Publicitat
La Punteta · 9 d'Agost de 2016. 10:50h.

NACHO MARTIN BLANCO

La Renaixença i el somni de Puigdemont

Llegeixo a l’e-notícies el que va dir el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en l’acte commemoratiu del 125è aniversari de La Casa del Comú a la localitat de Das, en què se celebrava la cessió de l’edifici al municipi que va fer Rossend Arús, periodista i dramaturg català de la segona meitat del segle XIX vinculat a la Renaixença. Puigdemont va voler atribuir a Arús i, en general, al corrent de la Renaixença vel·leïtats independentistes subliminars i va dir tot cofoi: “Avui estem en condicions de fer possible el somni que va tenir tota aquella generació”. 

Llevat que Puigdemont hagi renunciat a la desconnexió i que el somni que estan en disposició de fer possible sigui un altre de més prosaic, s’entén que el president ens vol fer creure que els prohoms de la Renaixença somiaven alguna cosa semblant a la separació entre Catalunya i la resta d’Espanya. Quan un pensa en la Renaixença li vénen immediatament al cap alguns noms: Joan Maragall, Mossèn Cinto Verdaguer, Bonaventura Carles Aribau o Víctor Balaguer, tots ells indubtablement compromesos amb la recuperació de la llengua i la cultura catalanes després de segles de decadència, però també indiscutiblement lleials al projecte comú espanyol. D’exemples n’hi ha a cabassos, però per desmentir Puigdemont n’hi hauria d’haver prou de recordar l’article de Maragall titulat “Visca Espanya!”, dedicat als espanyols no catalans que confonen Castella amb Espanya, en què el poeta es pregunta retòricament per l’espanyolitat dels catalans i respon amb vehemència: “Espanyols? Sí! Més que vosaltres! Visca Espanya!” O el poema de Verdaguer “A la verge de Montserrat”, que diu: “Vostre blau mantell és gran,/abrigau tota l’Espanya,/lo regne de vostre amor,/com un niuet sota l’ala.” O la cantata “Glòria a Espanya” d’un altre prohom de la Renaixença, el compositor Anselm Clavé. No sembla que cap d’ells somiés res del que diu Puigdemnot. Més aviat sembla que el president confon els seus desitjos amb la realitat i els seus somnis amb els del conjunt dels catalans d’avui i d’ahir. En tot cas, atribuir inclinacions independentistes a la Renaixença resulta, si més no, estrafolari.                           

El mateix Rossend Arús, a qui suposadament homenatjava Puigdemont, va ser col·laborador del setmanari La Llumanera de Nova York, una revista catalana i en català editada a la ciutat que diuen que mai no dorm entre els anys 1874 i 1881. En el primer número la revista ja anunciava els seus dos principals objectius: servir com a mitjà de comunicació dels catalans que residien a Nova York, a Cuba i, en general, a tot Amèrica, però també defensar els interessos espanyols a EUA i, sobretot, a Cuba: “Com los enemichs de Espanya que están refugiats en los Estats Units se están per ara molt quietets, La Llumanera los deixa tranquils en aquest numero; peró aixís que moguian els hi donará llenya. En quant á los que estan en la ‘manigua’ de Cuba, La Llumanera voldria ferlos servir de blé”. 

El setmanari, escrit en un català prefabrià, traspuava patriotisme espanyol pertot arreu. En una poesia publicada a l’abril de 1878, el seu creador Artur Cuyàs, també fundador del Círculo Colón-Cervantes i president de la Junta Patriótica Española, expressava la seva posició favorable a la continuïtat de Cuba sota sobirania espanyola: “¡Fills d’Espanya y de Cuba: som germans!/Units anirém lluny. L’amor d’Espanya,/després de la revolta,/á Cuba guardará de nou trastorn,/y creixent en sos camps tabaco y canya/veurem un altra volta/de la prosperitat brillar lo jorn.” Cuba s’havia convertit de facto en una colònia catalana i la posició de Cuyàs era aclaparadorament majoritària entre els catalans, tant a l’illa com a la Península. 

És per això que, per algú que tingui un mínim coneixement de la història, resulta ridícul escoltar polítics i tertulians d’avui -com ara l’exvicepresident de la Generalitat Josep Lluís Carod-Rovira- parlar dels catalans que van donar suport a la causa dels independentistes cubans, com si el seu nombre no hagués estat insignificant i la voluntat de preservar l’illa per a Espanya hagués estat una dèria dels imperialistes castellans. 

