Publicitat
La Punteta · 30 de Gener de 2015. 13:31h.

XAVIER RIUS

Director d'e-notícies

La tonteria progressista

Martorell

El primer que cal fer per combatre el terrorisme islàmic, també a Catalunya, és acabar amb la tonteria. Fins i tot malgrat que jo no hagués publicat mai les vinyetes de Mahoma. En això, sóc com el Papa, que deia que no es podia anar pel món provocant. I això que no vaig passar de la primera comunió.

Al pobre Francesc, de tornada del seu viatge a Filipines, se li va ocórrer dir que si algú insultava sa mara podia esperar ”un cop de puny” i tots els progres se li van tirar a sobre. Per allò que, en aquests casos, cal posar també l’altra galta. Encara que segur que ells mai ho farien. En canvi, jo vaig pensar que, per primera vegada, hi havia un Papa que semblava humà.

Em sap greu pel director d’El Jueves, José Luis Martín, que sé que també ens llegeix, però no m’ha agradat mai aquest tipus d’humor. Prefereixo la subtilesa a l’estirabot. De fet, jo tampoc hagués publicat mai el Príncep d’Astúries donant pel cul a la Letizia, com aquella famosa portada de juliol del 2008. Potser és la meva manca crònica de sentit de l’humor. Tinc tots els números per morir jove.

Malgrat tot, en pla Voltaire, defensaré fins a la mort el dret a fer-ho. Encara que la frase -em sembla ens ho va explicar un dia Oriol Junqueras en un ple del Parlament- no sigui de Voltaire. I, per descomptat, res justifica una carnisseria com aquella.

Però, com deia, aquell fatídic 7 de gener vaig començar a rebre comunicats edulcorats. El CAC expressava la condemna “més absoluta”. Fins i tot desitjava “la recuperació de les persones ferides”. Què volien, què és morissin?. Els companys de la CCMA apel·laven a la "total defensa de la llibertat d’expressió” i els de CCOO sortien amb ello del "periodisme crític”.

CDC ho considerava “un atac contra la llibertat d’informació”, però ni tan sols s’atrevia a parlar de terrorisme islàmic. El devia haver fet l’Àngel Colom. Almenys els d’Unió recordaven que “els agressors han invocat el nom d’Al·là després de cometre els assassinats” i culpaven dels fets a “sectors l’islamisme radical”.

En efecte, la majoria de comunicats -inclòs el de l’Asociación de Amigos del Pueblo Marroquí, per cert-, parlaven d’”atemptat”, d’”atac”, “brutal atemptat”, “assassinat despietat”, “assalt terrorista”, però sense especificar la procedència. Fins i tot malgrat les evidències: els autor havien cridat “Al·là Akbar" (Al·là és gran) abans de matar a sang freda una dotzena de persones i van proclamar que volien “venjar el profeta”.

Perquè, com deia Xavier Roig en un article a l’Ara el passat 16 de gener ("Charlie Hebdo i l'islamisme, encara"): “els que van atemptar contra Charie Hebdo no eren terroristes budistes. Ni terroristes mormons. Ni tan sols terroristes a sequeres. Eren terrorisques islamistes que van matar en om d’Alà”.

Aquí, els únics que s’han atrevit a parlar sense embuts han estat -a més d’un servidor-: l’esmentat Xavier Roig, Pilar Rahola, Joan B. Culla i Juanjo Navarro que, el passat 23 de gener deia a El Punt-Avui (“Vèncer EI”) una cosa tan assenyada com aquesta: “L'Estat Islàmic d’Iraq és el nou enemic principal d’Occident”. Espero que els d’Unitat contra el Feixisme no ho hagin vist perquè el crucificaran.

No insistiré en aquest punt perquè ja ho va fer Joan B. Culla a El País. (“Un crimen desdibujado”, 14 de gener del 2015) quan va haver de de recordar que quatre de les víctimes del supermercat kosher eren jueves i que havien estat assassinades “para defender a los musulmanes oprimidos, especialmente en Palestina”.

“En una curiosa inversión de roles, estos días la prensa española se ha referido mucho más al potencial ascenso de la islamofobia que a la realidad palmaria de una judeofobia mortífera. Se ha especulado incluso con el riesgo de un maccarthismo antimusulmán; pero al menos yo no he sido capaz de leer ningún análisis serio sobre en virtud de qué asociaciones o mecanismos mentales un puñado de judíos practicantes que estaban comprando comida en los confines de París son responsables de la situación política en Oriente Próximo o del drama palestino”.

Perquè el que tampoc entenc és que Islamofòbia ha esdevingut la paraula de moda, però a l’Orient Mitjà estan exterminant els cristians -i no només a l’Orient Mitjà: també a Àfrica- i ningú parla de Cristianofòbia. I que consti que, com ja he dit en alguna ocasió, jo no vaig passar de la primera comunió, em vaig passar pel civil en dos minuts a la Plaça de la Mercè i els meus fills no estan ni batejats.

Però els únics que ho han recordat han estat han estat personalitats tan diverses com Josep Maria Carbonell, Josep Maria Cullell, Eugeni Gay, David Jou, Josep Miró i Ardèvol, Jordi López Camp i Francesc Torralba que, diumenge passat publicaven un article d’opinió  a La Vanguardia (“Els cristians d’Orient Mitjà en perill, 25 de gener del 2015) en el que advertien que “són forçats a convertir-se, pagar un impost o exiliar-se, i en altres casos són directament exterminats”.

“El principal front de persecució dels cristians al Pròxim Orient -continuaven- és l’extremisme islamista, però també hi contribueixen les delacions per part de veïns, coneguts o companys de feina pel fet de no ser musulmans”. Se’n recorden a Kenia? Van parar un autobús i van matar 28 cristians a peu de carretera.

Però aquí ens l’agafem amb paper de fumar. Els companys de Cuatro es van afanyar a emetre un reportatge l’endemà dels atemptats de París en el que asseguraven que “La comunidad musulmana en España condena de forma unánime el atentado en Paris contra la revista Charlie Hebdo”. Unànime?. Com ho saben.

Entrevistaven algunes persones de confessió musulmana i també advertien ja contra la Islamofòbia. Un d’ells, un veí del barri granadí del Albiaicín, “de mayoría musulmana”, assegurava “vivimos en convivencia, estamos superbien”.

Com si la immigració no provoqués problemes de convivència. Ja li va etzibar Heribert Barrera a Enric Vila el dia que aquest li va preguntar per les friccions a Premià o Ca n’Anglada: "I on volia que es produissin els esclats? a la Bonanova?. Els problemes sorgeixen allà on hi ha contacte físic".

Fins i tot entrevistaven una senyora gran del barri d’El Príncipe de Ceuta, tapada de cap a peus, que deia “pues la verdad yo estoy en contra de esto”. Només faltaria. Vostès creuen que si algun musulmà estigués a favor dels atemptats de París hagués sortit per la tele per dir-ho?.

De fet, l’esmentat barri del Príncipe ha tornat a sortir als diaris darrerament -em temo que no és la primera vegada i tampoc serà l’última- perquè dies enrere van detenir quatre presumptes gihadistes membres d’una cèl·lula de l’Estat Islàmic “disposats a immolar-se” en expressió del ministre de l’Interior.

El mateix dia -estem parlant de l’endemà dels atemptats: el 8 de gener-, quan es va fer el minut de silenci per “la barbàrie terrorista” de París- vaig fer un tuit escèptic, com correspon a aquesta professió, amb aquest contingut: “el minut de silenci s’ha seguit també a les banlieueus?”.

Perquè la retransmmissió que va fer TV3 de la manifestació, sobretot de la presència del president Mas entre tants líders mundials, va ser impecable. Però encara estic esperant que enviïn un equip del 30 Minuts a alguna banlieue. Per retransmetre la manifestació pels Camps Elisis potser no calia tant desplegament.

Llavors va saltar un tal Aleix Renyé, un col·lega de la Catalunya Nord, dient que sí, que també s’havia seguit a les banlieues. Quan li vaig elogiar el seu do de la ubiqüitat em va donar lliçons: “diguem que conec la realitat francesa una mica millor que tu”.

Malauradament l’endemà el desmentia Le Figaro. Quan li vaig enviar el link em va respondre amb un “Normal, Le Figaro és un diari de dreta a França que li agrafa fer por amb les banlieues, com vostè”.  

