La primera temptació del polític és culpar a la premsa del seu fracàs. El president de la Generalitat en funcions, José Montilla, ho va tornar a fer en el darrer consell nacional del PSC. En política no hi ha res més fàcil que matar al missatger.

Carod també ho va fer el passat 31 de març, en una entrevista a TV3, en la que va lamentar que que "hi ha hagut un nivell de complicitat modest per part d’alguns mitjans de comunicació cap a l’obra i el tarannà de l’actual govern de la Generalitat".

I l'encara consellera Tura, el 4 d'octubre, també a TV3, hi tornava: "en set anys s'han fet moltes coses, més que mai, però potser no ho hem sabut comunicar bé" després d'una enquesta esfereïdora d'El Períódico que ja augurava la desfeta. Al final, el resultat ha estat pitjor que les enquestes.

Però llevat de La Vanguardia i e-notícies, la majoria de mitjans han escombrat cap el tripartit. La Vanguardia perquè el primer que van fer va ser retallar-li les subscripcions institucionals. I e-notíces perquè com deia la periodista Marta Lasals en un article a l'Avui el passat 28 de setembre ("Brad Pitt no és al govern") la funció del periodisme és ser "implacablement crític amb el poder".

Després de deu anys a la xarxa, els del tripartit ens han batejat sovint com ciu-notícies -els d'Esquerra van ser més subtils i es van empescar allò d'e-brutícies: un dia haurem de parlar d'un paio que encara està amagat al CTTI-, però durant l'últim govern Pujol els convergents ens acusaven de ser e-sociates. Amb més de 300.000 lectors únics al mes -segons les darreres dades d'OJD- senyal que anem bé.

En un llibre infumable que vaig fer l'esforç de llegir ("Una pàtria sòlida en el temps, La Magrana, Barcelona 2006) l'aleshores conseller en cap, Josep Bargalló, encara se'n vantava: "L'enorme volum de recursos públics destinats a subvencionar els mitjans de comunicació s'està reduint progressivament perquè ja s'apliquen els nous criteris, a través d'un procés de transparència i a través d'un concurs públic".

Després Bargalló es va desmentir a si mateix i va fer més de 3.000 subsripcions d'amagatotis a l'Avui. El fill està recol·locat a l'Ajuntament de Tarragona i la dona feia informes per a la Generalitat a base de fotocòpies. Aquest pesonatge, ara políticament desaparegut, va arribar per cert a ser el segon càrrec en importància del Govern. Mans netes, que deien.

Com els favors de Joaquim Llena -el conseller del "gilipollas" en plena campanya- al Segre des de la conselleria d'Agricultura per un import de 130.000 euros. El dia que li vaig preguntar va admetre que se'ls hi havia escapat perquè el que volien era fraccionar el contracte perquè no és notés tant. M'estalvio altres casos de presumpte tracte de favor a  Vilaweb, Cultura 03 o El Punt perquè ara no venen al cas. Ja tindrem prou temps.

Iu Forn, en el seu "Diari d'un progre desconcertat" (Ara Llibres, 16 euros) ja explica que el periodisme és una de les professions amb “més progres per metre quadrat”. Mai, en efecte, la premsa havia estat tan favorable al govern. Sense oblidar que totes les teles (TV3 i Sant Cugat) i ràdios públiques de Catalunya (Catalunya Ràdio, Com Ràdio i Ràdio 4) depenien d'administracions governades pels socialistes.

Si finalment el Govern ha perdut les eleccions és perquè ha perdut també la connexió -el feeling- amb la premsa, amb els intel·lectuals -només calia llegir Josep Ramoneda a El País-, amb la societat civil i, per descomptat, amb els electors. La culpa no era de la premsa.

Però cal recordar que aquest és un govern que va començar fent informes sobre periodistes -va costar el càrrec al Secretari de Comunicació més efímer que ha tingut mai un govern: Miquel Sellarès- i va acabar practicant l'apagada informativa al Carmel entre d'altres mostres de transparència. I això que, en teoria, aquests eren els nostres.