Només els resultats electorals podran confirmar si Solidaritat Catalana per la Independència serà la Esquerra del segle XXI. Com se sap, ERC va néixer menys d'un mes abans de les eleccions del 14 d'abril del 31 durant la Conferència d'Esquerres, que va aplegar al barri barceloní de Sants el Partit Republicà Catalana, el grup de L'Opinió i Estat Català, a més d'altres grups minoritaris com explica Dolors Ivern al seu clàssic sobre ERC ("Esquerra Republicana de Catalunya, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988) (1).
Però, d'entrada, hi ha dues diferències entre Esquerra i Solidaritat. D'una banda la fragmentació del sobiranisme: com podem ser independents si fins i tot els independentistes van desunits?. Encara que al 31 el favorit també era Acció Catalana Republicana, el partit dels intel·lectuals, que es va quedar amb un pam de nas. Qui serà l'ACR d'aquestes eleccions? Solidaritat o Reagrupament?.
De l'altra, no estic gaire convençut que Joan Laporta sigui Francesc Macià -que va ser llavors el pal de paller del partit- encara que hagi passat per la presidència del FC Barcelona. La llotja del Camp Nou no és ben bé l'Exèrcit espanyol ni el complot de Prats de Molló.
Divendres mateix, una jove periodista com Ariadna Oltra, que aviat ho farà millor que el seu mestre, el va posar contra les cordes en una entrevista a TV3. El discurs de Laporta és com el de Ciutadans, però al revès: monotemàtic. Benach té tota la raó quan afirma que no se sap què pensa Laporta sobre energia, drets humans o immigració.
Només faltava la crida a la felicitat en plena eufòria per les primàries. En això el líder de Solidaritat s'assembla fins i tot a Iniciativa. Els ecosocialistes van elaborar el 2003 una proposta per al nou Estatut que incloïa “l’emancipació personal i la felicitat dels ciutadans de Catalunya”. Al final els hi devia fer vergonya presentar-ho i només es van atrevir a plantejar "el dret a gaudir de la natura i a la qualitat de vida’ com a dret ecològic”, segons el llibre del diputat de CiU Francesc Homs sobre l'Estatut (2).
No cal dir, finalment, que la política tampoc és com el futbol. Com pot ser que un president que ho ha guanyat tot no hagi aconseguit arrossegar ningú dels seus al seu nou partit?. És que ni Xavier Sala i Martín. Fins i tot els fitxatges d'Uriel Bertran i Alfons López Tena són sospitosos: el primer l'havien relegat al lloc catorzè de les llistes d'ERC i el segon ni tan sols anava a les de CiU.
Però on pot fer mal Laporta i Carretero és a Esquerra, no a Convergència. A les eleccions del 1999 Maragall no va sortir de president perquè EUiA, que llavors no anava en coalició amb ICV, va aconseguir 44.000, però cap escó. Maragall va treure gairebé 5.000 vots més, però quatre escons menys -56 a 52- que li van impedir ser president quatre anys abans. Com hagués canviat la història recent de Catalunya.
De fet, Puigcercós, en declaracions a Catalunya Ràdio dijous passat, ja convidava Laporta i Carretero a ocupar el centre dreta sobiranista que és com dir que facin la competència a CiU. Prova irrefutable que la direcció d'Esquerra està cada cop més amoïnada per l'efecte Laporta. Però restar vots a Esquerra tampoc és garantia d'èxit electoral.
(1) Sobre la història recent d'ERC hi ha també l'obra molt recomanable del periodista Manel Lucas "ERC: la llarga marxa 1977-2004" (Columna, 2004) i, com a testimoni personal, la d'Agustí Soler -ara a Solidaritat-: "ERC-PI: escissió o cop d'estat a l'independentisme" (Edicions de la Guingueta, 2003)
(2) "Catalunya, a judici" (Ara Llibres, 2010)
