Havíem de ser Dinamarca o Àustria i, de moment, al que més ens assemblem és al Vaticà: allà també hi ha dos Papes. Clar que coincideixen menys. Jo no soc vaticanòleg, però em sembla que el darrer cop que se’ls va veure junts en públic va ser el 22 de febrer del 2014 durant el nomenament de 19 nous cardenals.
Aquí, en canvi, Mas flota en l’ambient. No se n’ha anat del tot. Sembla decidit a passar a la història com la vídua de Jordi VI que, després de la mort del seu marit el 1952, va exercir de reina mare del Regne Unit durant 50 anys. Clar que, en aquest cas, la senyora en qüestió va viure 101 anys.
De fet, Artur Mas ja ha dit que ha fet “un pas al costat”, que no és el mateix que fer un pas enrere. És com aquells vehicles que van pel carril del mig a l’autopista i, finalment, es posen a la dreta per cedir pas. Al cap d’una estona sempre tenen la tempació de tornar la carril del mig com si fos seu.
En l’entevista de Rac1 del passat dia 8, Jordi Basté ja li va preguntar: “descarta tornar a ser president de la Generalitat?”. I Mas va respondre amb un ambigu: “estic a la reserva”. Mentre que Xavier Sardà havia llançat una indirecta uns instants abans: “no sé si li fa ombra a Carles Puigdemont”. “Estem en sintonia total”, va replicar l’expresident. Cada setmana fan “un esquema de col·laboració” per no trepitjar-se en les activitats oficials.
Però hi ha una mica la sensació que està a l’aguait, dolgut per com ha hagut de deixar el càrrec. Van veure el tall que van passar a TV3 de l’entrevista conjunta a El Punt-Avui?. A banda que Puigdemont mai hagués hagut d’acceptar una entrevista com aquesta -era posar-se al mateix nivell- transmetia la idea que qui encara dominava el tema era Mas.
Puigdemont parlava amb un xic bona fe sobre si podrien aprovar els Pressupostos i l’expresident va saltar de seguida amb un paper a les mans. “Això és un acord parlamentari, un acord que diu que el Govern ha de tenir garantida l’estabilitat parlamentària i que la CUP no pot votar, en cap cas, amb els grups parlamentaris que són contraris al procés”, va etzibar.
A part del ressentiment de l’expresident envers la CUP -i sobretot envers la diputada Anna Gabriel- es va veure clarament que era ell qui controlava. Qui remenava les cireres. Qui, en certa manera, tenia la paella pel mànec. Puigdemont, en un extrem de la taula, callava com un bon noi.
Com el consell nacional de CDC del passat dia 6. Jo me’l vaig predre, però a les imatges del TN es veia el president Puigdemont assegut a primera fila, sense dir res. Era la primera reunió del màxim òrgan entre congressos després de la seva elecció i no va prendre la paraula. Això sí, li van dedicar una sonora ovació.
En canvi, Mas va explicar com havia de ser la Convergència del futur per intentar recuperar l’hegemònia: un projecte entre “l’unionisme espanyol” i “l’esquerra populista”. Amb altres paraules: un partit a mida. L’home que porta quasi 30 anys en política -i amb 60 anys d’edat- s’encarregarà de pilotar la refundció de CDC.
El problema de fons és que a Puigdemont l’ha posat Mas. Aquell dissabte 9 de gener estava tan tranquil a Girona i va rebre una trucada d’”urgència” del propi president de la Generalitat per convocar-lo a Palau. La reunió va durar tres quarts d’hora.
El propi va justificar l’elecció de Carles Puigdemont en l'esmentada entrevista a Rac1 perquè “el projecte se’l creu del tot”, té “capacitat de gestió” com alcalde de Girona i és un “nom de consens” no només a dins de Convergència sinó també de Junts pel Sí. Entre els arguments de pes que va donar hi ha també que “quan parla, la gent se l’escolta” o “diu coses interessants”.
D’ençà d’aleshores han coincidit en la nit dels campions del Mundo Deportivo o en la inauguració de la Lína 9. Almenys el president Montilla va excusar la seva presència perquè si no hagués estat la inauguració amb més expresidents per metre quadrat. D’acord, Puigdemont porta només un mes al càrrec. Però li queden disset per demostrar que no serà un president interí: que és ell qui mana.
