Publicitat
La Punteta · 30 de Setembre de 2014. 09:04h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

La síndrome Companys

Mas, amb la seva dona, al darrer debat de política general

A Catalunya tenim, històricament, dos tipus de lideratges: els que fan una feina de formiga, com Prat de la Riba. I els que prefereixen l’èpica a l'estil Macià o Companys. Així ens ha anat com a país. Si tinguéssim un mix segurament ens aniria millor.

N’hi ha prou per llegir l’homenot que li va dedicar Pla a Prat per adona-se’n de tota l’obra de govern de la Mancomunitat: L’Institut d’Estudis Catalans, les Normes Ortogràfiques, la Biblioteca de Catalunya, l'Escola de Treball, el futur MNAC, el salvament de les pintures romàniques, les excavacions d’Empúries, etc., etc.

La Catalunya de Prat de la Riba va establir, en bona part, les bases de la Catalunya d’avui. Sense ell no haguéssim estat el que som. Aquestes dies hi ha al Parlament una exposició sobre l’obra impresa de la Mancomunitat i t’adones de tot el que van fer amb una sabata i una espardenya. Van editar llibres sobre política, agricultura, beneficència, sanitat, cultura, obra pública, ensenyament i hisenda. Fins i tot Mas, ara que hem commemorat el Tricenterari, no para de recordar-ho cada dos per tres. El darrer cop a Cardona. Jo hi era.

Per això estava convençut que, després del desgavell del tripartit, entraria en la primera categoria. Tenia tots els números: pencaire, de sòlida formació, amb idiomes, calvinista fins al moll de l’os, sense embolics de faldilles i, en principi, també sense calés a l’estranger.

Però ha optat per la segona. Al president de la Generalitat se li ha encomanat una mica la síndrome Companys. A Lluís Companys se li atribueix aquella frase de “ara ja no podreu dir que no sóc catalanista” després de sortir al balcó per proclamar l’Estat Català.

Cal recordar en tot cas -l’altre dia tenia una discussió molt interessant amb el meu cunyat al respecte-, que Companys no va proclamar un estat independent sinó “l’Estat Català de la República Federal Espanyola” en suport de la revolta d’Astúries.

Una mica com Macià -ho explica molt bé Toni Soler en el seu llibre sobre el 14 d’abril (1)-, que el 1931 va començar proclamant la República Catalana dins d’una “confederació de pobles ibèrics”, després va ser una “federació ibèrica” i al final va acabar sent la Generalitat gràcies a un andalús, Fernando de los Ríos, i dos catalans, Lluís Nicolau d’Olwer i Marcel·lí Domingo. Toni Soler descriu aquells dies -amb la memorable taca a la camisa de l’Avi a les acaballes- amb la precisió que ho fa el nord-americà John Lukacs amb les relacions entre Hitler i Stalin el juny del 1941 (2) o aquells cinc fatídics dies a Londres el maig del 1940 (3).

Doncs Mas és una mica com Companys. En la seva biografia personal i política no hi ha heroisme: no va córrer davant els grisos, a la facultat hi anava a estudiar, fins i tot va tenir temps d'aprendre anglès. Mas és un empollón -en la seva època el director general més jove de la Generalitat- dedicat a la política. Ve de l’empresa privada o hi torna. Gràcies a Déu no ve del camp de la filologia catalana ni de l’activisme.

L’escriptora Teresa Pous (Llinars del Vallès, 1956) va publicar l'any passat un llibre-entrevista amb ell (4). No és l’entrevista Frost-Nixon, clar; sinó un intent de donar una imatge propera d’un home tan impenetrable com Mas. Ja havíem entrat, per entendre’ns, en això que se'n diu el procés. Però hi ha un dada reveladora.

Saben quina és, almenys fins ara, la gran malifeta que ha fet Artur Mas en tota la seva vida? Que quan va conèixer la seva esposa, Helena Rakosnik, sortia amb una altra noia -és conegut que era la germana de la que va ser delegada del Govern a Catalunya Julia García-Valdecasas (1944-2009)- i quan la va deixar no li va dir que era per una altra dona.

“És un dels pitjors moment de la meva vida -explica- perquè, a més a més, la vaig enganyar. Sempre me n’he penedit, d’això. No li vaig dir tota la veritat. No li vaig dir l’autèntica causa del nostre trencament. No li vaig explicar que havia conegut una altra noia i que aquesta noia m’agradava molt” (5).

Atès que l’Artur i l’Helena es van conèixer en un casament, el 13 de novembre del 1980, i es van casar el 2 de juliol del 1982 d’això fa més de trenta anys. I encara té remordiments!. En el benentès a més, o almenys no ho diu, que no és que s’ho fes amb les dues alhora, sinó que simplement no li va dir que la deixava per una altra.
 
Aquest home -espero que no tinguem una sorpresa com el cas Pujol: jo hagués posat la mà al foc per l’expresident-, és un sant. Per això vol entrar ara en la història per la porta gran en pla Companys.

 

(1) "14 d'abril. Macià contra Companys", Columna, Barcelona 2011

(2) "June 1941. Hitler and Stalin", Yale University Press, 2006

(3) "Five days in London. May 1940", Yale University Press, 1999

(4) "Servir Catalunya. Artur Mas. L’home, el polític, el pensador”, Ara Llibres 2013

(5) Pàg 132

 

Publicitat

50 Comentaris

Publicitat
#33 Casper, Bcn, 08/10/2014 - 09:56

También podrían ser que 5 notas a pié de página cansen mucho. Un nuevo prusés, ésto de las notas.

#32 Casper, Bcn, 08/10/2014 - 09:55

Me parece que Rius está votando. Tranquis, es un prusés muy largo. Si lo sabrá él, que vive del cuento, perdón, de untar la urna.

#31 Novit, Vilanova i corrupció, 07/10/2014 - 22:35

Me niego a dar credibilidad a las malas lenguas, que afirman que no piensas colgar nuevo artículo, hasta que el presente alcance las 3.000 lecturas, y que no piensas ceder, aunque lleves más de una semana de brazos caídos, pq si no jo.des tu media. Un saludo Rius. Y ponte a trabajar leches.

#30 jo, c, 06/10/2014 - 13:05

Rius, ets un tipus repulsiu: censurador, rabiosament de dretes. No m'estranya gens que despertis tantes antipaties.

#28 zenaida, vilanova i la geltru, 05/10/2014 - 11:17

Han convertir Catalunya amb una autonomía...irracional ...se se cap sentir...quina pena!!!