A mi, Le Figaro sempre m’ha fet molt de respecte perquè és el primer lloc on va publicar Marcel Proust. Però, a banda d’aquest detall, uns dies després se’n feia ressò La Vanguardia i TV3. Fins i tot El Periódico, que juraria que tampoc és de dretes.

Semblava com si Occident, i de retruc la premsa occidental, tingués remordiments de consciència. Sí, d’acord: Occident és el pacte Sykes-Picot, el cop d’estat a Algèria el 1991, les intervencions a Iraq -era el petroli, estúpids- o l’Afganistan. Però un atemptat és un atemptat. No li canviarem pas el nom a aquestes alçades.

La premsa, en canvi, va reaccionar de seguida destacant també l’existència de víctimes musulmanes. Com el policia Ahmed Mrabet, rematat a sang freda al mig del carrer. Però és sabut que l’Estat Islàmic són sunnistes i que estan a matar amb els xiïtes. De fet, d’ençà de l’aiatol·là Khomeini, s’havia creat la falsa impressió a Occident que els més radicals eren els xiïtes. Doncs, no. Els sunnistes han aconseguit superar-los.

Tot seguit es van convertir en herois alguns com el dependent del supermercat kosher, Lassana Bathily, que va ajudar als clients amagats. Certament ho era. Però que volien que fes? Què els lliurés als seus captors?. Ja ho va dir ell mateix: “no vaig amagar jueus, vaig amagar ésseres humans”.

Tant se val, la conclusió va ser unànime: una onada d’Islamofòbia recorria Europa. És veritat: a e-notícies vam ser dels primers en dir-ho. Aquell mateix dia la notícia va quedar relegada al Telenotícies migdia. I el passat 24 de gener, a La Vanguardia, els 128 actes islamòfobs eren amb prou feines una columneta en plana par.

Al diari Ara es van afanyar l’11 de gener a fer dues planes amb “reflexions” sobre el tema amb personalitats de l’estil Dolors Bramon, Francesc Torralba, Neus Bonet o Sami Naïr -tant de bo tots els musulmans fossin com ell-, entre d’altres. El titular era explícit: “Atrapats entre el fanatisme jihadista i la islamofòbia” . Però, collons, la islamofòbia havia matat algú?. A Europa sembla que hagim d’anar demanant perdó.

I a La Vanguardia titulaven el 14 de gener: “Berlín surt al carrer contra el terror islamista i la islamofòbia”. Calia també posar-ho al mateix sac?. En certa manera, els atemptats de París van posar en guàrdia la premsa, ves per on, contra l’ascens de la ultradreta a Europa i contra Pegida. Va ser una relació causa-efecte.

Però, amb franquesa, jo vaig pensar: a veure si al final els de Pegida tenen raó. Al capdavall s’han autobatejat Europeus Patriòtics contra la Islamització d’Occident i els autors dels atemptats contra Charlie Hebdo, els germans Kouachi, havien nascut a París. No pas a una remota regió d’Afganistan o de Nigèria. Com l’autor de l’atemptat contra el supermercat kosher, Amedy Coulibaly, que també era francès.

I el responsable dels set morts a Tolosa l’abril del 2012, Mohamed Merah. O el dels quatre morts al Museu Jueu de Brussel·les el maig de l’any passat, Nemmouche Mehdi. Ambdós francesos de segona o tercera generació encara que d’origen algerià. I els que van degollar aquell soldat anglès en ple Londres el maig del 2013. Eren anglesos encara que, en aquest cas, d’origen nigerià.

Però “Dresden manté la bandera islamòfoba” proclamava El Punt-Avui el 13 de gener. El fet que el seu líder, un tal Lutz Bachmann, hagués de dimitir per disfressar-se de Hitler confirmava les connexions neonazis de la plataforma segons tota la premsa. El príncep Harry d’Anglaterra també es va disfressar d’oficial de les SS el 2005 i això no confirma les connexions de la casa reial anglesa amb el nazisme encara que, de fet, tenen orígens alemanys. En efecte, eren els Saxònia-Coburg-Gotha. Es van canviar el nom a la I Guerra Mundial. La reina Victòria s’havia casat amb Albert, un príncep alemany. Quan va enviudar li va agafar una depressió de cavall -va estar dos mesos sense sortir de casa- que va fer tremolar tot l’Imperi perquè se l’estimava molt.

Tinc la sensació que l’únic que va entendre que a Pegida era una cosa de classe mitjana va ser el corresponsal d’El País a Berlín, Luis Doncel, que va publicar una crònica el 16 de desembe després d’assistir a una de les famoses marxes en la que afirmava que hi havia vist “familias con hijos adolescentes. Parejas de jubilados. Grupos de amigos recién salidos del trabajo”. També “algún joven forzudo con la cabeza rapada podría recordar al prototipo de participante en una manifestación ultra, pero eran una aplastante minoría”.

Com la ultradreta. Vostè creuen que el Front National hagués guanyat les darreres eleccions europees a França si l’haguessin votat només ultres?. En aquest cas va ser un altra corresponsal del mateix diari, la de París, Gabriela Cañas, la que ho posava de manifest.

Va fer un reportatge, l’1 de desembre del 2014, sobre la localitat d’Hénin-Beaumont, a la regió de Pas de Calais, ara feu del FN. La periodista explicava que “hace dos años, cuando El País visitó Hénin-Beaumont, era difícil encontrar ciudadanos que admitieran ser simpatizantes del Frente Nacional. Ahora es tarea sencilla. ‘Por supuesto que he votado al FN y estoy muy contento. Les voté en las municipales y en las europeas. No es necesario ser de extrema derecha para hacerlo”, li deia un dels entrevistats. La frase resumeix la penetració de Le Pen a les classes mitjanes.

Com pot ser que l’esquerra haig deixat en mans de la dreta el discurs sobre immigració? Encara pitjor: en mans de l’etxrema dreta. Perquè més enllà de les declaracions solemnes, Le Pen va afirmar -a més de carrregar conra el “bonisme de l’esquerra- que “no nos enfrentamos sólo al terrorismo, sino a un problema social mucho más general” i que Schengen havia esdevingut “un paraíso para las filiales terroristes, las mafias y los yihadistas”.

Hi estic d’acord. A mi també m’agrada també viajtar només amb el DNI per tota la UE, però com pot ser que un paio que entri per Ceuta pugui arribar, posem per cas, gairebé fins a l’Àrtic sense cap control fronterer?. Ja hem begut oli.

En vaig ser conscient el dia que, amb la família, vam travessar l’antiga frontera de Somport, a Aragó, l’estiu del 2013. Estava plena de grafitis. Feia pena i tot. I això que no m’han agradat mai els uniformes. I el Nadal passat, al costat de l’antiga duana de de Bourg-Madame (La Guingueta d'Ix), anunciaven l’apertura d’una pastisseria. Com si contra el gihadisme poguéssim combatre a base de pastissets de crema.

Però tant sel val. A El País titulaven el 10 de gener, només tres dies després dels atemptats: “La ultraderecha endurece su campaña antimusulmana” a cinc columnes. “El británcio UKIP considera que el problema es el multiculturalismo” destacaven alhora que recollien una cita del líder del partit, Nigel Farage: “la obsesión por fomentar una sociedad multicultural en Europa ha creado una quinta columna en Occidente”.

Però la veriat és que, el multiculturalisme, ja no el defensa ningú. Van començar qüestionant-lo  Merkel, Sarkozy, Cameron. Però ara ho fa fins i tot Ed Miliband o Francesco Rutelli que, durant una època, va ser l’esperança de l’esquerra. Fins i tot de l’esquerra catalana. Era molt amic de Pasqual Maragall.

A El País recollien també una declaració de Geert de Wilders, al que definien com “líder xenófobo holandés”, segons la qual “el Islam es una ideología que persigue someter todo el mundo a la sharía”.

Però llavors em va venir al cap un reportatge publicat el 5 de novembre del 2011 a a l’ABC en el que explicaven que hi havia un grup a Dinamarca anomenat Ahlu Sunah Wa Jammah (Els seguidors del Profeta), “que pretenden establecer la sharía (ley islámica) en Dinamarca y, por extensión, en el resto de Europa”.

"Los seguidores del Profeta -explicaven- pretenden empezar patrullando los barrios de Tingbjerg y Nørrebro, para extender después su vigilancia al resto de Dinamarca y asegurarse de que los ciudadanos no beben, no juegan, no van a la discoteca y no violan ninguna de las reglas de la sharía. Una policía 'moral' que actúa durante las 24 horas del día”.

