La propera crisi serà la de Convergència. El que passa és que que, fins ara, la processó va per dintre. A les darreres eleccions s’han quedat al final en vuit escons. Atès que el sondeig de TV3 els hi donava 6-7 diputats a Madrid no és un mal resultat: van salvar els mobles.
Però cal recordar que si l’aportació d’Unió era pràcticament nul·la -com semblen indicar els resultats i afirmaven els propis convergents- n’han perdut la meitat. El 2011 en tenien 16. Evito entrar a valorar, per pietat, l'aportació electoral que suposen dues sigles com les de Demòcrates de Catalunya i Reagrupament.
A cada bugada, en efecte, CDC perd un llençol. Abans de les eleccions municiplas, Artur Mas va dir allò que “en aquest moment crucial de la nostra història, la capital de Catalunya, una ciutat amiga del dret a decidir, no la podem perdre”.
La crida a la desesperada va tenir un efecte immediat: Ada Colau va esdevenir alcaldessa de Barcelona. I dijous passat -en una mostra més d’aquesta astúcia que s’ha fet legendària a la política catalana- va augurar que si el sobiranisme català no sortia ben parat “debilitaria el procés” i “afavoriria els adversaris”. Democràcia i Llibertat ha quedat quarta. Com el propi Mas, que anava quart. És un número maleït.
Els indicis vénen de lluny: a les europees ja van quedar segons per darrera d’ERC en un sorpasso que ara s’ha reproduït per primer cop en unes generals. El 27-S van camuflar la derrota en una coalició anomenada Junts pel Sí. I ara han sortit relativament ben parats. Un “balanç raonablement positiu” en definició de Francesc Homs.
Però tot plegat és pitjor: si Convergència patís una sotragada saltarien totes les alarmes. Ara encara hi hauria temps per reaccionar. La propera crisi agafarà, doncs, el partit amb els pixats al ventre. Les successions s’han de fer de manera controlada. I les renovacions quan estàs al poder, no quan estàs a l’oposició.
Amb l’agreujant que no hi haurà una crisi sinó una crisi amb diverses subcrisis. CDC, per exemple, també ha de decidir què fa a l’Ajuntament de Barcelona. Si Xavier Trias, de 69 anys, continua al capdavant o cal plantejar un relleu. I, en aquest cas, si ha de sortir del propi grup municipal o de fora. Potser recordar que el mateix Trias, que venia de Madrid, va necessitar picar molta pedra i dues derrotes consecutives -dotze anys a l'oposició- per aconesguir finalment la victòria. El temps passa volant.
L’exemple més paradigmàtic de crisi d’un partit a Catalunya és potser la del PSC: el 2010 encara tenien la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona, les quatre diputacions -sols o amb Esquerra-, 25 diputats a Madrid i dos ministres, Carme Chacón i Celestino Corbacho. Ara han tret els pitjors resultats de la seva història.
Potser els socialistes, amb unes municipals pocs mesos després, tampoc van saber gestionar la postderrota. Montilla va dimitir l’endemà, però segurament va cometre l’error de voler refredar la crisi cosa que, vista l’evolució posterior, va significar una pèrdua de temps. Els problemes, en política, s’han d’agafar per les banyes.
Josep Antoni Duran i Lleida -el tan criticat Duran- va dir un dia que Artur Mas es carregaria el mapa polític català. Val a dir que el líder de CDC ho ha aconseguit amb escreix perquè a les escissions del PSC o de la pròpia Unió cal afegir la desaparició de CiU. I ara toca Convergència. És inevitable.
De retruc, l'esmentat mapa polític s'ha mogut cap a l’esquerra en només dos mesos. És veritat que no es poden fer extrapolacions perquè eren convocatòries diferents, però el proper rival de Mas -o de CDC- no serà Oriol Junqueras. Serà Ada Colau o el seu partit. I, presumiblement, amb major èxit que Lluís Rabell el 27-S. Allò va ser un experiment.
Ja ho va dir l’alcaldessa de Barcelona després de recordar que En Comú Podem té només dos mesos de vida: “Aquest és l'inici d'un gran canvi”. Es podia entendre per a la resta de l’Estat, però també per a Catalunya. Potser unes eleccions anticipades al mes de març, en el cas que n’hi hagi, és precipitat, però cal recordar que un alcalde o alcaldessa també pot ser diputat o diputada al Parlament. És compatible.
Convergència, amb investidura o sense, ha de començar a preparar-se per al dia després. Al capdavall, Artur Mas (Barcelona, 1956) porta quasi quinze anys com a líder del partit des que va ser designat secretari general l'any 2000 i conseller primer un any més tard (2001). Com més temps passi, pitjor.
