El rei Joan Carles té un avantatge al respecte: pot caure bé, malament o fatal, però almenys és conegut.
Perquè el CONCA ha fet un comunicat que és per llogar-hi cadires. Com que era divendres no s’hi van escarrassar massa. Havien de plegar d'hora. Amb prou feines tres paràgrafs. En la nota que expressaven la seva “perplexitat”, però “sense entrar en la valoració artística”. Senyal que l’exposició és una merda. Acabaven amb l'afegitó habitual sobre la importància dels "llenguatges artístics".
La veritat és que tenim tant organisme cultural -i tan inútil- que hauríem d’aprofitar l’avinentesa per fer el que no s'ha atrevit a fer el president de la Generalitat: tancar-ne algun. En aquest país hi ha massa gent que viu del cuento. Perquè fins ara teníem el CONCA -una herència del tripartit, per cert- i ara el conseller Mascarell se n'ha empescat un altre: el Consell Social de la Cultura. No sé si per fer el pont al CONCA perquè amb Mascarell, un Maquiavel de la cultura, no se sap mai.
Jo, la veritat, després de mirar-me la foto no he aconseguit trobar cap interès artístic en l’obra de la polèmica. Em sembla més aviat l’habitual intent d'algú per sortir als diaris. Reconec la meva incultura, però la senyora autora de l'obra, Ines Doujak, ha fet res més de bo a la vida?. Ho dic perquè fins i tot té la web en construcció. A veure si l'havia de pagar amb el que li cobrés del Macba.
De pas haurien de fer fora els quatre comissaris de l’exposició: Hans D. Christ, Iris Dressler, Paul B. Preciado i Valentín Roma. Si per fer una exposició d'aquest tipus necessitem fins a quatre comissaris anem ben arreglats. No cal dir, d'altra banda, que s’han afanyat a denunciar “censura”. Un clàssic. Però no és censura, és qüestió de mal gust. D'això se'n té o no se'n té. No hi ha res a fer. Més ben dit: és una simple qüestió d’intel·ligència. Què dirien Leonard o Rafael d'una parida com la que s'exhibeix al MACBA?.
Lepoldo Rodés i Javier de Godó, president i vicepresident respectivament de la Fundació Macba -un museu que paga la Generalitat, l’Ajuntament i el Ministeri- tenen un problema. Com la resta d'empreses que han afluixat la butxaca: Agrolimen, la Caixa, Coca-Cola, El País, Freixenet, Abertis, Banc Sabadell, Puig, Gas Natural o la mateixa La Vanguardia.
Potser tot plegat és una revenja de la renia Sofia, que és la president d’honor de la fundació, pel viatge del seu ex a Botswana amb la Corina, entre d'altres aventures extraconjugals. Però ho dubto perquè és una senyora. La llàstima és que, amb el temps, el Macba hagués pogut competir amb altres museus internacionals com el Moma o el Guggenheim de Nova York. És evident que ara és impossible. Devem ser la riota de l'art modern.
Xavier Rius és director d'e-notícies
