A mi em sembla molt bèstia criminalitzar ara l'ANC, però també potser que toquem una mica de peus a terra. Perquè de debò calia posar, per escrit, que cal "el control de les grans infraestructures i fronteres –ports, aeroports,...-, la seguretat pública, les comunicacions" en el seu full de ruta cap a la independència?
No ens ho haguéssim pogut estalviar? Vostès han vist algun entrenador de futbol que vagi explicant la tàctica? Però si fins i tot els entrenaments del Barça, abans del clàssic, són a porta tancada. Estem venent la pell de l'ós abans de caçar-lo. Com si això de la independència fos bufar i fer ampolles. Estigui a tocar.
A més, això com es fa? I, sobretot, qui ho farà? Qui prendrà possessió del port de Barcelona, de l'aeroport del Prat, de la frontera de la Jonquera, de la prefectura de Barcelona?
Els Mossos? Jo que m'he empassat un munt d'actes de graduació a l'Escola de Policia de Catalunya a ple sol -ara Institut de Seguretat pública de Catalunya d'ençà que el Saura la va rebatejar-, no tinc cap dubte que si molts d'ells haguessin d'escollir entre Catalunya i Espanya escollirien Espanya. Vagin a qualsevol comissaria i parin bé l'orella. Segurament hi sentiran més castellà que català.
Llavors qui? El sometent? El timbaler del Bruc? Els escamots d'Estat Català? Voluntaris de l'ANC? Ciutadans normals i corrents? A mi que no em busquin. Jo ja vaig haver de fer la mili. Anem amb compte perquè el país va esverat i no se sap ben bé cap a on.
El que no pot ser és que l'ANC cometi una relliscada com aquesta -fins i tot El País es va apuntar al festival- i després fotem la culpa als altres com si no tinguéssim cap mena de responsabilitat. Dimecres, fent zàpping, vaig enganxar el Divendres de TV3 i em penso que cap dels tertulians -Sílvia Soler, Francesc Romeu, Jordi Barbeta, Manuel Cuyàs, Tian Riba i Sílvia Taulés- feia la més mínima crítica a l'ANC.
L'endemà a l'Ara obrien el diari amb un "L'ANC, en el punt de mira". Fins i tot la meva estimada Pilar Rahola s'apuntava a una defensa aferrissada a La Vanguardia. I El Periódico considerava aquest divendres que està "sota els focus". Però, segurament entre el tremendisme de Juan Carlos Girauta i el passatvoltisme de Toni Albà podríem trobar una tercera via.
Al cap i a la fi, la primera vegada que Catalunya va intentar assumir l'ordre públic per la força -i altres coses- va ser el 6 d'octubre i potser recordar que el conseller de Governació, Josep Dencàs, va fugir cames ajudeu-me. Fins i tot diuen que per les clavegueres. Potser serà una heretgia dir-ho, però el 6 d'octubre, col·lectivament, vam fer el ridícul.
Encara hi ha una altra experiència dolorosa quan, després dels Fets de Maig, el Govern Negrín va recuperar les competències després d'haver enviat 3.000 guàrdies d'assalt des de València per sufocar l'enfrontament entre anarquistes i comunistes pels carrers de Barcelona. Fins a la darrera rehabilitació de l'edifici de Telefònica al Portal de l'Àngel de fa uns anys encara es podia veure a la façana l'impacte d'algun tret.
El problema de fons és qui lidera el procés? L'ANC? El CATN? El Pacte Nacional pel Dret a Decidir? Maragall -en part per treure's les puces de sobre- va deixar en mans del Parlament el procés de l'Estatut i va ser la seva tomba política. El procés l'hauria de liderar el president i, de vegades, sembla que li hagi escapat de les mans.
Perquè, dit amb tot el respecte per l'ANC, quants membres té? Quants n'estan al corrent de pagament? Quina representativitat té? Sempre he dit que, en una democràcia, la força electoral es mesura en vots. I la força de l'ANC, més enllà de la seva indubtable capacitat de mobilització, és una incògnita.
Sempre he pensat que si arribem a ser independents serà més pels errors de l'altre bàndol que pels encerts propis, però en la mesura del possible també hauríem d'intentar evitar cometre gols en pròpia porta. Tot el que sigui soroll ens perjudica.