Tot això forma part de la pretensió dels nacionalistes de reconstruir la història de Catalunya deslliurant-la de tota responsabilitat en allò que no els interessa de la història col·lectiva d’Espanya. És el cas del colonialisme, però també d’altres aspectes de la nostra història com ara la Inquisició o el tràfic d’esclaus, referents que els nacionalistes tot sovint porten a col·lació en el debat públic per menysprear Espanya com si els catalans no hi haguessin pintat res. Qualsevol que segueixi mínimament les tertúlies catalanes pot donar fe de la insòlita propensió dels comentaristes independentistes a colar en les seves intervencions, com aquell qui res, referències a aquests aspectes històrics com si fossin coses de bàrbars espanyols. No els interessa saber, i encara menys que transcendeixi, que els diputats catalans van ser dels més escèptics quan les Corts de Cadis van abolir el Sant Ofici, ni que alguns dels principals esclavistes espanyols van ser catalans. Presenten Espanya, Catalunya exclosa és clar, com un país endarrerit, ultraconservador i obscurantista, però obliden episodis significatius com ara la Guerra dels Malcontents, una insurrecció de caràcter absolutista i antiliberal, antecedent de les carlinades, que va esclatar a Catalunya el 1827 sota el lema de “Visca el Rei i mori el mal govern!”. 

Com qui sent ploure, els nacionalistes continuen parlant de l’Espanya absolutista i tradicionalista com si Catalunya hagués estat un oasi de liberalisme i progressisme. Òbviament, parlen del franquisme com una cosa completament aliena als catalans, com si no hi hagués hagut cap franquista a Catalunya, com si Franco no hagués entrat per la Diagonal en olor de multituds, com si el tirà no hagués tingut nombrosos ministres catalans o com si no haguessin estat catalans dos dels principals ideòlegs del nacionalcatolicisme, els prelats Isidre Gomà i Enric Pla i Deniel. Així mateix, obvien el fet que -com explica l’historiador israelià Shlomo Ben Ami- és a Catalunya on es troben els orígens immediats del cop d’Estat de Primo de Rivera: va ser la burgesia catalana la que va crear l’atmosfera histèrica que va ungir Primo de Rivera amb l’aureola de “salvador”. Els interessa engruixir la llegenda negra d’Espanya i desvincular-ne Catalunya. Tot ho reconstrueixen o, directament, s’ho inventen. I si la Història no coincideix amb la seva interpretació, doncs pitjor per a la Història. Estan tan convençuts de la potència del seu aparell de propaganda que ni tan sols els preocupa que la seva reconstrucció d’autoconsum no sigui de cap manera compatible amb la historiografia rigorosa dels principals historiadors d’aquí i de fora com ara Jaume Vicens Vives o John H. Elliot. 

Algú pot pensar que no val la pena esmerçar tants esforços a rebatre fal·làcies com la del president i la Renaixença, però, insisteixo, ells fan servir constantment aquesta mena d’implícits espuris i la seva interpretació teleològica de la història de Catalunya va calant. En canvi, si tu goses contestar recordant-los la veritat, llavors et diuen que ets un pesat, que això no interessa ningú i que entorpeixes el debat amb digressions extemporànies. És legítim que el president continuï somiant, però no que intenti fer-nos combregar amb rodes de molí.

Publicitat

12 Comentaris

Publicitat
#12 Cap gros, Palamos, 05/09/2016 - 07:23

Simplement et felicito, molt bo i anim

#11 Rovireta, Vic, 23/08/2016 - 23:17

Article lúcid, serê i equilibrat, que s'acosta molt a l'objectivitat històrica. La manipulació que fa l'independentisme de la història arriba a ser grotesca. Per desgràcia, molta gent s'empassa les seves rodes de molí. Felicitats, Nacho.

#10 Joel, Bcn, 20/08/2016 - 12:44

Què voleu que digui el Nacho Martin Blanco ?
És un nacionalista espanyol visceral que combat amb vehemència tot allò que faci olor de Catalunya nació. Si fos negre seria del Ku-Klux-Klan.

#9 Galderic, Barcelona, 19/08/2016 - 20:10

Per cert l'amic Martín Blanco, obvia amb les seves habituals mitges veritats, que molts dels hereus de les famílies que van recolzar Franco, ara estan radicalment en contra de la independència de Catalunya.
Martín Blanco i la seva dosi habitual de victimisme nacionalista

#8 Galderic, Barcelona, 19/08/2016 - 20:04

L'article demostra l'immens fracàs dels catalano-espanyols com Martín-Blanco per fer veure als " cecs independentistes" de les bondats de seguir sent d'Espanya.
Per cert, afortunadament els membres de la Renaixença" tan espanyols" van tenir la fortuna de no conèixer Franco o Primo de Rivera