Com que una vegada vaig tenir l'oportunitat de barallar-me amb l'alcalde de Martorell, Salvador Esteve, en directe per TV3 al programa de Josep Cuní, crec que la meva opinió tindrà més credibilitat que si no m'hi hagués barallat.
Però de les millors coses que ha fet en aquest mandat ha estat urbanitzar la zona del riu Anoia -i millorar els carrers de la Vila- malgrat la darrera polèmica per la riuada. Fins i tot encara que l'Agència Catalana de l'Aigua hagi imposat una multa de 30.000 euros per les obres.
Estic a favor de complir sempre la legalitat, però no sé si l'ACA -l'alcalde és convergent i l'ACA depèn de Medi Ambient, d'ICV- ha actuat amb la mateixa contundència amb altres ajuntaments que també han acondicionat les lleres dels seus rius com Sant Adrià amb el Besòs o Lleida i Balaguer amb el Segre. L'Anoia havia estat fins ara una claveguera.
Si l'alcalde de Martorell vol passar a la història -a més de per haver guanyat per majoria absoluta en cinc eleccions municipals- el que hauria de fer ara seria un gran parc fluvial en la confluència entre l'Anoia i el Llobregat: seria com el pulmó verd del Baix Llobregat Nord. Martorell, com la majoria de municipis catalans, està plena d'horts il·legals.
I de pas fer pintar -via subvencions- les cases del carrer del Revall i del carrer del Riu, que donen a l'autovia, com les cases de l'Onyar de Girona. Seria un substancial canvi d'imatge per a una ciutat que fins ara ha estat més aviat grisa.
Al cap i a la fí, Martorell és més coneguda pel peatge, la Seat o la planta química de la Solvay -que un dia va visitar el conseller Baltasar i tot, espero que no tinguem mai un ensurt- que per l'Enrajolada o el Museu Vicenç Ros. Un dia els companys de Rac1, quan encara s'emetia Minoria absoluta, van fer una enquesta sobre el poble més lleig de Catalunya i va guanyar Martorell. Fins i tot per davant de Badia del Vallès.
Perquè, en aquest cas, l'Ajuntament no ha construït una nova carretera. Ni tan sols un nou aparcament. S'ha limitat a condicionar una zona que era un cau de merda. L'altre aparcament de la Vila, el del Vapor, també està en zona inundable i funciona des de fa una pila d'anys. De fet, mig Martorell és inundable: als anys 70 la riuada va arribar gairebé fins a la part superior del Pont del Diable. Encara hi ha un monòlit que ho recorda.
Una altra cosa és que l'ajuntament o la policia local hagués badat en alertar del perill de riuades, però la zona està plena de cartells que adverteixen de la perillositat en cas de pluges i Protecció Civil va donar l'avís en tres ocasions divendres passat. Fins i tot se'n va fer ressò el Telenotícies -amb imatges del director general en roda de premsa- després del que va passar amb el temporal de gener del 2010 o la ventada del passat mes de març.
Potser l'únic error que ha comès l'alcalde ha estat sortir per TV3 després de tota la polèmica i dir que "el pàrking continuarà sent igual" i que "si podem en farem més" perquè declaracions així no ajuden precisament a apaivagar els ànims. Però l'actual equip de govern -amb el regidor d'urbanisme, Xavier Fonollosa, al capdavant- ha fet un gran esforç inversor al centre històric de Martorell. A més en època de crisi, que encara té més mèrit. Deu ser dels pocs ajuntaments de Catalunya que ha encarregat obra pública durant els darrers any.
L'anterior tripartit va badar fruit de les seves desavinences internes, com el de la Generalitat, i va perdre l'oportunitat que Martorell deixés de ser un feu electoral de CiU en ple Baix Llobregat. Fins i tot diria que la federació també es va adormir abans de les eleccions municipals del 2003. El que té de bo la democracia és que si no ho fas bé t'envien a l'oposició.
De vegades cal tirar pel dret. Francesc Cambó explica a les seves memòries que la Plaça Catalunya també era un cau de merda i que un alcalde va decidir posar fil a l'agulla: "en una nit, desaparegueren el circ, els cafès i les barraques, es terraplenà l'espai immens, s'hi dibuixà una estructura de jardí i s'hi plantaren alguns centenars de palmeres" (1).
Cal rellegir Cambó. Ara més que mai.
(1) Edicions 62, La butxaca, Barcelona, 2008, pàg 117.
