Publicitat
La Punteta · 14 de Març de 2012. 13:10h.

XAVIER RIUS

Punt de mira

La Teresa Pàmies i jo

La Teresa Pàmies no ho sap, però sempre que passava per la plaça de la Bonanova me'n recordava d'ella. Dic passava perquè des que vaig tenir la sort que em van fer fora de la Universitat Internacional de Catalunya -si no tens carnet de l'Opus malament- hi passo poc. Ara els meus barris naturals, per raons professionals, són la plaça de Sant Jaume i al costat del zoològic.

Però sempre me la imaginava, amb 21 anyets, arrencant llambordes per aturar els franquistes que baixaven pel Tibidabo "amb el fusell a la mà, baioneta calada i el sol d'aquell fabulós matí de gener". Ho explica ella mateixa en un vell exemplar de 'Quan érem capitans' -de l'Editorial Dopesa, premi Joan Estelrich el 1974- que guardo com una relíquia. "De la fugida de Barcelona el 26 de gener del 1939 no oblidaré mai una cosa: els ferits que sortien de l'hospital de Vallcarca" explica unes planes més endavant i "com s'arrossegaven per terra els sense cama". Fa posar els pèls de punta.

Era el novembre del 96. Va ser la primera obra que vaig llegir de Teresa Pàmies. Després en vindrien més, esclar: les 'Cròniques de nàufrags' (abril del 97), el 'Testament a Praga' (desembre del 97), 'Massa tard per a Cèlia' (gener del 98), 'Quan érem refugiats' (maig del 99) i finalment l''Informe al difunt' (març 2008) sobre el seu marit, Gregorio López Raimundo, que va morir el 17 de novembre del 2007. Si me'n recordo de la data no és per un excés de memòria, sinó perquè tinc l'hàbit d'apuntar-la a la primera plana de cada llibre que he llegit.

La Teresa Pàmies era una dona amb collons, malgrat que biològicament era impossible. Conec poques dones d'aquesta categoria a Catalunya -la Pilar Rahola, la Monterrat Tura, la Rosa Maria Cendrós- perquè aquí s'estila la quota femenina i acaben nomenant Caterina Mieras de consellera de Cultura. Res a veure del que trobem a Europa: de Margaret Thatcher a Simone Veil, per posar un exemple de cada banda.

El 17 de novembre del 2008, per exemple, va escriure un article a l'Avui en què aquesta vella militant de la JSU defensava fins i tot el copagament: "Amb un servei de salut tan deficitari és aconsellable, i no únicament per raons econòmiques ni com a solució de la crisi, sinó pel seu contingut sociopedagògic, d'efectes regeneradors d'una ciutadania donada a la picaresca". "El tema -afegia- bé mereix un debat a fons, i encara el tenim pendent". I continuem igual.

També recordo el seu comiat com a columnista aquell 18 de novembre del 2009: "La decisió de renunciar a la meva col·laboració al diari AVUI té el mateix motiu que el meu comiat, fa uns mesos, de Catalunya Ràdio, expressat als oients en el seu dia. O sigui: que el temps no perdona. I això es pot explicar de moltes maneres quan has complert 90 anys. No és moment de fer balanç, ni projectes per al futur, que els vells tenim limitat, car tots portem una data de caducitat".

Em sap greu dir-ho perquè van patir molt, però la Guerra ens ha deixat una gran literatura. Teresa Pàmies, però també George Orwell amb el seu 'Homenatge a Catalunya' -era impossible que la República guanyés la guerra-, el '556 Brigada Mixta' d'Avel·lí Artís-Gener -i les seves memòries senceres, que no em canso mai de recomanar-, 'Els vençuts' de Xavier Benguerel -i la segona part: 1939-, 'Unitats de xoc' de Pere Calders i 'La derrota' d'Estanislau Torres, entre d'altres. Sense patiment no hi ha literatura.

Un crític com Joan Triadú defensa a les seves memòries (2008) que, malgrat el franquisme i les vicissituds, el segle XX ha estat el segle d'or de la literatura catalana. Jo em pregunto si els que vénen ara sabran estar a l'altura dels que se'n van o si la literatura catalana -com la resta del país- ha entrat també en una fase de declivi. Hem encetat la segona decadència de la nostra història?

 

Si t'agraden les coses clares t'agradarà aquest llibre (11,4 euros):

http://www.contralabarcelonaprogre.cat/

També em pots seguir al twitter:

@xriusenoticies

Publicitat
Publicitat

4 Comentaris

Publicitat
#4 karla, BCN, 14/07/2012 - 01:47

Dir que la Pàmies era "una dona amb collons"... té pebrots!!
Quina llàstima que ni els bons escriptors sapigueu dir que una dona té empenta sense haver-hi de posar els collons pel mig.
Ja ho entenc que estigueu orgullosos del vostre parell d'ous, però les dones tenim altres coses, segur que ho saps.

#3 oriol, Barcelona, 15/03/2012 - 20:58

Bones obres, les que cites sobre la temàtica de la guerra civil o dels 3 anys. Segons el meu punt de vista, hi falta la gran novel·la, sempre estranyament oblidada, sempre bandejada: "Incerta glòria". La recomano, és extraordinària.

#2 FERRAN, BARCELONA, 15/03/2012 - 16:38

Aquesta dona, sense dubte pel seny que dóna l'experiència, representava una esquerra no demagògica ni maniquea que tant necessitaríem als nostres dies. Molts no se n'adonen que, el copagament, ve a salvar el sistema públic de salut, no pas a ahinilar-ho.

#1 Neusbcn, Barcelona, 14/03/2012 - 15:11

Quin article tan maco. Suposo que li agradarà al Sergi Pàmies, fill de la Teresa y del Gregori però que porta el cognom de la mare per raons de la clandestinitat del pare. Amb la mort de la Teresa Pàmies s'acaba gairebé una època. Sergi, una abraçada i continua amb la teva lucidesa i escepticisme.