Sí ja sé el que diran: era l’ABC, però recollia cites textuals d’un dels membres. “Todavía no podemos aplicar ningún castigo -afirmava-, porque estamos en Dinamarca y nos meterían en la cárcel. Pero patrullamos las calles y, cuando vemos a alguien que incumple los mandamientos de la sharía, hablamos con él e intentamos convencerle de que lo que hace está mal. El objetivo final es sustituir la democracia por la sharía. Somos misioneros del Islam".

És com l’ascens d’Alba Daurada a Grècia. Enlluernats per la victòria de Syriza ha passat gairebé desapercebut a casa nostra. Els únics que s’hi van referir l’endemà són Xevi Xirgo a El Punt-Avui i Sebastià Alzamora a l’Ara. Però són tercera força política amb 273.000 vots -un 6% dels electors- i 17 diputats. Amb el líder a la presó i fotent mítings per telèfon mòbil!.

Els d'Alba Daurada fam tanta por -recordo aquella roda de premsa que van fer posar els periodistes dempeus- que ni Marine Le Pen ha volgut fer grup parlamentari amb ells a Brussel·les, però vaig entendre el seu ascens veient el TN vespre el 6 de setembre del 2012.
 
El Telenotícies explicava el tràgic naufragi d'un pesquer amb immigrants sense papers -amb una seixantena de morts, 28 dels quals eren nens- i una veu en off informava que "el 80% de les entrades clandestines es fan per Grècia".

De fet, segons dades de l'agència europea Frontex, “l’any passa es va detectar l'entrada il·legal a Grècia de 37.220 persones, més de la meitat de la xifra registrada a les restants fronteres europees”. A Atenes es concentren “bona part del milió immigrants i refugiats (amb papers i sense papers) que viuen a Grècia. Les dades són d’El Periódico: "Grècia, la porta d'entrada", dilluns, 7 d'octubre del 2013.

Després van saltar també tots els experts en drets humans. “Terror antiterrorista” advertien a El País: “los problemas de seguridad no deben afontarse con un activismo legislativo que afecte a los derechos individuales”. “Retallant llibertats”, lamentaven a El Periódico.

Fins i tot El Punt-Avui (“Mesures visibles, inútils i invisibles”) aprofitaven per carregar contra “el Partit Popular i el ministre Jorge Fernández, que ja s’han posat al davant de la corda de la seguretat, garantint un registre de passatgers aquest mateix any per a l’Estat”.

Jo també estic a favor d’un respecte escrupulós dels drets humans o és que es pensen que Abu Graib i la tortura afavoreixen el combat contra l’Estat Islàmic?. Però el que tampoc pot ser és que el Parlament Europeu tingui bloquejat des de l’abril del 2013 un registre de passaters -l’anomenat Passenger Name Record- per intentar controlar la gent que viatja a Síria o Iraq via Turquia. Al minut de silenci per les víctimes dels atemptats de París més d’algun eurodiuptat se li hauriade caure la cara de vergonya.

A mi també m’emprenya haver-me de treure el cinturó quan agafo l’avió -però no m’he tret mai els pantalons com el Laporta- i no poder passar ni una botella d’aigua. Fins i tot he arribat a pensar que era el negoci perfecte per a les empreses de restauració de les zones internacionals dels aerports. Però què hi farem. No baixarem pas ara la guàrdia.

Ja em perdonararan però, en aquests temes, tenim una intel·lectualitat que se l’agafa amb pinces. El 20 de gener llegia un article a l’Ara (“La immigració al país de la llibertat, la igualtat i la fraternitat”) d’una sociòloga, quota ICV a les tertúlies de TV3,  que assegurava que “les brutals morts de París  han sacsejat emocionalment la ciutadania europea, alhora que han fet emergir el paradigma de la globalització, últimament oblidat en les anàlisis i els mandats polítics”.

Jo sóc el Ferran Rodés i el que sacsejo és la direcció del diari. Ara resulta que la culpa dels atemptats de París és de la globalització o dels paios que van empunyar els kalashnikov?.

Per això, després van fer uns esforços enormes per desvincular el terrorisme islàmic del fenomen de la immigració. Home, només faltaria. No tots els musulmans són terroristes, però és evident que totes els gihadistes són musulmans. És el que deia abans Xavier Roig.

De fet, sí que hi ha una vinculació. A Bèlgica una setmana després desmantellaven, a trets, una cèl·lula terrorirsta -ara ja no parlem de llops solitaris- que estaven a punt de fer un “atac immiment i d’envergadura”.

L’operació es va dur a terme a la localitat de Verviers, al sud del país, però també a Vilvoorde i el barri de Molenbeek “de población mayoritariamente musulamana” explicava un diari tan poc sospitós de simpatia amb l’extrema dreta com El País el 16 de gener.

Per què Bèlgica surt com el país que, proporcionalment ha enviat més gent a fer la mili a Síria i Iraq?. Perquè és el país, que proporcionalment, té una comunitat islàmica més elevada. Bèlgica té 11,2 milions d’habitants: 672.000 són musulmans, el 6%. Calculen que hi tenen 300 voluntaris lluitant a Síria i Iraq.

Dir-ho no és racisme, és simplement estadística. Es com els detinguts la setmana passada a Espanya. On van ser detinguts? a Pedralbes o a la barriada del Príncipe de Ceuta?. Però un detall: a Espanya hi ha més de 800.000 marroquins, dels quals 270.000 a Catalunya i, d’aquests, 161.000 a Barcelona. Quants tenen temptacions gihadistes?.

De fet, hauríem de veure el que ha passat a França per replantejar-nos moltes coses, també en política d’immigració. Perquè sense política d’immigració tampoc podem fer política antiterrorista. Si Espanya és un formatge gruyère què volen controlar?. Estan limitant el fenomen gihadista -també el conseller Espadaler en la seva darrera intervenció al Parlament- a una simple qüestió d’odre públic. I no ho és.

Ja ho va dir Obama el passat dia 16: “Europa ha d’integrar l’Islam”. Com Hollande que es va afanyar a dir que “els musulmans són víctimes”. O fins i tot Manuel Valls, que va admetre que França té “un apartheid social territorial i ètnic”.

Però el primer per integrar-se és la voluntat d’integració. Si no tens voluntat d’integració en la societat d’acollida no serviran de res els ajuts socials, les subvencions, les facilitats. I la identitat religiosa, cultural i social dels musulmans és molt forta.

Ara que no està de moda citar Pujol -fins i tot en renega Francesc-Marc Álvaro-, citaré l’expresident que, el 21 de setembre del 2010, en un acte a Lleida, ja va afirmar que la integració del col·lectiu magrebí “no és fàcil.

“Si a Catalunya -deia- ve un romanès, un andalús (com Montilla, sense anar més lluny), és una cosa. Ara, si ve un somalí o un marroquí, això és més complicat. Perquè, a més, aquesta és una immigració amb uns valors molt importants, més potents, en el grau en què són sentits i viscuts, que els nostres. És més complicat”.

Un detall que ha passat gairebé desapercebut -jo ho vaig descobrir en un subtítol a El País el dia 1- saben que Chérif Kouachi, un dels assassians de Charlie Hebdo, vivia dels ajuts socials?. Sí, sí dels ajuts socials!. Cornuts i pagar el beure.

I també vaig llegir, al mateix diari el 16 (“Llamada a filas”) que Amédy Coulibay, el de la matança al supermercat jueu, “había pedido recientemente un préstamo con el que supuestamente pagó los billetes de avión, el alquiler del coche y, posiblemente, las armas”.

Clar, que això dels ajuts socials tampoc es pot debatre. Encara recordo que el conseller Mena va desvelar el 18 agost del 2012, en una entrevista a Catalunya Ràdio, que li havien atorgat el Pirmi a l’imam salafista de Lleida!. Mena va haver d’aguantar les crítiques furibundes del PSC, ICV i fins i tot ERC per haver posat ordre als abusos del Pirmi.

