El Fèlix Riera em sembla perfectament capacitat per ser director de Catalunya Ràdio. Al capdavall té una àmplia experiència en matèria cultural i de comunicació perquè ja va ser membre del CAC i del consell assessor de la CCMA. El seu darrer èxit ha estat, de fet, l'acord amb les majors de Hollywood sobre el doblatge de pel·lícules en català.
També ha estat un editor amb vista com va demostrar en aixecar del no res L’Esfera dels Llibres, tasca que li va permetre accedir posteriorment a la direcció editorial de Grup 62 on va posar en marxa col·leccions com la de La Butxaca, entre d'altres iniciatives. Grup 62 no és una editorial més és l'editorial perquè llevat algunes petites que subsisteixen aplega la major part de segells històrics: Columna, Proa, Edicions 62, Pòrtic, Selecta, Destino, etc.
Però una cosa és el Fèlix Riera editor -potser ens coneixem des de fa una desena d'anys-, fins i tot l'alt càrrec del Departament de Cultura; i l'altra el Fèlix Riera director de Catalunya Ràdio perquè forma part de la direcció del partit des del congrés del 2008 i és un home de la confiança de Josep Antoni Duran i Lleida.
CiU s'ha atrevit a fer, doncs, una cosa que no va gosar mai fer el tripartit: posar el dirigent d'un partit al capdavant d'un mitjà públic. És veritat que el tripartit va posar periodistes de confiança al capdavant dels mitjans públics -i hi incloc Mònica Terribas-, però almenys eren periodistes i alguns com la pròpia exdirectora de TV3 amb una llarguíssima trajectòria.
Ho il·lustrarem amb un parell d'exemples: es com si el PSC hagués decidit posar Miquel Iceta de director de Catalunya Ràdio o Esquerra Carod amb l'excusa que és filòleg i col·labora en diversos mitjans de comunicació. L'únic que s'ha atrevit a fer el PSC -i ja em sembla prou gros- és col·locar l'exsotsdirector d'informatius de TVE al consell de govern de la CCMA.
Potser l'únic antecedent que recordo és Joan Majó, que va ser director general de l'encara CCRTV, però ningú no li pot negar a l'exministre d'Indústria -ara en tenim un tast amb els seus articles al diari Ara- la seva trajectòria de gestor. A més, la direcció general de la Corpo no és el mateix que la direcció de Catalunya Ràdio perquè és un càrrec més de gestió econòmica que periodística.
En fi, si CiU nomena ara Fèlix Riera -em temo que ja no hi ha res a fer- res no impedeix als socialistes designar Toni Bolaño director de Catalunya Ràdio si mai tornen al Govern de la Generalitat cosa que, per cert, cada vegada veig més difícil amb Pere Navarro al capdavant. D'altra banda, CiU ha demostrat amb aquesta elecció que dintre de la federació es reparteixen els càrrecs com feia el tripartit: per quotes. La presidència de la CCMA per a un militant de CDC i la de direcció de Catalunya Ràdio per a un d'Unió.
Potser és pel resultat electoral o pel trist paper de l'oposició, però CiU està actuant amb els mitjans de comunicació públics com si hi hagués barra lliure. Abans de les darrers eleccions generals, al líder d'Unió ja se li va ocórrer fitxar d'assessor el presentador del programa informatiu del vespre de Catalunya Ràdio, Joan Barril, sense cap remordiment de consciència ni per per part de l'un ni de l'altre.
En fi, ja s'ho farà. Però a Fèlix Riera li espera ara una feina immensa. Catalunya Ràdio ha aconseguit amb Ramon Mateu un rècord difícilment igualable: perdre el lideratge en totes les franges horàries del dia. No és líder a cap hora perquè si no la passa Rac1, la supera fins i tot la Ser.
Mateu, que a la comissió de control de divendres passat encara es vantava de l'audiència de l'emissora, ha estat recol·locat com a director d'estratègia, un càrrec que estava vacant des del juliol de l'any passat quan el seu antecessor, Oriol Aguilà, va assumir al direcció del Festival de Perelada. Imaginin si és important que porta deu mesos buit.
Riera es fa càrrec per tant de l'emissora pública en plena retallada de les aportacions públiques a causa de la crisi i amb una programació que haurà de refer gairebé de de cap a peus -només se salva el Fuentes i encara segons el darrer EGM- de cara a la propera temporada.
En fi, no s'hi val a badar. La progressiva davallada de Catalunya Ràdio no és d'ara sinó que comença amb Montserrat Minobis que va aconseguir fer fora -o haver deixat escapar, tant se val- dues estrelles de la casa com Toni Clapés i Jordi Basté. Però la culpa també és dels partits, per acció o per omissió, perquè no han resistit mai la temptació de potinejar a Catalunya Ràdio d'una manera o altra.
I una reflexió final: a hores d'ara ja és evident que el govern de CiU no és el govern dels millors. La federació ha actuat en alguns mitjans públics i organismes -de ComRàdio al CCCB- com actuaven els altres: ara en posem un dels nostres. Cosa que, no cal dir, havien criticat aferrissadament quan eren a l'oposició.
Però hi ha una cosa pitjor: manen massa. Comencen a manar a massa llocs -als esmentats hauríem d'afegir l'ACN i potser fins i tot Rac-1- en el benentès que una cosa és manar i l'altra és governar i que manar no vol dir necessàriament governar, però sobretot governar bé. Que trist tot plegat.
Un llibre sense pèls a la llengua:
Crítiques i ressenyes:
http://www.contralabarcelonaprogre.cat/
També em pots seguir al Twitter:
