La meva àvia -la iaia Lola- era una persona digna d’estudi. Va sobreviure tot el franquisme sense parlar ni un mot de castellà. El millor de tot és que no vivia a les profundidats del Pallars, sinó a la Sagrera, en plena Barcelona.
Això sí, quan anava al centre encara deia que “anava a Barcelona”. De quan Sant Martí de Provensals era un poble independent. També pronunciava Sant Andreu, el barri del costat, amb una meravellosa sinalefa: Santandreu. No com ara: San Andreu.
Un dia li vaig preguntar com s’ho feia quan, a la mitja part, els hi feien cantar el Cara al sol al cinema del barri -conegut popularment amb el nom de la Barraca: dues pel·lícules al preu d’una- després de la Guerra Civil. Em va dir que ho feia veure. En pla karaoke.
Doncs a la meva àvia (1908-1998) se li posava la pell de gallina quan, al final del franquisme, sentia la Santa Espina, aquella sardana que comença amb: “Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol”. En aquella època, escoltar-la era un dels actes més subversius que es podia fer.
Per això m’ha sorprès que, en la concentració de la Plaça Catalunya per commemorar la Hispanitat, la sentís quan una minicolla castellera ha aixecat una torra de tres pisos. L’enxaneta, en arribar a dalt, ha desplegat una bandera espanyola.
Abans, la manifestació que venia de Passeig de Gràcia, ja havia exhibit una bandera gegant: la meitat era l’espanyola. L’altra meitat, la senyera. Alguns dels participants també portaven, indistintament, l’espanyola i les quatre barres.
El procés sobiranista ha generat un fenomen curiós. De fet, són dos. El primer és que l’unionisme ha sortit de l’armari. A això ja m’hi vaig referir en un altre article publicat l'any passat i no insistiré.
Ara ja no fa vergonya penjar una bandera espanyola al balcó. Abans només es veien rojigualdes quan la selecció espanyola guanyava la medalla d’or a Barcelona’92 o el Mundial de Sud-àfrica. En ambdós casos, per cert, amb una notable contribució de jugadors del Barça.
No cal dir que tot plegat ha tingut també una traducció electoral: Ciutadans és ara segona força política al Parlament i, a Madrid, tenen 32 diputats. Sí, van perdre vuit escons entre les primeres i les segones eleccions, però han passat de zero a 32. Mentrestant, el senyor Homs està al galliner del grup Mixt.
Però l’unionisme, fins i tot l’espanyolisme, s’ha apropiat també dels símbols tradicionals del catalanisme. Les senyes d'idenitat: la senyera, els castells o fins i tot la Santa Espina. És la propera batalla que s’acosta. Fins ara el sobiranisme deia que Espanya és una democràcia de baixa qualitat. Ara, l’unionisme s'hi ha tornat i diu el mateix de Catalunya.
Alicia Sánchez-Camacho va estrenar la nova estratègia dissabte passat a l’escola de tardor del PP. L’encara presidenta del PP català va denunciar la, en la seva opinió, “pèrdua de la qualitat democràtica” a Catalunya. La batalla del llenguatge serà terrible. I, davant els estats de la comunitat internacional, tenim les de perdre. Al final els catalans agafarem mala fama.
PD/ Aquest article és també un homenatge a la meva àvia.
