La Joana Sendra, una col·lega de TVE, va fer dissabte la pregunta del dia. Sospito que no fa ni informació política perquè mentre la resta de periodistes només estàvem interessats en el nom del nou partit -tant per tant haver deixat el de Convergència- va plantejar una qüestió d'una lògica aplastant: “Vostè ha dit que el partit es independentista i també republicà. Quina diferencia hi ha amb ERC?”. Francesc Sánchez, que té prou experiència en la matèria, se’n va sortir com va poder.
El nou Partit Demòcrata Català, en efecte, és la nova Esquerra. Els convergents sempre han tingut complexos respecte als republicans. Els hi han dit tantes vegades pijos, dreta catalana o nens de casa bona que estan decidits a passar-los per l’esquerra. Tant en l’eix nacional com en el social. Una mica com Companys, que després del 6 d’octubre, va dir allò de “ara també em direu que no sóc prou catalanista?”.
Però això només fa que deixar orfe una part de l'electorat, que legítimament pot no sentir-se representants pel nou partit. Fins i tot perjudica el procés. El sobiranisme estava cobert fins ara per ERC en el centre-esquerra i per CDC en el centre-dreta. Per això era tan transversal. A partir d’ara, del centre fins a la dreta no hi ha res: n desert, un terreny erm, un penya-segat.
Personalment tinc els meus dubtes que, competint amb Esquerra, aconsegueixin recuperar l’espai electoral perdut. En realitat ja hi han competit fins ara i només han fet que baixar. A Madrid, per exemple, un desconegut fins relativament poc com Gabriel Rufián ha tret un diputat més que tot un exconseller de la Generalitat, Francesc Homs.
Val a dir que no sóc l’únic de pensar així, almenys som dos: en sortir del Centre de Convencions del Fòrum, sota un sol de justícia, m’he trobat una diputada de Junts pel Sí -la identitat de la qual no revelaré per no posar en perill la seva carrera- i pensava exactament igual.
És el mateix advertiment que va llançar el llavors número dos de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, el 30 de maig del 2013 en una entrevista a TVE: “quan un fa el discurs d'una altra formació política sempre acaba guanyant l'original, mai la còpia”. Caldrà veure a les properes eleccions al Parlament -on no sembla que es repeteixi la fórmula de Junts pel Sí- per acabar de comprovar-ho però fa tota la pinta.
Mentrestant algú li hauria de dir també a Artur Mas que o Prat de la Riba o Macià. Però les dues coses alhora no pot ser. Com quan Niceto Alcalá Zamora li va dir a Francesc Cambó, llavors líder de la Lliga, que o Bolívar o Bismarck.
Mas va fer divendres un dels pitjors discursos que li recordo. Com Puigemont, que semblava aquest diumenge que parlés a associats d’un altre partit "aquests dies heu suat fundació”. L’expresident va dir que la nova formació havia de ser el “seny ordenador de Catalunya” i alhora “el vent propulsor de la seva llibertat”. I que havia de tenir "el millor de la mentalitat de Prat de la Riba i el millor de l’esperit d’alliberament del president Macià.”
Això tampoc pot ser: O Prat de la Riba o Macià, president. El lideratge polític a Catalunya ha oscil·lat històricament entre el seny (Prat de la Riba, Tarradellas, Pujol, etc.) i la rauxa (Macià, Companys, etc.). Vet aquí el problema. Mentre la resta de països han fet reformes nosaltres, de moment, ens hem ficat en un atzucac.
