Les eleccions generals del 26-J han esperonat una mica més el complex de superioritat que darrerament exhibim els catalans. Aquell que ja he criticat, de manera infructuosa, en altres ocasions. És bonic predicar en el desert. Confio que, tard o d'hora, es reconeixeran els meus mèrits.
El senyor Rufián va afirmar durant la nit electoral que “l’Estat espanyol s’ha tornat a demostrar que no hi ha cap mena de via de canviiï, que és irreformable: ha tornat a guanyar el Partit Popular”.
Espanya, en la seva opinió, és una monarquia bananera on els electors s’equivoquen de partit: “El PP, que és residual a Catalunya, ha guanyat les eleccions a l’Estat espanyol. Gairebé ha tret un diputat més per cada cas de corrupció que té. El sorpasso l’ha fet a la decència”, ha insistit l'endemà.
No cal dir que això aquest complex de superioritat -la síndrome Rufián- s’encomana també als mitjans. Els mitjans de comunicació, tan públics com privats, tenen molt a veure amb aquest visió idíl·lica, fícticia, irreal que hem bastit de Catalunya entre tots. Fins i tot la Catalunya feudal sembla un paradís. Port Aventura versió edat mitjana.
Els col·legues de La segona hora de Rac1, per exemple, començaven aquest dilluns el seu programa amb aquestes paraules: “un senyor que és incapç d’acabar una frase té tots els números de presidir la propera legislatura i segurament ho farà amb el suport d’un altre home que es menja les branques d’arbre mentre grava vídeos pel carrer: així és Espanya”.
Sí, a mi també m’ha fet vergonya el discurs electoral de Rajoy des del balcó del carrer Génova. Els companys d’El Periódico han tingut la bona pensada de transcriure’l íntegre. Recullo les principals frases: “Buenas noches a todos”. “Queridas amigas y queridos amigos”. "Amigas y amigos", entre d'altres. Quina diferència amb el discurs de Cameron l’endemà del Brexit o el de Sarkozy després de la seva derrota davant Hollande.
Però els catalans no estem mai contents. Ens hem passat sis mesos criticant que a Madrid eren incapaços de fer govern quan aquí en teníem un a tota màquina -ara penja d'una moció de confiança- i quan un candidat treu quasi 8 milions de vots resulta que és un error de la història. No, la democràcia és això. No sempre t'agrada el resultat.
En fi, Rajoy serà un registrador de la propietat que ha arribat a la Moncloa, no és Demòstenes a l’hora de fer discursos, li agrada el ciclisme i el dòmino com bon espanyol i sobretot li falta carisma. Però ell, gairebé amb tota seguretat, tornarà a ser president del Govern mentre que Mas ja no és ni president de la Generalitat.
El 129è president es consolava ahir foten la culpa a Esquerra en un avenç de la campanya que s'acosta: “vull recordar que si ha guanyat un cop més En Comú Podem a Catalunya és perquè no ha estat possible la unitat del món sobiranista” Quatre fidels -TV3 no es atrevir ni a fer un pla general- aplaudien amb cara de circumstàncies. Almenys van salvar els mobles.
No, president si ha guanyat En Comú Podem és gràcies a vostè. Ja és hora que algú li digui la veritat. El balanç de CDC és desencoratjador encara que empatin en escons: han tret el pitjor resultat en unes eleccions generals, han quedat tercers, han perdut un 1%, quatre dels sis senadors que tenien -no ha sortit ni una estrella de TV3 com Miquel Calçada- i no han guanyat en cap de les quatre circumscripcions electorals. Ni tan sols a Barcelona ciutat. Amb un congrés dintre de quatre dies, el futur és presenta enlluernador.