Mohamed Chaib -que va arribar a Catalunya amb quatre anys i va ser diputat en dues legislatures del PSC (2003 i 2006)- explica al seu llibre “Ètica per una convivència” (Esfera dels Llibres, 2005) que “no anem bé quan una persona que fa quinze o vint anys que és a Catalunya s'aixeca al matí i pensa que els serveis socials li continuaran solucionant tots els problemes socials. Això és anar pel mal camí, perquè aquestes situaciones no suposen ni la integració, ni l'adaptació, ni res de res" (Pàg 28).

Hi ha un altre detall sobre el que també s’ha passat de puntetes: el paper de les mesquites. “Segons els investigadors, Chérif va prendre contacte amb el jihadisme a la mesquita del barri de Buttes-Chaumont”, explicaven a l’Ara (“Els Kouachi, dos germans jihadistes adoctrinats a París”, 9 de gener del 2015).

Perquè, clar, no tots els musulmans que van a les mesquita són terroristes, però tots els terroristes islàmics van a la mesquita. I jo em pregunto: els Mossos tenen capacitat per controlar els 262 centres de culte musulmà que hi ha Catalunya?. A la de Terrassa, en teoria en mans d’un imam moderat, era aquella on predicava pegar a les dones. Però sabem que es diu a Seròs, Valls, Arbúcies, Roses o Alcanar? per exemple.

En realitat, els dos joves es van radicalitzar gràcies a un imam, o fals imam, anomenat Farid Benyettou. L’home ara està rehabilitat, fins i tot va sortir per la tele francesa demanant perdó, però saben que un imam no és un mossèn? Un mossèn necessita almenys passar pel seminari -crec que en total són set anys-, mentre que un imam és escollit entre els membres de la seva comunitat.

Un imam tampoc treballa -ha de dirigir l’oració cinc cops al dia- la qual cosa tampoc facilita la seva relació amb altres col·lectius més enllà dels membres de la comunitat islàmica. A més, és una autoritat no només religiosa, sinó també social.

És com el comentari que va deixar anar un tertulià de la Fox, Steve Emerson, quan va dir que “hi ha ciutats com Birmingham que són totalment musulmanes i on els no musulmans no s’atreveixen a entrar”. Fins i tot el primer ministre britànic, David Cameron, va posar el crit al cel.

Jo ho vaig sentir en directe  -per a l’anglès és ideal: s’estan sempre barallant, la BBC és massa monòtona- i acostumat als disbarats de 13tv o Intereconomía la veritat és que tampoc em va semblar tan fora de lloc

A més, el periodista francès Henry de Laguérie em va dir el mateix fa poc en una entrevista i no treballa a la Fox: “A França tenim barris on els serveis públics no hi poden entrar, el bus no hi pot entrar”. I posaria la mà al foc que no és del Front National.

Però tothom se li va tirar a sobre i la Fox va acabar demanant disculpes. De fet, a La Vanguardia, publicaven a quatre columnes abans les disculpes de la cadena nord-americana que el comentari en qüestió. (20 de gener del 2015).

La veritat és que, a Birmingham, es van trobar quinze escoles públiques, públiques -sis eren de Londres- que eren gairebé escoles islàmiques. Quan va transcendir la notícia la corresponsal d’El Periódico a Londres, que tampoc és l’ABC, va publicar un reportatge en el que afirmava que en una de les escoles la junta de governadors va prohibir les celebracions de les festes de Nadal, encara que sí que se celebra l’Eid musulmà” i feien una vegada a l’any feien “un viatge amb els alumnes a l’Aràbia Saudita, que inclou visites als llocs sagrats de les ciutats de la Meca i Medina”, però que òbviament eren exclosos “els nens i els professors que no són musulmans”.

A una altra escola primària de la zona, explicava, “s’han suprimit les classes de música i d’art” i, a les parets, hi havia “cartells en àrab alabant els beneficis de l’oració” (Begoña Arce: "Extremisme a l'escola. Suspesa la gestió de cinc escoles de Birmingham dirigides per islamistes radicals", 11 de juny del 2014).

Tant se val, en senyal de desgreuge els diaris van enviar els seus millors periodistes per desmentir la Fox. Però llegies entre línies i acabaves conençut que el paio, encara que fos dreta dura americana, no anava tan desencaminat del tot.

A El Mundo admetien que “en algunos barrios periféricos, como Washwood, Bordesley o Sparbrook, el porcentaje de musulmanes supera el 70% y uno tiene la impresión de haber aterrizado de prono en las afueras de Islamabad”.

A El Periódico ho van considerar “una exemple d’exageracions sense la més mínima base”, però l’enviada especial reconeixia que “Allum Rock, situat a la perifèria, és un dels barris gairebé exclusivament musulmans”. Això sí, “com a la resta, qualsevol pot circular sense problemes”. Només faltaria que fos Islamabad o Kabul.

I la periodista d’El Periódico Montse Martínez va publicar un reportatge similar sobre Bèlgica. El primer paràgraf deia així: “La principal arteria comercial de la comuna de Molenbeek a Brussel·les, si no fos per les gelides temperatures, es podria assemblar ben bá  a la de qualsevol gran ciutat marroquina”. El reportatge anava il·lustrat amb una foto d’una noia francesa de 22 anys, conversa a  l’Islam, que passejava amb nicab per Brussel·les.

Mentre que el seu col·lega de Roma, Rossend Domènech, feia el mateix sobre Itàlia on defensava que els musulmans era “Una minoria arrelada” (21 de gener del 2015). Però em va cridar l’atenció les dades estadístiques: Itàlia té 1,7 milions de musulmans només, un 4%.

“Oficialment -afegia- compten amb només quatre mesquites oficials i uns 161 llocs de culte en garatges, soterrains i plantes industrials”. Doncs només a Catalunya, segons dades oficials del Ministeri de Justícia, n’hi ha cent més que a Itàlia.

Però Catalunya és el millor dels móns. L’altre dia vam publicar que un marroquí va apunyalar a una mare i la seva filla i, de seguida va saltar politòleg, en aquest cas becari al gabinet jurídic la UGT, que em va preguntar si “de debò el fet que sigui marroquí es rellevant”.

Si a e-notícies publiquem que un conductor francès atropella deliberadament un ciclista perquè no podem publicar que un marroquí intenta apunyalar dues dones?. Però, sincerament, vostès han vist algun català, almenys aquest segle, que hagi apunyalat algú per la dot?.

Quan acceptarem que hi ha cultures on la dona és encara considerada inferior a l’home?. On estan les progressistes, les feministes, les dones d’esquerra?. Encara millor: quan acceptarem l’impacte de la immigració en la seguretat ciutadana perquè si no com és que més del 45% dels reclusos a les presons catalanes són estrangers?. Sense oblidar que estan a rebentar i que la Generalitat, per retallades pressupostàries, ha hagut de posar en marxa a presó de Figueres amb quatre anys de retard.

Com el també ciutadà marroquí que va estafar una dotzena de persones grans. Amb catorze antecents, per cert. Quan em diuen que publicar la nacionalitat del delinqüent és racisme -com els d’Unitat versus el Racisme o una cosa anomenada Diversicat- sempre penso en les víctimes perquè, en aquest cas, hi havia gent de 87 anys. Per què això no els hi diuen a les víctimes?.

Per això, on són els progres aquests dies?. No he sentit Àngel Colom. Ni els Nous Catalans. Ni Carles Campuzano. Ni el Josep Maria Sala. ni Joan Tardà. Ni Oriol Amorós. Ni Martí Barberà. Fins i tot a Unió tenen progres. Tampoc l’Esther Niubò, que encara creu en l’Aliança de Civilitzacions. La del Zapatero. Sí, ho juro. M’ho va dir un dia en roda de premsa. Tampoc el diputat aquell d’ICV, el de les samarretes. Ni els de Tanquem els CiE als quals els de la CUP, mol amablement, han desviat una part de la seva subvención pressupostària com a grup parlamentari.

Tanquem els CIE? D’acord, tanquem els CIE però llavors que fem amb les 30.000 persones que esperen a l’altra banda de la tanca a Ceuta i Melilla. No ho dic jo, ho deia El País el passat 16 de febrer. El País, que tampoc és El Mundo, l’ABC o La Razón. A l’Arts Santa Mònica -que depèn de la Generlaitat, per cert- han penjat la portada en una exposició conta “la xenofòbia latent en premsa”.

El problema és que l’opinió pública va per una banda i els mitjans per l’altra. El dia que els directors de diari se’n vagin a viure a Salt, a Rocafonda o a Martorell canviaran moltes portades. Quina percepció pot tenir el president Mas de la immigració si viu al carrer Tuset?. I l’alcalde Trias? Viu al Turó Park.

