El fet que Miquel Calçada no hagi sortit confirma definitvament no només la pèrdua d’audiència de TV3, sinó una cosa pitjor: la pèrdua d’influència. Com pot ser que una de les estrelles de la cadena no hagi estat elegit per al Senat? Com pot ser que l’home que ha presentat Afers Exteriors durant set temporades s’hagi quedat sense escó?.
Potser cal recordar que és aquell programa que, en la darrera temporada, ens explicava subtilment els avantatges de la independència en una contribució a la causa: d’Eslovènia a Malta passant per Noruega o Romania. Alguns de llarga tradició democràtica com Sudan del Sud, Qatar o Singapur.
Com pot ser que doncs que hagi estat superat pels senadors d’En ComúPodem Óscar Guardingo, Maria Freixanet i Joan Comorera. Ja em perdonararn els al·ludits, però desconeguts per al gran públic. O el jutge Santiago Vidal encara que Calçada cometés la relliscada de principiant de demanar el vot per al candidat d’ERC.
De fet, el balanç de CDC -també a la cambra alta- és testimonial: han passat de sis senadors a dos. N’han obtingut un per Girona (Joan Bagué) i un altre per Lleida (Maria Teresa Rivero). Però tampoc és d’estranyar perquè han estat mesos dient que “marxem”. Llavors què hi hem d’anar a fer al Senat?.
El problema, pel que fa a Televisió de Catalunya, és que va a la seva. El que col·loquialment se’n diu a la seva bola. No se sap qui mana. Com em deia un dia una persona que la coneix bé: “TV3 té vida pròpia, no ho controla ningú”. Hi ha diferents exemples durant els darrers dies.
El presentador del Telenotícies vespre, Toni Cruanyes, entrevistava el passat dia 25 John Carlin per explicar-nos el Brexit. Però com pots entrevistar un periodista que, legítimament, hi estava en contra?. Una persona que el dia abans afirmava en una entrevista: “Si gana el ‘Brexit’ sentiré vergüenza de haber nacido en Inglaterra”.
No hauria estat millor entrevistar un diputat de la UKIP, un tory euroescèptic o simplement un votant que ens hagués explicat perquè ha guanyat el no a la Unió Europea?.
A la nit electoral van fer una taula de debat en la que el representant de l’empresa de sondejos s’empetitia per moments a mesura que els resultats oficials contradeien les previsions.
Però perquè, de periodistes d’aquí, només hi havia Quico Sallés -molt amic meu, que consti- de La Vanguardia i Ferran Espada d’El Punt-Avui. Per no trencar la imatge soft que tenim de Catalunya?.
Espada va arribar a dir, en un moment determinat, que “el sobiranisme arrassa”. Però amb els números a la mà els independentistes (CDC i ERC) han tret 17 diputats, els unionistes (PSC, PPC i Ciutadans) 18 i els partidaris del referèndum (En Comú Podem) 12.
L’endemà, encara en estat de xoc per la victòria del PP a la resta de l’Estat, al programa Divendres van analitzar els resultats electorals. No hi havia cap tertulià proper al PP. Quina imatge pot tenir del PP Tian Riba, per exemple? O Montserrat Nebrera, que va perdre un congrés contra Alicia Sánchez-Camacho i encara està esperant que la rebi Mariano Rajoy?
Potser hagués anat bé convidar-ne un de proper com Nacho Martín Blanco o una autoritat intel·lectual en la matèria com Valentí Puig. Si jo hagués estat Helena García Melero hagués portat un votant del PP de Burgos o de Valladolid per explicar-nos perquè voten Rajoy malgrat tots els casos de corrupció. I si es volen estalviar despeses un de l’Hospitalet, on han superat els 18.000 vots.
No deu ser tan difícil. Al capdavall, al TN vespre van trobar dos votants del PACMA entre els 59.000 que hi ha hagut a Catalunya. En canvi, han estat incapaços de trobar-ne un entre els 7,9 milions que ha tingut el PP a Espanya. TV3 va a la seva. Fa massa temps que la cadena pública confon el periodisme amb el cotó fluix.