Però aquí, a Europa, no parem de flagel·lar-nos. L’altre dia a La Vanguardia li feien una entrevista al ministre de l’Interior, Joger Fernández, i hi havia una pregunta que era per sucar-hi pa: “Vostès ofereixen més control. Però sabem que és la marginació el que alimenta el radicalisme entre musulmans europeus. Actuaran per aturar-la?”.

Ves per on, el desmentia la corresponsal del mateix diari a Brussel·les en una entrevista al coordinador antiterrorista de la UE, Gilles Kerchove, el 23 de gener amb una sola pregunta: “No tots els combatents estrangers vénen de la marginaltitat; a França la majoria són de classe mitjana”.

“Exacte -contestava l’expert-. Hi va haver una primera generació que era més aviat de famílies desestructurades, marginats socialment i professionalment. Ara n’hi ha de classe mitjana, amb pares que s’entenen bé. Aquí som davant un fenomen més aviat sectari, de gent que té una crisi personal i es deixa seduir per un discurs que, encara que sigui absurd, pot donar sentit a les seves vides. És freqüent veure-ho amb delinqüents comuns, a la presó”.

De fet, l’11 de gener, el corresponsal de La Vanguardia a París publicava també una entrevista a un sociòleg francoiranià especialista en “radicalització islàmica” i li feia una pregunta de l’estil: “França es troba actualment en un moment de reflexió. Com veu el paper dels mitjans de comunciacio els fenòmens a l’estil Houellebecq? Creu que cal fer certa autocrítica?”.

En fi, que quatres dies després dels atemptats digui que França està en “un moment de reflexió” és per queixar-se al Defensor del Lector. Serà en estat de xoc. Però és que, a més, semblava que culpés el novel·lista francès. Ja ho va dir Houllebecq: “Submissió no és una novel·la islamòfoba, però un té el dret a escriure una novel·la islamòfoba si vol”. I que consti que a Joan Maria de Sagarra li va agradar molt: se la va “polir” en una tarda.

El sociòleg francoiranià, per cert, deia que el problema és que es posava els “musulmans entre l’espasa i la paret”. “És una cosa bastant generalitzada en le societats europees, no només a França, i aquesta sospita general, desgraciadament, fa que alguns musulmans, farts i portats al límit, es tornin extremistes”. En resum: la culpa és nostra.

El mateix corresponsal també entrevista uns dies després (18 de gener) una escriptora nordamericana Susan George sobre l’”amenaça gihadista” i la primera pregunta era igualment per sucar-hi pa: “Aquest atemptat sembla un regal a l’establishment: divideix els de baix i fomenta una unió sagrada?”. És que ni Noam Chomsky l’hagués plantejat millor.

En fi, posats a parlar de Rafael Poch, potser recordar també la seva crònica sobre arran del 70 aniversari d’Auschwitz (El llarg descobriment, 28 de gener del 2015) encara que no sigui ben bé el tema que ens ocupa. Però perquè vegin de quin peu calça la premsa.

L’autor reconeixia que “des de finals del 41, les autoritats soviètiques coneixen la sort que pateixen els jueus a la zona ocupada” de Polònia però que no hi van fer res. Com els aliats, per cert. A banda dels informes del polonès Jan Karski -explicats a “Historia de un Estado clandestino”, Acantilado-, Auchwitz va ser fotografit per la RAF el 1944.

Però ho justificava així: “No hi són insensibles, però es troben davant un dilema: evocar la sort dels jueus no significarà fer el joc als criteris racials nazis contra els quals lluitaven? I sobretot, en termes de mobilització de la població, tota insistència en la matança dels jueus no reforça la idea segons la qual els nazis “només es fiquen amb els comunistes i els jueus” i que les seves accions no el concerneixen?”.

Perdó? El problema és que els russos eren gairebé tan antisemites com els nazios o ara ja ningú se’n records dels progroms dels segle XIX i XX. Quan el tzar tenia problemes, cosa que passava sovint, sempre ho acabaven pagant els jueus. De fet, el mateix Stalin era gairebé tan antisemita com Hitler.

Però d'Auschwitz, Mauthausen i Buchenwald sortosament tenim fotos i del Gulag soviètic només testmionis escrits. Stalin va eliminar un munt de membres jueus de la direcció del PCUS començant per Trotski, que era jueu. Recomano una visita al Museu Trotski de Coyoacán, a Mèxic D.F. De la família Trotski no en va quedar ningú viu. I això que va estar casat dues vegades.

Fins i tot abans de morir estava a punt de matar tot de metges jueus, l’anomenat complot de les bates blanques. Diuen que per això van trigar tant a reaccionar quan Stalin va patir l’accident cardiovascular que, al final el duria a la mort: no hi havia cap metge que s’atrevís a examinar-lo per por a les repressàlies.

Però, tornant a casa nostra, el problema és que vivim a Màtrix. El Periódico publicava el passat 16 de gener, a quatre columnes, una peça digna d’estudi a les futures facultats de periodisme: “Eleccions, torna el burca”. El lligam era evident: atribuïa a les eleccions municipals el fet que el PP de Lleida demani en el proper ple el veto del vel integral. El tema central de la portada del diari aquell dia era: “Abatuts dos gihadistes a punt d’atemptar a Bèlgica” amb lletres ben grosses.

El lead no era un lead, era una lliçó. No sé si de geografia o de disseny tèxtil: ”¿Quantes dones porten burca a Catalunya? Aparentment, cap. Perquè a Catalunya no hi ha burques. A Catalunya, com a la resta d’Espanya, hi ha nicabs, un altre tipus de vel integral. No obstant, això no va ser obstacle perquè diverses localitats, amb Lleida al capdavant, prohibissin al seu dia l’ús del burca en les seves dependències municipals. Barcelona, l’Hospitalet, Santa Coloma de Gramenet, Manresa, el Vendrell, Figueres, Roses, entre elles”.

L’autor de la notícia, a cinc columnes, vinculava el fet a la proximitat de les eleccions muncipals del mes de maig: “la qüestió del burca ha anat ressorgint en funció de paràmetres més o menys interessats: quan s’acosten unes eleccions o quan hi ha atemptats islamistes. En aquests moments, es donen les dues circumstàncies”. Però ni tan sols era el corresponsal de Lleida, sinó que va construir la peça a partir d’un teletip d’Europa Press que almenys tenia la gentilesa de citar.

I acabava amb un míting: “Les proclames contra els islamistes no són aquests dies una exclusiva del PP de Lleida. A Europa augmenta el pes dels partits que fonamenten el seu missatge en el rebuig a l’estranger, que durant les últimes setmanes s’han aplicat per treure el màxim benefici pro- pi de la desgràcia i la por. Però ni a Catalunya ni a la resta d’Espanya hi ha opcions extremistes d’un estil similar que comptin amb un suport electoral destacable”.

Jo estic d’acord que, segurament, el PP actua per motius electoralistes -com Mas, com Rajoy, com Susana Díaz d’altra banda: qui no en aquest any electoral- i que potser prohibir el nicab no és la solució. Però la qüestió, en el fons, és: com hem pogut deixar entrar dones que fan servir nicab?. Quina voluntat d’integració demostra ella i tota la seva família?.

Perquè si el nicab és només una peça tèxtil que no té res a veure amb el fonamentalisme islàmic com és que Hayat Boumeddiene, la dona d’Amecy Coulibay ara en recerca i captura, va passar en dos anys d’anar en bikini a fer servir vel integral?. Tampoc és l’únic cas: tenim el de la noia xilena, detinguda al barri barceloní del Poble-sec, que també anava amb nicab.

En canvi, la diputada de Ciutadans Carina Mejías va presentar el 2013 una proposició al Parlament per regular el burca i, com que era Ciutadans, tothom la va rebutjar. El meu admirat Miquel Iceta va arribar a dir que portar un nicab era com portar casc. I Pere Bosch, d’Esquerra, ho va equiparar als gegants i capgrossos. Sembla mentida que després sigui un historiador rigorós.

La veritat és que a El Periódico, al PP li tenen ganes. Bé, no sé si se’ls hi passaran les ganes ara que José Manuel Lara ha comprat el 23 del diari. Al capdavall, el primer que va fer després d'abonar el capital va ser cridar el director del diari, Enric Hernández, al seu despatx. Lara, com l’anunci de Mediamarkt, no és tonto. En realitat, és l’empresari de premsa més aproximat que tenim a Ciudadano Kane. Abans tenia un peu a La Razón i un altre a l’Avui. Ara a Antena 3 i La Sexta, que dóna peixet a Podemos.

Però ho deia perquè a El Periódico publicaven també el passat dia 20, a cinc columnes, que “Albiol tanca una escola islàmica per fer unes obres sense llicència”. L’autor de la informació es preguntava en aquest cas: “¿Garcia Albiol actua amb oportunisme després dels atemptats de França i a quatre mesos de les eleccions municipals?". Hi ha coses que a mi no em van ensenyar a la facultat: com fer-te una pregunta al mig d’una notícia.

Jo, l’última vegada que vaig veure la comunitat islàmica rebotada contra l’alcalde de Badalona perquè no els deixava resar al carrer vaig anar fins al barri de Sant Roc. Entre els que portaven la veu cantant hi havia el protaveu del Centre Islàmic Camí de la Pau, el pakistanès Muhammad Iqbal, que em va soprendre amb el seu català perfecte.

Però després el vaig veure assegut a platea al míting del PSC al Pavelló de la Vall d’Hebron per a les europees -el dia que va venir Manuel Valls- i vaig entendre moltes coses. De fet, és també el mateix que va mobilitzar la comunitat pakistanesa a favor de Jaume Collboni en les eleccions primàries del PSC: el que anava lliurant les paperetes.

També el recordo en una manifestació contra les vinyetes de Mahoma. A la pancarta hi deia: “Queremos al profeta Muhammad más que a nuestras vidas, padres e hijos”. A mi un lema així em va fer por i tot, però al PSC deuen mirar cap a una altra banda. Jo, ja em perdonaran, quan penso en la comunitat pakistanesa del Raval penso sobretot en les dones. Aquelles que no se les veu mai al carrer.

En fi; la comunitat islàmica, com els hi deia, es va mobilitzar. Va fer un comunicat que no estava escrit ni en àrab, sinó en un català digne de Pompeu Fabra. El devia haver redactat algú de la CUP, que també volen fer fora Albiol. Expressava el “rebuig i indignació” i denunciava el “maltractament sistemàtic” al que estaven sotmesos. En resum, islamofòbia. La paraula de moda.

Però el local tancat actuava com escola corànica o no?. És un ensenyament reglat? Perquè, clar, hi ha una altre fenomen vinculat a la immigració sobre el qual les nostres autoritats amaguen el cap sota l’ala: el boom de la immigració va arribar entre el 2000 i el 2010. Ara han tingut fills i aquests fills reben classes d’àrab i Alcorà.

Al meu poble -que no és Sant Cugat- dissabtes al matí hi ha un espectacle curiós: nens i nenes van a rebre també classes a la mesquita entre nou i onze del matí. Impressiona veure nenes de vuit anys ja amb vel. Però el meu Ajuntament, a diferència del de Badalona, també mira cap a una altra banda per què no vol problemes. Per Sant Joan -d’això fa més de mig any- van pintar una part de la façana de blau cel. O arriba a fer un veí i ja l’haguessin multat. No hi ha en tot el municipi una façana amb aquest color.

Què els hi ensenyen? No ho sé. L’únic que sé de les madrasses és aquell reportatge que va fer TV3 després que Toni Cruanyes es fes càrrec del TN vespre, l’únic vegada que la nostra s’ha atrevit a toca un tema com la immigració des d’un punt de vista políticament incorrecte.

El reportatge en qüestió, ho recordaran, va ser emès el 21 i 22 de gener de l’any passat i descrivia com molts nens i nenes de 7 a 17 anys els enviaven als seus països d’origen per estudiar la llengua i l’Alcorà fins i tot malgrat fer-los perdre el curs escolar aquí. S’hi podien passar de sis mesos a cinc anys.

Perquè hi ha un detall important: l’arribada d’imams a Catalunya no afavoreix la integració, sinó que més aviat l’estronca. Un imam, com hem vist, té una influència en la seva comunitat fins i tot superior a la que tenien els capellans durant el franquisme. I d’això fa quaranta anys.

Arran dels atemptats de París, El Periódico va enviar Najat El Hachmi a Vic. Fins i tot van fer un editorial en el que parlaven de l”emotiva excursió”, però criticaven la “falsa integració” del col·lectiu magrebí. La culpa, clar, era de la societat d’acollida. Ja se sap que Osona, amb un 25% d’immigració, és una societat molt tancada.

També deien que el multiculturalisme era una “il·lusió” perquè “una cosa tan etèrea com el concepte de comunitat musulmana només es possible sempre que no sigui ostentós”.

Ho he dit més d’un cop: tant de bo tots els musulmans a Catalunya fossin com Nahat El Hachmi. L’haurien de fer directora general d’Immigració en comptes de Xavier Bosch. Perquè vegin en mans de qui estem en un tema tan important com aquest recomano llegir l’entrevista que li va fer un dels nostres col·laboradors, Ramon Sargatal.

Però la Najat -nascuda a Nador el 1978 i amb un Premi Ramon Llull a les esquenes (2007)- donava, potser sense adonar-se’n, algunes claus de la diferència entre el Vic de la seva infàntesa i el d’ara.

D’entrada, que les dones anaven més tapades: “Em crida l’atenció veure una noia amb nicab, que és una cosa que no havia vist mai aquí, i el fet que algunes marroquines que van amb mocador el portin tapant-los les galtes”. “També en veig que porten una mena de capa mocador que els cobreix el cap, espatlles i braços i els arriba fins a la cintura”, afegia més endavant.

Després que, malgrat que la tesi oficial és que amb la crisi els immigrants marxen, no és veritat: “Al contrari del que pensa molta gent, no han tonat a Nador peque la família la tenen aquí”.

I no ho acabava d’explicar, però amb l’imam de la mesquita de la Calla, al carrer de Sant Francesc, no va aconseguir parlar-hi. “Amb qui has de parlar és amb el president de l’associació”, li van dir. En fi, com li va reconèixer un dels entrevistats: “La majoria d’imams tenen un discurs molt limitat”.

L’esmentat Ramon Sargatal va aconseguir dies enrere -a part de les declaracions de Xavier Bosch- dos documents excepcionals. Un era una entrevista a un imam de Santa Coloma de Farners (Selva) que revelava -a banda de la idea que tenia de la dona- el nivell de formació i sobretot d’integració en el país. Després de set anys a casa nostra no parlava ni català ni castelà. “Jo només parlo amb àrabs”, responia amb sinceritat.

El segon era el cas d’una noia, també de Santa Coloma, a la que els seus pares han prohibit -i l’escola pública ho ha acceptat- fer natació. La Vanguardia hi va dedicar dues planes l'endemà -sense citar, clar-: “Sense nedar per ser musulmana” 15 de gener del 2015. Però el tema no va sortir per TV3 per no trencar la imatge idil·líca que transmeten els mitjans de la Corpo sobre la immigració. Ho he dit sempre, el dia que vagin a ca n’Anglada hi haurà un daltabaix.

Potser per compensar, el 22 de gener, La Vanguardia també donava dues dues planes -exactament al mateix lloc- en el que explicaven que “Marroc ofereix classes de reforç a Catalunya”. Fins i tot publicaven una editorial “a favor de la integació”, però alhora donava unes dades alarmants: dels 41.000 alumnes marroquins a Catalunya només n’hi ha 634 de batxillerat.

Com se n’assabentin el ministre Wert fotarà el crit al cel: la Generalitat posant pegues als pares que volen classes en castellà, però accepta que el Ministeri Encarregat dels Marroquins Residents a l’Estranger i Afers de les Migracions -aquest és el nom oficial- pagui professors per fer classes particulars a 400 alumnes d’origen marroquí. I com se n’adonin els altres col·lectius estrangers a Catalunya l’ensenyament serà can pixa: hi ha 100.000 romanesos, 51.000 equatorians, 51.000 xinesos, 49.000 bolivians i 46.000 pakistanesos, entre d’altres.

Mentrestant, el nostre magnífic Síndic de Gregues, Rafael Ribó, en una altra època líder d’Iniciativa, amb un sou de 100.000 euros anuals, què fa?. No, tampoc hi ha constància oficial que hagi obert cap investigació oficial sobre la nena a la que han prohibit fer natació, però sí sobre el 4F. També devia veure el reportatge de Ciutat Morta.

Sembla que el fet que un imam digui que es pot pegar a la dona, però amb bastons “petits” tamopc es prou motiu per defensar les dones. Jo un dia li vaig preguntar a Rafael Ribó si era veritat que a finals, dels 80, com a secretari general del PSUC, el van convidar els camarades del PCUS per commemorar l’1 de Maig a la Plaça Roja de Moscou. Em va contestar en pla Jordi Pujol: “això no toca”. Ribó no vol ficar-se en temes d’immigració perquè sortiria escaldat. “Gat escaldat, d’aigua tèbia fuig”, que diria el conseller Homs.

Perquè, més que mai, en matèria d’immigració, una cosa és el que publiquen els mitjans i una altra el què pensa la gent. El Periódico titulava el passat 17 de gener, a dues planes: “Revès a Espanya per les devolucions en calent”. Era com una victòria per al diari. Un altre pal al PP.

D’acord, com amb els CIE, suspenem les devolucions en calent, però llavors no es podrà expulsar ningú. Només cal veure que, els que arriben al CIE de Ceuta i Melilla, salten d’alegria, s’abracen, fan petons al terra. Per què? Perquè saben que des de llavors és quasi materialment impossible expulsar-los.

En primer lloc perquè ningú pot ser expulsat si no et diu d’on ve. Com volen que un policia de fronteres diferenciï un malià d’un senegalès? un algerià d’un marroqui? un pakistanès d’un hindu?. A més, per expulsar una persona cal no només una decisió judicial, sinó la cooperació del país receptor. És un llarg procés burocràtic i administratiu que sovint supera, amb escreix, els només 60 dies de permanència en un CIE.

És com El País, que el passat dotze de gener, qüestionava les suposades dificultats per nacionalitzar-se espanyol. “¿Aprobaría usted el examen de ‘españolidad?”, es peguntaven en un reportatge a dues planes. Tampoc és la primera vegada. El 28 d’octubre del 2012 ja es queixava que “ Justicia acumula un atraso de 430.000 peticiones de nacionalidad”.

Pero el dia que em vaig renovar el DNI la funcionària de torn em va confessar, sense ni tan sols saber la meva condició professional de periodista, que moltes dones marroquines anaven a buscar el document d’identitat, després de la corresponent nacionalització, acompanyada de la néta perquè no entenien ni català ni castellà. Però llavors quin examen els hi feien?.

Això sí, El País donava algunes dades, malgrat totes les suposades traves, que cridaven l’atenció: entre l’1 d'octubre del 2012 i el passat 8 de gener s’havien atorgat la nacionalitat a 437.000 persones de les quals 78.000 eren marroquines, 67.000 equatorianas i 62.000 colmbianes.

A més; de debò algú creu, amb els problemes d’integració d’aquest col·lectiu, que els 78.000 marroquins es consideraran a partir d’ara espanyols -o catalans- pel simple fet de tenir DNI?. No, però després les estadístiques oficials diran que, amb la crisi, la immigració s’ha reduït. No és veritat, potser canvien de país dins de la UE: però fins i tot amb crisi en els seus països d’origen no tenen el paraigües social que tenen aquí.

Zapatero va rebaixar els requisits per obtenir la nacionalitat amb la famosa llei de Memoria Històrica on va incloure una diposició addicional, la setena, que facilitava els tràmits als fills o néts. Com explica Mohamed Chaib al seu llibre: “els llatinoamericans, en certs casos, amb dos anys de residència ja poden obtenir la nacionaltiat espanyola" (pàg 103). Mentre Rajoy ha fet el mateix, però amb els sefardites. El resultat va ser ipso facto: es van saturar els consulats en demanda d’informació.

Per tot plegat tinc la sensació que aquí, les nostres autoritats, prefereixen pensar que el tema del gihadisme és una qüestió estricta de seguretat ciutadana i no és veritat.

Al darrer ple del Parlament, el diputat del PPC Pere Calbó va presentar una interpel·lació sobre el tema. Em consten les pressions de CiU per retirar-la: sembla que només els interessa el procés.

La veritat és que Pere Calbó, potser perquè no li diguessin fatxa, va anar amb peus de plom. A mi em va semblar, a diferència d’algun altre col·lega de grup quan surt el tema del català o la transició nacional, que no va dir cap cosa desgavellada.
 
“A Catalunya -va afirmar- havíem vist que els processos de radicalització es començaven a produir en determinades mesquites, fruit de determinats missatges de determinats imams; però ara també podem començar a constatar que aquests processos de radicalització es produeixen a les presons”.

Fins i tot va dir coses que hagués pogut dir Hortènsia Grau: “Hem de dir una cosa ben clara: qui en primer lloc pateix, i amb major intensitat, la barbàrie d’aquesta acció terrorista són, precisament, els que professen la religió musulmana, i aquests són els primers damnificats d’aquesta barbàrie. I tots sabem que la veritable fe musulmana condemna la violència i el terrorisme”.

Però també alguna veritat com una casa com que, contra el terrorisme islamista, “els discursos bonistes no serveixen” i que “a Espanya vivim amb una especial intensitat aquesta amenaça respecte a altres zones d’Europa, i Catalunya respecte a altres zones d’Espanya, de la resta d’Espanya; no som el focus principal de l’amenaça, però sí que som un dels focus on tenim una amenaça més alta”.

Potser recodar que, segons wikileaks, el Govern dels EUA va crear una oficina d’espionatge al consolat de Barcelona per combatre el terrorisme gihadista. Llavors ja estàvem al capdavant d’Europa en la matèria. I han passat sis anys.

Però la interpel·lació parlamentària va derivar en un estira-i-arronsa sobre les competències dels Mossos entre el conseller d’Interior, Ramon Espadaler, i el diputat del PPC. Espadaler, com que és el successor in pectore de Duran a Unió, també va amb peus de plom. Però, com deia va cometre, l’error de limitar el tema gihadista a una qüestió d’ordre públic.

A mi se’m va posar una mica els pèls de punta -cosa francament difícil- quan va dir que “és un fenomen que ens afecta amb menys intensitat, no tenim el nivell d’intensitat que ha tingut França” perquè refiar-se’n és el pitjor que pot passar en aquests casos.

Recorden els atempats de Casablanca del 2003?. Llavors, els serveis d’informació espanyols, amb el Govern del PP al capdavant, ho van interpretar com uns atemptats contra el Marroc. Però va ser un error: eren uns atempats contra interessos espanyols al Marroc. Només un any després va passar l’11-M.

Al ministre de l’Interior, Àngel Acebes, la gestió que va fer de l’11-M li va costar la carrera política. La gent no ho sap, però Acebes era el candidat preferit d’Aznar per a la successió. Fins i tot abans que Rajoy o Rato, que llavors també sortia a les travesses. Menystenir al rival, en aquests casos, pot resultar fatal.
 
El que és curiós és que, sent Catalunya un territori capdavanter en gihadisme aquestes coses només les pregunti el PP. Encara sort que, al darrer pel del Parlament, hi havia coses molt més més importans que el terrorisme islàmic com la creació del registre de traductors i intèrpets judicials. Perquè que ha fet el Govern de la Generalitat en matèria d’immigració?.

Al balanç que va fer el president Mas el passat 13 de gener ens van lliurar un document de 214 planes. Si posen immigració al cercador surten dues coses: “El Govern ha aprovat un nou pla de ciutadania i de les migracions per gestionar l'acollida i la integració de les persones nouvingudes” que, de fet, és una herència del tripartit.

I que “La Direcció General per a la Immigració ha impartit dotze cursos de sis hores cadascun a diversos punts del país adreçats a agents d'acollida, professionals de la mediació i tècnics d'immigració”.

Amb la immigració han fet com amb tota la resta: fer servir el procés per tapar-ho tot. CiU governa com si no hi hagués a Catalunya un milió de persones que ha vingut de fora en només deu anys. Cap país, i menys sense un estat propi, ha rebut tanta gent en tan poc temps amb els problemes que això comporta: de convivència, de seguretat ciutadana, de serveis socials, del sistema sanitari.

Potser al balanç del Goven en matèria d’immigració hem d’afegir l’article que el president Mas va publica a La Vanguarida arran de l’atemptat contra Charlie Hebdo, però és que només deia que vaguetats.

A mi em va fer gràcia quan deia que “tenim amb França una relació antiga, trenada de lligams de veïnatge, històrics, culturals i econòmics”. “Amb les nostres diferències, França és una constant entranyable en el paisatge de la nostra història i també del nostre dia a dia”, afegia. Ho devia dir per la Catalunya Nord.

Després es vantava d’haver desobeït el decret del PP sobre assistència sanitària als sense papers: “Hem rebut un milió de persones de fora d’Europa en deu anys, i vam garantir des del primer moment la seva assistència sanitària (fins i tot desafiant normatives que pretenien limitar-la) i educativa. Amb totes les mancances de qualsevol obra humana, però ho hem fet entre tots”.  

Però tenim la sanitat al límit: amb farmacèutics que es moren perquè, a Tarragona, no es pot agafar un infart més tard de les vuit del vespre. Fa poc el president del comitè d’empresa del Consori Sanitari de Tereassa ens deia que "la Generalitat està desmuntant una estructura d'estat que ja teníem" i que se li’n foti “si la culpa és d'Espanya o de Catalunya”.

Potser el president Mas hagués pogut aprofitar per desmentir alguna cosa perquè encara recordo quan el Ministeri de l’Interior va ordenar l’expulsió de Nourredine Zidane, de CDC, presumiblment per activitats salafistes. Van saltar del seu partit dient que era una altra maniobra bruta contra el procés sobiranista. Ramon Tremosa es va queixar al Parlament Europeu i Xavier Bosch va acusar a la Policia de tenir-lo “segrestat”. Però, la veritat, és que el conseller d’Interior, Ramon Espadaler, va donar de seguida per tanat el tema. Agluna cosa devia haver-hi.

O el dia que El Mundo va publicar en portada, el 30 d’abril del 2015, que “El jefe de los paquistaníes de CiU es un islamista radical” amb dues fotos: una amb Artur Mas en un míting i l’altra amb un kalashnikov a les mans. Àngel Colom es va afanyar a dir que era “un nou atac fastigós d’aquest pamflet de la caverna”. Però, amb franquesa, la credibilitat d’El Mundo a Catalunya ha pujat molt d’ença del 25 de juliol.

Jo arribo a ser Khalid Shabaz i el que publiquen de mi és mentida i els hi foto una querella. En canvi, no hi ha constància que l’afectat, CDC o Nous Catalanas emprenguessin mesures judicials contra el diari. Al contrari, en la darrera compareixença al Parlament del director general d’Immigració, Xavier Bosch, el diputat del PPC Rafael López li va preguntar pel tema i no va ni contestar. Sense oblidar, per cert, Shaoib Satti, al que van enxampar amb 64 quilos d’heroïna. Aquest també era de Convergència, però abans havia festejat amb tots els partits.

En fi, per acabar de ser políticament incorrecte cridaré l’atenció sobre un últim detall: tenim un problema amb la natalitat. L’altre dia sortia del metge -és imposible escriure un article tan llarg sense estar sota els efectes de la grip- i davant meu hi havia dues dones magrebines amb tres fills cadascuna, tots de de curta edat.

Un dia, abans de les eleccions generals del 2011, Duran ja va advertir que, a Palafrugell, neixen més Mohameds que Jordis i tothom se li va tirar a la iugular: de Sos Racisme a la Dolors Camats. Però tenia raó: al voltant de la casa nadiua de Josep Pla ara hi ha tres carnisseries halal.

En realitat, ja ho havia dit en una entrada al seu bloc el 2009. Jo, les seves entrades i cartes setmanals, me les llegeixo. No s’està per romanços. “Ja sé -deia el 16 d’octubre del 2009- que hi ha gent que no li dóna importància i que fins i tot diran que sóc racista, però crec que ens hauria de preocupar que el relleu generacional es vagi fent amb persones de fora. Dec ser un carca, xenòfob… i no sé quantes coses més, però a mi em preocupa, i cada cop que em passejo pels carrers de Palafrugell em preocupa encara més. Ho sento, sóc així".

Els nostres polítics haurien de fer el mateix: passejar per un municipi amb un elevat percentatge d’immigració a la sortida de les escoles. Se n’adonarien de l’elevat nombre de criatures que tenen les dones magrebines.

És normal no només per factors socials, culturals o religiosos: la taxa de natalitat al Marroc és de més del 21%. També perquè no s’integren al mercat laboral, només es dediquen al marit i la família. Només faltava que Zapatero s’empesqués allò del xec bebè de 2.500 euros. Josep Maria Vila d’Abadal em va comentar un dia que, a Vic, havien detectat que s'hi havien empadronat dones només per donar llum. Amb 2.500 euros podien viure sis mesos al Marroc.

El passat 26 d’octubre, a El Periódico, entrevistaven el consul general del Marroc a Barcelona; Fares Yassir, i li preguntaven si hi havia dificultats per celebrar el Ramadà.  El diplomàtic deia que no, però contestava que “a Catalunya tard o d’hora es parlarà del català musulmà; si d’aquí 20 anys hi ha tres milions de musulmans catalans, el Ramadà es viurà com un fet normal”.

En fi, la política catalana -i espanyola- ha girat durant els últims trenta anys en l’habitual eix dreta-esquerra. D’ença de la Transició, les esquerres eren els bons i les dretes els dolents. Com quan, de petit, començava una pel·lícula d’indis i vaquers i preguntaves a la iaia: “quins són els bons?”.

A més, com que durant el franquisme, ser de dretes era ser franquista això ha facilitat molt el complex de superiorita moral de les esquerres. En certa manera, l’esquerra ha aconseguit viure del cuento des de llavors. Però això s’ha acabat. Els electors el que demanen ara és resultats.

La prova és Grècia on la nova esquerra no ha tingut cap remordiment per pactar amb la dreta més dura. És com si, per entendren’ns, a Espanya, després de les properes eleccions generals, Podemos governés amb Vox.

Per això l’esquerra ha deixat de ser la força dominant fins i tot a l’àrea metropolitana de Barcelona. Entre d’altres raons perquè ha deixat en mans de la dreta -potser llevat alguna excepció com Núria Marín- qüestions bàsiques que amoïnen als seus votants com la immigració o seguretat ciutadana. Els electors d'esquerres s’han passat en massa al PP -el cas més paradigmàtic és Badalona- o directament a l’abstenció: se senten orfes.

El mapa polític català -i espanyol- patirà una sotragada en les succesives convocatòries electorals. I el tema de la immigració, com a la resta d’Europa, no serà aliè. Hi ha vida més enllà del procés.






Xavier Rius és director d'e-notícies

 

Segueix-me a twitter

Web personal 

Més articles

Elogis

Insults

 

 

Publicitat

50 Comentaris

Publicitat
#30 ramon, barcelona-c, 02/03/2015 - 14:39

Interessant article , bon resum , quina feinada . Gràcies per la denuncia de la TONTERIA , també perquè no contra l'absurd ,la inconsistència , la manca d'imaginació , la manca de idees etc etc . Avui gràcies.

#29 Acab, Vinaixa, 05/02/2015 - 19:21

Em fa molta pena aquestes faenades que agafa escrivint aquests patracols tan llargs sr. Rius,ha de tenir en compte que els seus lectors son Bejota, Korpotin, Narcisa i similars. Volem carnassa, i ha de ser curtet, si si curtet

#29.1 Vinaixa és al vinagre, com Modena al vi, 06/02/2015 - 13:22

l'Acaba no llegeix el Rius, li canta. Llarg. Amb el pito i la flauta curtets, a més a més.

#28 Pericu, Tiana, 04/02/2015 - 07:06

Sap qui està posant els morts a Siria i Irak contra El Califat d'Isis? Musulmans. Es veritat, estan expulsant els cristians coptes d'Irak i Siria. Igual que vem fer nosaltres. Es veritat, discriminen les dones. Com nosaltres. De fet, acabem de canviar de rei aplicant la llei sàlica. LLiçons?

#27 Ramon, Santa Coloma de Farners, 03/02/2015 - 09:22

Felicitats. Excel·lent article.

#26 Kropotkin, Vic, 02/02/2015 - 20:14

Para tonteria de verdad, todo esto del Pruses... Yo creo que ya ni ellos mismos saben lo que querian cuando lo comenzaron... Van a necesitar apoyo psicologico como en los accidentes de aviacion.... Pobre gente, hasta me dan pena... Jua, jua, jua,...